I si fem POLÍTICA?

Segons ens diu l’Enciclopèdia, la Catalana naturalment, podem entendre com l'acció política com el conjunt d’activitats teòriques i practiques referents a les relacions entre els ciutadans d’una mateixa col·lectivitat o entre diferents col·lectivitats. Tanmateix, el moment actual ens diu que aquestes relacions  són de poder, ho són entre els ciutadans i l’estat , i entre els estats. El terme política, tal com l’entenem actualment , es refereix al conjunt de  teories sobre el govern de la societat i a les pràctiques relacionades amb la gestió dels afers públics.

La realitat és lluny del que ens diu l’Enciclopèdia. Constantment  assistim a declaracions i repliques,  insults i amenaces paraules i més paraules, la majoria buides de contingut, entre els dirigents dels diversos partits, entre els representants de la ciutadania, els càrrecs electes. Com a norma, no veiem un debat real sobre formes de govern, veiem retrets. Veiem com el que importa és el titular al diari o l'imatge en els mitjans. Veiem com ha arrelat el concepte que en política tot si val, i alguns, molts, creiem que no. No si val l’intriga i la traïció, ni amb els adversaris ni amb els “companys” i així grimpar dins el propi partit sense tenir mèrits ni coneixements. No si val mentir, i mentir és no complir  els compromisos, un programa electoral és un compromís, és una de les raons per les que es reben vots. Una proclama en un míting també, no hem d'oblidar un tal ZP i el seu "apoyaré". Com ho és un pressupost de qualsevol administració, els pressupostos es fan per executar-los i any rere any veiem com Madrid deixa per executat d'un 20 a un 30% de les inversions pressupostades a Catalunya, a Madrid s'executa el 110%. No si val difamar alegrament per tal d'enfosquir l'imatge de l’adversari, el joc brut no s'ha de permetre en cap nivell, i molts ho hem patit, personalment he patit el joc brut de "companys" de la secció local, un d'ells va arribar a dir que quan era regidor cobrava comissions d'una pedrera i un altre, no fa massa, es va dedicar al joc de la puta i la ramoneta per un càrrec, sense sou i molta possible feina, i que ara no serveix de rés.

Els moments actuals, amb un doble repte en el nostre país, per un cantó recuperar en la seva plenitud l’estat del benestar deixant enrere la crisi, i, paral·lelament,  aconseguir el que una part important del poble va demanar, l’estat propi, demanen fer política amb majúscules. Els moments actuals demanen escoltar, analitzar, fer debat i proposar, i fer-ho d'acord amb la ciutadania, complint els acords i els compromisos, amb transparència i sense por, oblidant els tactismes  Els moments actuals, més que mai, demanen tenir càrrecs electes brillants, preparats i disposats a treballar sense buscar un retorn mediàtic  o electoral. És el moment d'escombrar la mediocritat, tots aquells que només hi són per la foto o per fer el fatxendes, tant arrelada en la política darrerament. És el moment de recuperar la confiança en la política. 

A Catalunya hem de fer política. Patim un estat que ens espolia i ens juga a la contra, fent més greus els efectes de la crisi, una crisi provocada pels principis neoliberals dels que ara governen a Madrid, el PP d’Aznar. Patim els intents recentralitzadors del PP d’en Rajoy, que només pretenen continuar amb un model social i econòmic antiquat i en fallida, que sembla que només està preocupat per concentrar en la cort tot el poder polític i econòmic de l’estat espanyol. Patim els atacs a tot allò que és diferent del pensament únic, amb personatges com els ministres Wert i Garcia Margallo al cap davant, dos ideòlegs de la FAES, la fundació de l'Aznar que rep mig milió d'euros a l'any del govern central per escampar el pensament neoliberal. Patim els incompliments constants de les lleis, l’estatut i els “presupuestos generales”, per aquells que s’omplen la boca constantment amb la paraula Constitución. Hem de fer política, mirar endavant i afrontar el futur amb optimisme. Ens cal un bon pacte per aquesta legislatura, un pacte que millori els ingressos i recuperi part o tot de l’estat del benestar que ens han retallat. Un pacte que possibiliti mesures pel finançament de les empreses, banca pública. Un pacte que plantegi solucions als problemes d’habitatge. Un pacte que posi data a la consulta per saber si volem o no tenir un estat propi, i si és que si, endavant, que tots hi sortirem guanyant. Això i no quotes de poder o càrrecs, poltrones, és el que des d’Esquerra hem plantejat al President Mas. Gestionar el dia a dia es fa des del Govern, i per això CiU no ens necessita. Personalment, sempre he defensat que fem política per aconseguir governar i aplicar les nostres propostes, però el moment en el que vivim, demana concentrar esforços en l'acció legislativa de futur, demana crear i preparar estructures d'estat pensant en un futur molt proper.I  legislar es fa des del Parlament, on s’aproven les lleis i els pressupostos, i aquí CiU sí ens necessita i hi som i estem disposats a fer el pacte que ha de beneficiar a tothom. 

25N, LA MEVA REFLEXIÓ

Hem llegit i escoltat moltes opinions diverses al voltant dels resultats del 25N, la majoria són interessades i sectàries. Com sempre, sembla que cap partit ha perdut i el cert és que alguns han perdut i altres han guanyat alguna cosa.

El cert és que un ha desaparegut, Solidaritat, possiblement la manca de propostes realistes i el tarannà del discurs, massa dur i malcarat, els hi ha passat factura, potser és que el seu naixement massa personalista i per anar en contra ha propiciat aquest tarannà?.

Dos han perdut una bona quantitat de diputats i alguns vots totals, CiU i PSC, les retallades han passat factura als primers, que potser es van creure que fent un gir sobiraniste, que aplaudeixo, els votants els hi perdonarien les retallades en sanitat i educació que ens afecten a tots i no ha estat així, han perdut alguns vots i amb la pujada de participació els hi ha representat perdre 12 escons i no tenir la majoria absoluta que tant reclamaven per governar sense problemes. Els segons, els del PSC,  són en caiguda lliure, i continuaran  fins que trobin un nou rumb i es redefineixin, o són catalinistes o són espanyolistes i definitivament  són el PSOE a Catalunya.

Dos han guanyat alguna cosa, el PP, merda, no m’agrada que el partit que constantment fa accions en contra de Catalunya, guanyi vots a casa nostra. Vull creure que només recull vot espanyolista i poc més, però no aconsegueix, per sort,  de cap de les maneres ser l’alternativa ni tenir cap opció de pactes, i no les té per coherència, pels atacs constants a la Generalitat, a Catalunya, al català. I també ha guanyat alguna cosa ICV, l’esquerra tradicional, guanya un mos possiblement per la puja  de la participació.

Tres han triomfat. Ho ha fet C’s, Ciudadanos, que  ha triplicat escons, no amagaré que no m’agrada, no m’agrada el seu missatge populista, ple de missatges que voregen la difamació i la mentida, poc educat i m’atreviria a dir que antiquat. Amb un missatge espanyolista antiquat i ple de topics contra la gent que fa política que en aquests moments de crisi fan forat. Han triomfat  les CUP,  entren amb força amb tres escons, reforçant el bloc independentista i d’esquerres i portant al Parlament una manera diferent d’entendre l’acció política.

I ha triomfat, aquest cop sí, Esquerra Republicana, i això em fa molt content, doblant resultats i recuperant una posició important i aconseguint ser la segona força en diputats. La pujada de la participació segur que ens ha beneficiat, atès que som coneixedors de rebre vots d’un electorat molt exigent i crític, un fet que molts dels altres partits no sembla que pateixin. I, tanmateix, l’efecte Junqueras ha estat important, atès que l’Oriol planteja fer política amb majúscules i de manera ètica i coherent i molt propera al carrer.  L’Oriol és com és, i ens demana a tothom d’Esquerra el mateix, que siguem com som, i que ens obrim, que escoltem i acceptem que hi han altres opinions i entre tots ens podem i ens hem d’ajudar.

Esquerra té un full de ruta clar i la ciutadania ha anat a votar i ens ha dit que l’executem, no crec que ens hagi votat per governar, ens ha votat per fer que el Parlament i el poble voti si o no a la Independència i per vetllar que no es retalli més l’estat del benestar. Ens han votat perquè aquest cop de nou, hem tramés il·lusió i ara l’aposta és l’estat propi, fa uns anys l’aposta va ser fer créixer i desenvolupar la Catalunya socialment justa, i va ser portar els altres partits d’esquerres al bloc sobiranista i es van fer els governs d’esquerres, els tripartits, tant menyspreats però que van fer escoles, caps i jutjats, van millorar la sanitat i la educació. Un desenvolupament que ha tallat la crisi i, principalment, les polítiques neoliberals i centralistes dels governs de Madrid.

Han guanyat en força els espanyolistes, unionistes, minoritaris al Parlament, i , per sobra de tot, hem guanyat  els independentistes. I, tanmateix, s’ha consolidat una majoria suficient per fer la consulta.  És preocupant veure com el missatge de la por i de la mentida no només no fa perdre vots, facilita guanyar-los. És el missatge del PP, por i mentides, són els que reclamen donar compliment a les lleis i són els primers en no complir-les, no compleixen els pressupostos que ells han aprovat, no compleixen l’Estatut i sembla que només els hi preocupa que els seus, els de la llotja del Bernabeu, continuïn fent negocis amb l’aval dels diners públics, fent infraestructures inútils o salvant les destrosses financeres. Ningú ha d’oblidar que qui va destrossar Caixa Madrid va ser una tal Blesa, col·locat per l’Aznar, el pitjor president de l’estat espanyol i que ara es permet donar lliçons. No hem d’oblidar tots els imputats per corrupcions diverses del PP, els Matas, Camps i altres. Com no hem d’oblidar que va ser el PP qui va portar l’Estatut al Constitucional, qui va estar recollint signatures en contra de l’Estatut per tota Espanya. Ha estat el PP qui ha portat a la fallida la Comunitat Valenciana i qui està intentant eliminar el català a les Illes. No hem d’oblidar quin és el model econòmic que defensa el PP, el totxo, els serveis de baixa qualificació, l’especulació financera i la subvenció, les prebendes per Eurovegas a Madrid. I l’ús de fons externs en benefici propi,  sigui en forma de fons europeus o d’espoli fiscal de Catalunya. I és preocupant que hagin guanyat alguns vots i un diputat per Girona.

És preocupant que a Sitges la segona força sigui el PP, i em felicito però em preocupa, veure com a Sitges, Vilanova i Ribes, Esquerra ha tret uns bons resultats, lluny dels desastres de les darreres municipals. Potser és el moment que els responsables locals i comarcals facin autocrítica, els votants possibles pel que sembla existeixen, i només ens voten en les grans ocasions. Potser aquests responsables s’haurien de plantejar, en comtes de fer-se fotos i intrigar per assegurar optar a o tenir una cadira, obrir el partit i parlar amb tothom i acceptar la diversitat d’opinions, com fa en Junqueras. I, tanmateix, potser deixar que altre gent, que hi és dins Esquerra, tiri endavant el projecte independentista, i transmeti l’ il·lusió que tanta falta ens fa ara  i expliquin el projecte que Esquerra té per Catalunya.

Els resultats del 25N han conformat un Parlament que sembla reflectir el moment en el que es troba Catalunya, on una gran majoria volem ser consultats, on una part d’aquesta majoria té dubtes però vol decidir i vol informació. On una minoria vol ser consultada per dir no, el seu és un altre projecte. I on una altra minoria ni vol ser consultada ni vol que es consulti, no vol democràcia. Ara ens cal que el President Mas conformi un govern potent per sortir de la crisi, que plantegi uns pressupostos, possiblement retallats, però que no haurien d’afectar al poble, i que es posi data al dret a decidir, si ho fa així sap que tindrà Esquerra al seu costat, com a principal partit de l’oposició i principal defensor de l’estat propi. És el moment de fer política amb majúscules, no de negociar poltrones, a Esquerra no fem política per les poltrones la fem per aconseguir el que fa temps demanem, la Independència.

ara un ERO....Sitges que fas?

Ja fa any i mig, que la coalició de  govern autoproclamada de la Nova Majoria, governa l’Ajuntament de Sitges. Tothom és conscient que van entrar en un moment difícil, amb els comptes municipals fora de control,  amb un important deute financer, un pla de sanejament en marxa no respectat i factures no tramitades acumulades en alguns calaixos, els de Cultura, Via Pública,... i sense cap resposta per a la baixada d'ingressos provocada per la greu crisi que tots patim. Però la realitat és que la majoria dels partits que conformen la coalició de la Nova Majoria, CiU+PP+NH+GIS, es van presentar a les darreres eleccions municipals criticant la gestió del segon govern de majoria socialista de l'alcalde Baijet, de l'amic Jordi, donant xifres del deute, i dient que ells podien arreglar el desgavell, i fer-ho sense perjudicar a la ciutadania.

Un any i mig després, no han arreglat rés, constantment estan parlant de l’herència rebuda i volen fer creure que desconeixien el deute real, que sembla ser que és lleugerament inferior a alguna de les xifres que van donar en campanya, l'alcalde Forns sempre parlava dels 70 milions, poc més de 15 encara són anteriors als governs d'en Baijet. La solució del govern de la Nova Majoria, una majoria que recorda i molt, la coalició que va governar del 95 al 2003, algunes sigles noves però les mateixes cares, és aplicar les solucions més senzilles. Per tal d'incrementar ingressos,  de recuperar el nivell del 2008, s’incrementa la pressió fiscal i llestos. S’apuja l’IBI i es ven una moto, que és Madrid la responsable, però no es diu que és l’Ajuntament qui decideix el gravamen a aplicar, i l’Ajuntament de Sitges a decidit aplicar un gravamen per la banda alta. Tanmateix, no diuen que aprofitant l’alt valor cadastral de les finques de Sitges, segons sembla el valor cadastral del conjunt de les finques de Sitges és d'uns 3.000 milions d'€, podria baixar el gravamen i així reduir la pressió fiscal. 

Potser el regidor d'hisenda vol justificar el sou? O potser és que no sap com fer respectar un Pla de sanejament, com es va fer del 2004 al 2006. Un Pla de Sanejament,  és, com indica el seu nom, un pla per sanejar i equilibrar les finances municipals, reduint despesa de forma equilibrada i millorant ingressos de forma raonable i sostenible. És aplicar el sentit comú i tenir clar que la despesa ordinària es paga amb ingressos ordinaris i els extraordinaris serveixen per fer allò extra o no imprescindible.  

Per tal de reduir despesa, aquest govern tant modern, sembla que només sap fer una cosa, despatxar gent. Vam veure com l’alcalde es feia fotos amb grups d'aturats de Sitges. Ara sembla que no té cap problema en enviar gent a l’atur. I quan els treballadors municipals van el dia del Ple municipal a queixar-se, l’alcalde entra per la porta del darrera, aquesta foto no la volia, la seva cap de premsa li deuria dir que millor no. El govern de la Nova Majoria planeja fer o un ERO de 47 persones o una reducció de sou del 15%, planteja fer el que es fa en les empreses gestionades per models neoliberals i que només tenen una preocupació: quin dividend cobraran els accionistes. Potser si primer no s’haguessin gastat diners en acomiadaments o no tinguessin càrrecs de confiança, com deien algun dels partits de la coalició en el seu programa electoral, com és el cas de  la cap de premsa a més de 60.000 anuals, o reduïssin dietes o no les paguessin als que cobren algun sou, en el cas dels càrrecs electes. I potser si el sou màxim fos el de l’alcalde, la solució no seria reduir el sou dels mileuristes municipals. Tanmateix, el govern es podria estalviar diners en comunicació, potser el manteniment de web, facebook i twiter, segons sembla contractat a una empresa externa, el podrien fer treballadors de la casa. Potser ara no és el moment d’invertir en canviar plaques de carrers. Tanmateix, si aquest govern reclamés els diners que la Generalitat li deu i que en molts casos ja s’ha gastat, el deute no s’incrementaria.

Molt possiblement, si aquest govern tingues un projecte clar i no fos una coalició feta per anar en contra de l’anterior govern, en aquests moments es parlaria en altres termes. Possiblement s’hauria tingut que incrementar alguna taxa, retallar algun servei, deixar alguna plaça sense cobrir, i refinançar el deute, però s’hauria fet de forma equilibrada i transparent, consensuant amb les parts implicades, aplicant i respectant un Pla de Sanejament coherent.

Fer política és prendre decisions i planificar, és posar el bé comú per davant de les estratègies de partit. És vetllar perquè lo públic funcioni  de la millor manera possible. El problema el tenim quan som governats per grups que no creuen en lo públic. Som immersos en una crisi brutal, perquè gent com un tal Aznar, el pitjor  president del govern d'Espanya, van imposar la teoria que els mercats es regulen sols, que no calia controlar el sistema financer, que es podia construir en qualsevol lloc. Ara entre tots hem d’arreglar el desastre que personatges com aquest han provocat. Un desastre que té noms com Bankia, Bancaja, o realitzacions inútils com l'aeroport de Castelló i TGV's que no agafa ningú. I aquest desastre no s’arregla acomiadant  gent o apujant impostos desmesuradament. Ara és el moment de fer POLÍTICA, amb majúscules, i els mediocres, els que només pensen en fer-se fotos, que són capaços de trair al company de partit per una poltroneta, no en saben d'això.

La Nova Majoria de Sitges no és nova, és vella, si fos nova plantejaria propostes diferents i engrescadores i només sap aplicar les velles i obsoletes receptes neoliberals de l'Aznar. A Sitges mana un concepte antiquat i que ja està demostrat que  no funciona, un concepte basat en el totxo, l'especulació i la destrucció de l'economia productiva, i pensat per continuar mantenint engreixada la llotja del Bernabeu, la cort de Madrid. 

L'Alcalde Baijet es va equivocar en no controlar a qui controlava la despesa, però tenia un projecte clar i de futur per Sitges, l'alcalde Forns, ho sento però lo de batlle ho trobo carrincló, no té cap projecte i sembla que només està preocupat de la foto i tenir content un cert sector de la població. 

Quina paciència hem de tenir fins el 2015.....

TO BE OR NOT TO BE

Parafrasejant Shakespeare, i no és que de cop hagi aprés a parlar anglès,  que no, que soc incapaç, si no com va fer en Toni Alba al míting d’Esquerra per la campanya per les eleccions al Parlament del 25 de novembre a Vilanova, on l’Oriol Junqueras va parlar clar, com sempre. Ser o no ser , aquest és el dilema. Ser catalans, que ho som, o ser espanyols, que ho som per obligació, per imposició, per colonització, per la força de les armes.

Ser una societat socialment justa, amb uns serveis públics de qualitat i per a tothom, amb una sanitat universal i amb la nostra gent gran ben atesa o ser la societat de les tisores i continuar amb les retallades per aconseguir equilibrar els comptes públics i reduir el dèficit, que s’ha de fer però no aixi  quan hi ha molts aspectes a optimitzar i retallar que no afecten directament a la ciutadania, com la despesa militar, les infraestructures sense futur, les duplicitats entre administracions i les administracions inútils com el Senat o les Diputacions, la casa real, la despesa en representació i assessors.....o la despesa exagerada en la representació d'Espanya al món,com l'Institut Cervantes o unes ambaixades inútils com s'ha vist ara amb la tramitació del vot dels catalans.  És important remarcar que la marca Espanya és una marca que no ven i que retrau les possibles inversions foranies a casa nostra, és un llast per les nostres exportacions, no facilita que la prima de risc baixi, és el problema.

Ser la societat de la igualtat d'oportunitats,  on tothom té els mateixos drets i deures, on tothom amb treball i sort té l’oportunitat d'intentar millorar, on sempre hi ha una segona oportunitat i no existeix el fracàs. O ser la societat de les desigualtats, on uns pocs que tenen molt, principalment els de la Llotja del Bernabéu,  paguen poc i tenen dret a tot i més, i uns molts que tenen poc, paguen molt i veuen com els seus drets van minvant. I en el cas dels catalans, agreujat perquè paguem molt, rebem poc i veiem que els que s'aprofiten  llencen la nostra solidaritat obligada, en fer el fatxendes.

Ser la societat del respecte, on totes les opinions, les creences, les tendències sexuals, els orígens, les identitats diverses,  són respectades. O ser la societat del pensament únic, de l’amenaça vers qui no pensa el mateix, dels intents d’assimilació i desaparició de les identitats, de les llengües i cultures, que no s’emmarquen en el pensament únic.

Ser un país de futur, en constant renovació i evolució, aprenent del passat, obert al món, que defensa amb orgull una cultura pròpia i no demana la renúncia a les identitats culturals pròpies als nouvinguts. O ser un país amb una cultura vella, antiquada i gens respectuosa amb altres identitats, que continua amb els somnis de l’imperi que va ser i que ha perdut.

Ser un país amb una economia diversificada, en constant evolució, on tant importants són les petites empreses com les multinacionals, on el món financer està controlat, on es valora l’esforç i el treball i l’administració està per ajudar i no per posar traves. O ser part d’un estat amb un model econòmic obsolet, que funciona per fer més important la cort, la capital, on es vol que entre uns pocs es controli tot, on no es creu en la economia productiva, es creu en l’especulació i els dividends. Ser part d’un estat que ha dilapidat els nostres diners i els d’Europa, i que ha fet de la subvenció i la realització d’infraestructures  inútils el seu paradigma.

Ser un estat més d’Europa, on la nostra veu tingui la importància que li pertoca, on es conegui la nostra cultura, la nostra història, com és realment, on poder decidir amb la resta de territoris quina Europa volem. O ser un tros d’un estat que no explica la nostra realitat a Europa, que no defensa els nostres interessos i que ens espolia sistemàticament.

En Junqueras ho ha dit clar, ell no vol ser el President de la Generalitat, vol ser el President de la República Catalana. Jo vull ser ciutadà de la República Catalana, ser ciutadà d’un nou estat d’Europa, i vull saber quants més ho volen ser. Primer preguntar, democràcia, i si el resultat és que una gran majoria vol ser d’un nou estat d’Europa, a negociar amb qui calgui i a fer-lo.

És evident que votaré a l’Oriol Junqueras, que com fa un grapat d'anys, votaré a Esquerra Republicana, tinc confiança en l’Oriol i vull canviar el nom del meu partit, que no calgui recordar que som republicans, perquè viurem en una república i que som de Catalunya, perquè ja no caldrà reivindicar la nostra identitat. L'Oriol ho ha dit, vol ser el President de Catalunya, de la República Catalana, i jo el vull com a president i vull ser ciutadà de la República Catalana, un estat més d'Europa.

L'ATLÀNTIDA, O COM INTENTAR DESVIAR L'ATENCIÓ

Un cop més, cal parlar d’un tema que ja fa anys que dona voltes, L’Atlàntida, la històrica discoteca de Sitges a l'aire lliure i, actualment, en ple espai natural protegit. Fa uns sis anys, que l'espai que ocupa es considerat espai protegit dins la Xarxa Natura 2000, està afectat pel Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner i ,en conseqüència, és espai PEIN. 

En aquests darrers anys, la discoteca ha deixat de ser una icona per passar a ser un problema, soroll, brutícia, molèsties pel veïnat, queixes constants. Recentment, s'ha parlat d'unes obres i del possible tancament. El cert, és que hem hagut de veure, com Costes, misteriosament, trigava més de cinc anys en executar una sentència d'enderrocament que afectava a dos espais diferents de la construcció, com es pot veure en la fotografia. Aquest enderrocament modificava aspectes tant importants com l'aforament o les mesures de seguretat.I ara fa un parell d’anys, vam veure com es feien unes obres, que segons informen els tècnics, calia fer per qüestions de seguretat. Segons es va dir, calia reforçar uns murs, un reforçament que es va aprofitar per recol·locar els equips de só i així fer creure que molestaria menys per les nits.  

El cert és que diversos particulars i el Semprona, han portat a la Fiscalia les obres i la llicència d’activitat. I quan un tema és acceptat per la Fiscalia, hi han possibles imputats, que no culpables, això ho haurà de dir el jutge. Ho dic així, perquè llegint la notícia publicada per premsa de l’Ajuntament a l'Eco de Sitges, el lector pot treure la conclusió que l’amic Armand Paco, regidor d’Urbanisme del 2003 al 2011, és culpable d'alguna malifeta, ho dubto.

En aquest cas, de nou, l’actual equip de govern municipal de Sitges, conegut com a Nova Majoria, una coalició de quatre partits: CiU+PP+NH+GIS, actua com en tots els temes, pilotes fora. I en aquest cas no ho pot fer. És cert que l’Armand va autoritzar les obres, sempre d'acord amb els informes dels tècnics, atès que no és el regidor qui decideix si es dona o no una llicència, són els tècnics els que informen de forma favorable o desfavorable i hi ha una legalitat que cal complir. Tanmateix, és cert que el mateix Armand va anular la llicència d’activitat, d'acord amb els informes desfavorables dels tècnics. La discoteca ja no complia i no es podia adaptar de cap manera a l'actual normativa. I, tanmateix,no és menys cert que, misteriosament, l’estiu 2011 L’Atlàntida va funcionar, algú va emetre un informe favorable, i ho ha tornat a fer aquest estiu 2012, i ho ha permès l’actual govern municipal, el de l’alcalde Forns.

El cert és que si durant l’estiu 2011, la Policia Local precintava la discoteca i els precintes eren trencats, desconec si el trencament constant dels precintes va comportar alguna sanció, aquest estiu la discoteca ha obert amb total normalitat, senyal que tenia alguna llicència. Potser la regidora d’Urbanisme hauria d'explicar alguna cosa, atès que deixa obrir una discoteca que ja hauria d'haver tancat o canviat la seva activitat aprofitant les instal·lacions en unes altres activitats més adients amb la catalogació actual de l’espai natural on es troba, i no deixa obrir un hotel, el de l'Avinguda Sofia, per uns balconets que no està clar si hi poden ser.

I per acabar d'adobar- ho, en el darrer ple municipal s’aprova la creació d’una comissió per tractar el tema. No se pas de que volen tractar, la informació és la que és, i és a l’Ajuntament, si el que volen és parlar amb els imputats que els truquin. Potser s’hauria tingut que fer una comissió pel cas de l’abocador de la Fita, abocaments incontrolats de residus un cop ja tancat l'abocador, amb dos imputats i un d'ells declarat culpable. Potser s’hauria d’haver fet amb totes les irregularitats urbanístiques fruit de la interpretació de les Normes Subsidiàries,  però això ja ho feia la Comissió de seguiment del Pla General, desfeta per l’actual govern.

Un cop més, el govern actual de Sitges ens demostra no tenir projecte, que només sap parlar del passat i així justificar els seus incompliments dels programes. Un mal que sembla afectar a molts dels governants actuals, a Madrid estem veient com el PP fa tot el contrari del que va prometre en campanya, segons ells la crisi només és responsabilitat de ZP i obliden qui va generar la bombolla immobiliària i va desregular el sector financer, ho va fer el seu guru Aznar.  

A Sitges, tot aquest moviment dona la sensació d'estar fet  per desviar l’atenció d'una realitat que afecta profundament a la ciutadania, la pujada desorbitada de l’IBI, l’increment constant de les taxes, la reducció dels serveis. Un increment d'impostos i una retallada dels serveis que el govern de la Nova majoria justifica per l'herència rebuda, segons diuen l'IBI cal pujar-lo per pagar el deute i els serveis s'han de retallar per que no hi han diners. És cert, els darrers dos anys del govern Baijet van provocar un forat important, no es va complir el Pla de Sanejament i qui tenia que controlar la despesa no ho va fer. Peró, també és cert que en Baijet tenia un gran projecte per Sitges, que va incrementar el patrimoni municipal amb equipaments com el Palau del Rei Moro o el Centre de Disseny, que el museu Stanfli és una realitat....... Sitges té un problema, el seu govern no té projecte i vol aprofitar el cas de l'Atlàntida i el nom de l'Armand per desviar l'atenció. La cap de premsa es guanya el seu magnífic sou.

CAL TENIR PROJECTE

Ja som en pre-campanya, el proper 25 de novembre votarem de nou per escollir  els nostres representants al Parlament de Catalunya, dos anys abans del comte. El President Mas, atès que no ha aconseguit el pacte fiscal, la proposta amb la que va guanyar les eleccions del 2010, convoca eleccions anticipades, per un cop coherència. 

De nou, els diversos partits polítics ens bombardejaran amb propostes, proclames i promeses i  amb crítiques i atacs al que diuen els adversaris. De nou els partits ens presentaran els seu programa, el document que hauríem  de considerar  com el seu projecte i el seu compromís, contracte, amb la ciutadania a la que demana el vot per tal d'esdevenir el seu representant  en les institucions. Però, realment ens plantegen un projecte o omplen papers amb propostes que després compliran depenen del grau de representació aconseguida, o directament, en el cas d'obtenir majoria absoluta, oblidaran per fer el que els hi vingui de gust?

En aquests moments, veiem com el govern de l’estat, majoria absoluta del PP, està fent tot el contrari del que va dir en el seu programa, retallades en polítiques socials, pujada de l’IVA...i només sembla que els hi preocupa el dèficit, rescatar els bancs dels seus amics com Bankia, l’imatge d’Espanya a l’exterior, una imatge destrossada per la  incompetència dels governants de l'estat,  els actuals i els anteriors, i recentralitzar. Tanmateix, hem escoltat a l’alcalde de Sitges, alcalde de CiU en coalició  amb PP+NH+GIS, dir en el plenari que el seu és un programa dinàmic, i aplicant aquest dinamisme que vol dir incomplir el seu programa, ha tancat El Rusc, a pujat impostos..... En tots dos casos, es dona com a raó dels incompliments  l’herència rebuda, una herència que era coneguda, en el cas de Sitges i en campanya, l’actual alcalde parlava del deute de 70 milions d'euros.  El cert és que en tots dos casos la realitat és la manca de projecte, atès que quan hi ha projecte, el programa electoral és, bàsicament, el llistat d'accions que durant els següents quatre anys es vol realitzar per anar implementant el projecte que es defensa. Potser en el cas del PP sí que existeix un projecte: retornar al concepte unitari i clàssic d’Espanya, recentralitzar, on la cort, ara la llotja del Bernabéu  ho xucla tot pel manteniment d’una elit de buròcrates d'alt nivell  i omplir les butxaques dels que fan les grans infraestructures, moltes d'elles innecessàries  i ara s’està demostrant que si aquest és el seu projecte, és un fracàs.

Aquest possible plantejament del PP, ens demostra que el problema el tenim quan no existeix projecte real, quan els personatges que manegen un partit, creuen que fer política és parlar bé i sortir a la foto, que el que importa és tenir el poder, que continuen creient que en política tot si val, inclosa la traïció al company de partit. El partit que desenvolupa la seva activitat amb gent d'aquesta al capdavant, no té projecte, no donarà compliment al programa i mai reconeixerà l’errada i en cap cas servirà a la ciutadania, que és pel que fem política. El problema, com ja he dit en altres ocasions, és que personatges d'aquests els tenim en tots els partits, petits i grans, personatges que per ser presidents de qualsevol executiva interna  o per ser candidats o el que sigui es dediquen a l’intriga, inclús a la difamació, o es presenten per anar en contra d'algú que pot ser perjudicial al seus interessos, sense valorar si el projecte que es planteja és bo. És difícil veure'ls venir, sempre fan creure a tothom que són amics, i molt més quan el normal és estar treballant per desenvolupar  el projecte que creus que és el millor per a la ciutadania, aquests personatges no treballant, només es fan fotos.

A Esquerra Republicana tenim projecte, un gran projecte, volem aconseguir l’estat propi, fa anys que ho diem. Volem un estat socialment just, amb serveis universals i de qualitat, amb igualtat d’oportunitats, amb una economia diversificada i basada en la petita i mitjana empresa i l’empenta dels individus. Un estat d’Europa projectat en el món i al segle XXI i que no oblidi la seva història mil·lenària  Un estat que cuidi el territori, contemplant el paisatge com un gran patrimoni. Un cop més, he col·laborat activament en el programa, un programa que ens diu que el projecte és ben viu. A Esquerra tenim clar que no fem política per tenir el poder, sortir en alguna foto o tenir càrrecs, encara que algun dels nostres, una minoria que s'aprofita de l'assemblearisme,  així ho pensi. Fem política per aconseguir el que nosaltres creiem que és el millor per a tothom, l’estat propi, Catalunya nou estat d’Europa.

Ara és el moment de fer propostes per recuperar la confiança de la gent, no només en el nostre projecte, cal recuperar la confiança en la societat, inclús en el sistema, un sistema que hem d'evolucionar,  modificar i fer-lo més proper i just per a tothom. Jo, no cal dir-ho, confio en gent com l’Oriol Junqueras o l’Anna Simó, els conec, els seus dies de feina són llargs, molt llargs, i no s’aturen, amb gent com aquesta segur que ho aconseguirem.

VOLEM RIURE

En un mes, tot sembla haver canviat. Ara fa un mes, un clam va omplir el centre de Barcelona, Independència!!. Aquest fet, un immens moviment col·lectiu, ha aconseguit que  el món giri la vista vers Catalunya i pregunti per la seva realitat.  Però tothom és conscient que aquest clam ha obert la caixa dels trons, la cort, el conjunt de persones i entitats que es mouen al voltant del govern central, per tal de concentrar els poders polítics i econòmics en mans d’uns pocs i així afavorir els seus interessos,  i mantenir un sistema secular, es neguiteja. Els missatges de la por i l’amenaça constant, s’han convertit en fet normalitzat. La ciutadania s’arruïnarà, els títols universitaris no tindran validesa, no tindrem moneda, no serem Europa, se’ns tancaran les fronteres...Els missatgers de l’apocalipsi de Catalunya són ministres i dirigents peperos i mitjans de comunicació de la capital castellana que sense escrúpols mantegen, arribant a la paranoia d’inventar  l’historia, volent fer creure que Espanya sempre ha existit i Catalunya no ha existit mai....obliden que la Marca Hispànica, embrió de l’actual Catalunya és del segle X, que els primers escrits en català són molt anteriors als fets en castellà, que el primer Parlament va ser el nostre, que.......

El debat, l’essència de la democràcia, no existeix, la mentida i l’intriga, les grans enemigues de la democràcia, es passegen per tots els mitjans de comunicació sense problemes. És la demostració que no tenen arguments reals i tenen por. Potser és que mai han cregut en la veritable democràcia, aquella on la sobirania rau en el poble, que és el que decideix, i no només votant cada quatre a uns partits amb uns programes que després no pensen complir. Al poble, la ciutadania, cal consultar-la sempre que calgui, les autèntiques democràcies, Suissa per exemple, ho fan. A Espanya sembla que consultar a la ciutadania sigui un pecat, i ara a Catalunya volem ser consultats, i segons el resultat actuar.

La cort té por, el seu sistema, creat per Felip II, es pot trencar, els que produeixen estan dient prou, estem farts: l’any 2011, l’estat només ha executat el 35% de les inversions pressupostades a Catalunya, a Madrid ha executat el 110%, no poden dir que no hi han diners, nosaltres en paguem molts, el 24% dels impostos recaptats a tot l’estat. L’estat plora pensant que no sap a qui podrà continuar espoliant si marxem.

Catalunya és la comunitat autònoma que té més competències transferides,  el doble de les que té la comunitat de Madrid. Només per aquesta raó, Catalunya hauria de ser la comunitat que rebés més recursos per habitant, la realitat és que som el 16% de la població de l’estat i només rebem l’11%, i això és així des de....El cert és que ja fa temps que a Catalunya plorem pel malbaratament constant que fa l’estat amb els diners que tant ens costen guanyar, no veiem que serveixin per generar riquesa i si per finançar obres faraòniques inútils i que molts cops van en contra dels nostres interessos, però ara hem dit prou, volem riure i ara som conscients que dins d’Espanya no ho podem fer.

Com exemple del dit anteriorment, no cal més que parlar de les infraestructures: la NII, al seu pas per Girona, porta més de deu anys amb obres fantasmes pel seu desdoblament, el territori està trinxat,  i darrerament hem escoltat veus del Ministerio dient que desdoblar-la podia provocar problemes a la concessionària de la autopista. És evident a qui protegeix el poder central, a la ciutadania és evident que no. La N340, en el seu pas pel Penedès des de Vallirana, fa anys que hauria d’estar desdoblada, pressupostada abans que es fes l’Ave, aquest sí que s’ha fet, trinxant el territori. I si parlem dels accessos al port de Barcelona,  millor riure, la paranoia arriba a límits fora de control, fa deu anys que existeix l’acord per fer-los, l’empresa xinesa ha fet la seva part i ara el Ministerio exigeix que la meitat de l’obra, que ja hauria d’estar feta, la pagui directament el Port, i durant aquest temps hem vist com l’estat no parava d’invertir en el port de València, també conegut com el port de Madrid, per poder competir amb el de Barcelona....Conceptes com competitivitat, eficiència, planificació, rigor, són desconeguts per la tropa que controla l’estat espanyol per més gran benefici de la llotja del Bernabeu.

En aquests moments ens cal fer POLÍTICA, amb majúscules, i ens cal tenir persones competents fent política, amb projecte i voluntat de treball, i que si han de renunciar temporalment a la seva feina han de cobrar, i no una classe política que només estigui preocupada per la seva poltrona. Aquesta és una realitat que patim en tots els partits, com sinó es pot entendre que gent que ocupa càrrecs electes o en estructures territorials, s’agafi al fet de la voluntarietat o al de no cobrar, per justificar la manca real d’activitat? que no intriguin i no es presentin. Potser ho van fer per anar en contra d’algú? En aquest cas estem parlant de misèria i no de política. Com tampoc es pot entendre aquells que consideren que els hi toca. Com tampoc es pot acceptar aquells que han fet de la política el seu modus vivendi, el sou és més important que el compliment del compromís, el programa. El moment demana lideratge i compromís, per això confio amb en Junqueras, l’Anna Simó o en Joan Tardà. El moment ens està dient que els governants de Madrid no donen la talla, no tenen projecte, només volen protegir les seves poltrones i els negocis dels seus amics. Hem de marxar, ho hem de preguntar i si una majoria suficient hi està d’acord, ho hem de fer. Mirar de pactar la sortida i si no és possible, bon vent i barca nova. Europa ens espera.

ENS HO CREIEM?

Els carrers del centre de Barcelona plens a basar. Un munt de gent amb un mar d’estelades, aquesta va ser la realitat d’aquesta Diada històrica del 2012. I una reivindicació clara, més d’un milió de persones demanant un estat propi, demanant que Catalunya esdevingui un  nou estat d’Europa, la Independència. Aquella massa de gent estava de festa, no hi havia violència, hi havia il·lusió en la possibilitat d’un futur millor per a tothom a Catalunya.

Vaig tenir la sensació, la percepció, que ens ho creiem, que ara sí es pot plantejar i ho hem de fer. La ciutadania ho vol. Ara cal que la política faci la seva feina, una feina gens fàcil, amb molts disposats  a posar pals a les rodes, molts d’ells a casa nostra i per l’esquena.

La ciutadania vol ser consultada, cal saber si majoritàriament és això el que volem, democràcia. I sembla que és la democràcia el que fa por. La democràcia no és només demanar el vot cada quatre anys, és donar compliment als programes per els que es demana el vot, és legislar en favor de tota la ciutadania, és donar compliment als pressupostos aprovats i és donar veu i escoltar sempre que calgui a la ciutadania. Cal fer un referèndum amb una pregunta clara, si o no a l’estat propi. El govern del poble sense el poble és el totalitarisme i ,en certs moments, sembla que és el que volen alguns grups polítics, deuen tenir enyorança de temps passats. 

Atès que molts ens ho creiem, hem de treballar de forma conjunta, sense tacticismes de partit, per fer el referèndum i, de forma paral·lela, per anar creant les estructures d’estat necessàries el dia desprès. No cal fer una coalició, cal ser honestos i no fer la política de declaracions que tan mal ens fa. Hem de fer política d’accions, les eleccions importants han de ser les del dia desprès, ara hi ha una prioritat, consolidar la base social suficient.

És important que si ens ho creiem ho hem de dir, no ens hem d’amagar. Conec alguns que quan van a l’Associació de Veïns amaguen el fet de ser independentistes i quan hi ha foto es posen al costat de  l’estelada o busquen càrrecs dins el partit per fer el fatxendes. A la Diada, més d’un milió de persones no es van amagar, va ser una manifestació independentista tal com va plantejar l’entitat organitzadora, l’Assemblea Nacional Catalana. Els partits vam quedar en un segon pla, i això és molt bo, ha estat la societat la que ha parlat.

Els i les que ens ho creiem tenim molta feina, hem d’aconseguir treure la por, normal en un possible canvi com aquest, que poden tenir parents o amics. La nostra seguretat els hi ha de donar la confiança que molts cops els missatges ambigus de molts polítics no els hi donen. Si tothom fa la feina al seu abast ho aconseguirem. Al Parlament els partits han de votar sense missatges contradictoris, han de fer la feina legislativa necessària per fer el Referèndum i preparar els canvis legislatius necessaris per assegurar que tot començarà a funcionar el primer dia. El govern ha d’explicar com ho farem i potser programar unes eleccions per provocar una majoria independentista al Parlament. Els partits han de tenir clars els seus posicionaments i no enganyar a la ciutadania amb proclames o informacions que no diuen la veritat.

Tots i totes plegats hauríem de tenir clar que tenim l’oportunitat de crear un estat com nosaltres vulguem. Ens podem plantejar, debatre i decidir si volem tenir exercit; com ens relacionem, si és que ho hem de fer, amb la religió; si ens convertim en un paradís fiscal amb l’euro com a moneda; .......Ho podem fer i ho hem de fer.

Econòmicament, en un principi, no es planteja un problema de futur. Som un país de 7,5 milions d’habitants, amb PIB superior als 210.000 milions d’euros anuals. Tenim un model econòmic bastant diversificat, amb sectors potents com el turisme, l’agroalimentari, el farmacèutic, la biotecnologia, ....Som un país culturalment potent, amb molta producció literària i artística i una potent industria al darrera. El factor econòmic no ens ha de fer patir, tenim el potencial de Portugal que quasi ens triplica en població.

Tots i totes plegats no hem de tenir por dels atacs que patirem, no cal entrar en la baralla, cal tenir la seguretat que des de dintre ningú actuarà per l’esquena per conservar alguna poltrona ben pagada. Sempre s’han dit moltes mentides vers Catalunya a Espanya, ara en sentirem més. Haurem de suportar moltes tonteries com la del president d’Extremadura, una comunitat amb un 26% de funcionaris, 9,2% a Catalunya, i que més del 25% dels recursos públics que utilitzen no els produeixen. O les bestieses de la Cospedal, que governa la pitjor economia autonómica   i es permet lliçons d’austeritat guanyant una fortuna pels seus càrrecs.

Tots i totes junts ho podem fer i ho hem de fer.

UN PAS MÉS, L'ONZE A BCN

El proper 11 de setembre, molts hi anirem a Barcelona per fer més d’un pas i omplir la capital de Catalunya d’un clam, volem que Catalunya esdevingui ja un nou estat d’Europa. Volem fer de Catalunya un estat europeu amb tots els drets i deures que això comporta, a la gent de Catalunya no li fa por el compromís. L’actual moment de crisi financera, crisi generada per la cobdícia d’uns pocs i pagada per uns molts que no tenim cap guany ni culpa i sense resposta enèrgica de bona part dels governants,  ens està demostrant que ens cal fer un pas més si volem garantir el benestar, educació, sanitat, oportunitats,  per tothom que visqui a Catalunya.

El President Mas, sembla que continua creient que podrà negociar el pacte fiscal en línea del concert econòmic amb el govern central. Té l’obligació de creure-ho, va guanyar les eleccions defensant aquest concepte ambigu,  i ara es troba que ja no pot continuar aplicant el sistema convergent clàssic, ara es troba que haurà d’actuar i  enfrontar-s’hi amb el govern central, fet que els convergents, en realitat, no han fet mai. El catalanisme de baixa intensitat convergent, que tant agrada a Madrid, és en una cruïlla. El seu soci, en Duran i Lleida, no sap com controlar els sectors sobiranistes propis i de CDC, els seus recolzaments constants al PP, com l’esmena als pressupostos per subvencionar les autopistes de peatge de Madrid, ara no li serveixen de rés, el possible ministeri ha deixat de ser una possibilitat, els lobbys ja no el necessiten ara parlen amb la Camacho. El somni del centre-dreta català de catalanitzar Espanya s’acabat, el General Prim també ho va intentar i el van assassinar, Espanya no ens vol en el poder, només vol els nostres calés. En Ramón Trias Fargas, cosí del meu pare, ho va dir clar, Espanya ens controlarà pels diners, ens ofegarà, l’Aznar ho va començar, en ZP no va reaccionar i va incomplir la seva promesa amb l’Estatut, i en Rajoy ho intenta rematar.

El poble català, sembla que majoritàriament és  conscient que la possible negociació del pacte fiscal serà un fracàs. Hem de ser conscients, que en aquests moments Espanya no pot renunciar a controlar els 16.000 milions d’€ que ens espolia cada any. Hem de tenir clar, que Espanya no vol renunciar a decidir sobre els 45.000M€ que es generen a Catalunya en impostos, el 24% del total de l’estat espanyol. Que Espanya no renunciarà al fet que el 16% de la població genera el 24% de les aportacions a la Seguritat Social. Que Espanya no renunciarà al sector productiu, principalment petita i mitjana empresa i empreses familiars, que genera el 20% del PIB i el 35% de les exportacions. Que Espanya no renunciarà a un territori on només hi destina l’11% dels recursos i que li produeix un guany anual de 16.000M€, el 8,5% del PIB de Catalunya.

El problema d’Espanya és que no creu en la economia productiva, la cort no sap que és. És un sistema basat en l’especulació i l’espoli de les colònies, i  Catalunya és una colònia. És un sistema controlat, des de fa segles, per alts funcionaris, buròcrates, que només els hi preocupa el procediment administratiu i que la solució d’un problema és la creació d’una comissió, una comissió amb dotació de personal i pressupost i que quan tingui les conclusions de l’estudi, el problema ja no existirà. El Conde Duque Olivares ja actuava així, Espanya no canvia, cal mantenir l’estatu quo d’una casta d’aprofitats, ara es diuen Aznar, Rajoy, ZP, Griñan, Duran i Lleida, Camps, Matas, Urdangarín..........

El poble català ha de tenir clar que la Independència no es proclama un dia sortint a una balconada. Cal tenir les estructures del nou estat preparades per començar a treballar el dia següent, per recaptar i donar serveis, pagar pensions i sous. Cal que Europa d’acord amb el Tractat de Viena, 1978, ens accepti el mateix dia. Cal que el Govern i el Parlament estiguin preparats per, de forma unitària, tenir i donar respostes a tots els atacs i a tots els dubtes. Cal tenir un consens real, entre totes les forces polítiques, del model d’estat que volem. Bona part de la feina ja està feta, el nou estat serà una república, laica i, en principi, amb una sola càmera parlamentària. La seva divisió territorial es farà en Vegueries, al Penedès en volem vuit. Però, ens cal tenir exercit? L’Estatut potser la base de la nova Constitució?.......

Els estudis del Centre Català de Negocis, el liberal Sala Martín en els seus escrits, deixen clar que una Catalunya independent és viable i sense problemes, no hem d’oblidar que el PIB de Catalunya està en uns 200.000 milions d’€, que en aquests moments es recapten uns 45.000 milions d’€ en impostos i que les necessitats de la Generalitat voregen els 34.000 milions.....No hem d’oblidar que en aquests moments el 53% de la producció és exportació. No hem d’oblidar que Catalunya estat podria ser la quarta nació d’Europa per renta per càpita. La realitat és que Espanya colla financerament la Generalitat, que hem de veure com altres regions, que són receptores, reben més diners dels que aporten, com Extremadura o Galícia, amb governs del PP, ens donen lliçons, i que ningú oblidi que a Extremadura més del 25% de la població treballa per l’administració pública, el 9% a casa nostra. A Extremadura  els nens tenen portàtil gratis i molts malalts els envien a la Vall d’Hebron de Barcelona....No hem d’oblidar que el Ministerio continua pagant l’AVE a Santiago de Compostela i no fa els accessos al port de Barcelona, on uns xinesos han invertit el que no tenim per fer el port comercial més important de la Mediterrània.

L’Onze tothom a Barcelona, Europa ha de tenir clar el que volem i Espanya que no hi ha rés ha negociar, el que és nostre no volem que serveixi per mantenir una mentida plena d’aeroports buits, d’AVES tancats o de ministeris sense competències. L’Onze hem de fer un pas més i no deixar de caminar fins aconseguir que Europa tingui un nou membre, Catalunya.

JA TINC LES RESPOSTES, TEMA ATLÀNTIDA

Ja he rebut resposta a les preguntes fetes per escrit a l’audiència pública del govern de la Nova Majoria feta a Sitges recentment i que ja vaig comentar a L'Eco, el setmanari de Sitges. Vull creure que tothom les ha rebut, ho dic per que hem van trucar per demanar el correu electrònic i van verificar que era jo, un antic regidor i ho van fer després d'aparèixer el meu comentari a L'Eco.

Les preguntes fetes feien referència a L’Atlàntida, una temàtica que pateixo com a veí i que ja vaig intentar solucionar com a regidor. Val a dir que les respostes rebudes bàsicament diuen que hi estan treballant, que és la tònica normal d'aquest govern, només en Lluís et parla del que ja ha fet i no del que diu que farà. Que estan esperant papers de la Generalitat, papers relacionats amb l'activitat i amb el possible pla especial que serveixi per reconvertir l'activitat. I que es renten les mans, que sembla una característica de part d'aquest govern i que ens recorda governs anteriors del mateix color. 

Portem ja molt de temps donant voltes en aquesta problemàtica, que si unes obres estranyes per esmorteir el soroll amb una llicència dubtosa.Que si Costes li enderroca una part, li ha enderrocat dues parts que es trobaven en zona de costes, enderroc que ha modificat l'aforament i la seguretat. Que si una llicència que ja no hauria de tenir, atès que l'Armand Paco, bon amic, va signar la resolució en data 19-5-2011, que ratificava l'informe desfavorable de 23-12-2010,  però la discoteca continua funcionant. El cert és que tota la informació del cas ens diu que no hauria de funcionar.

Vagi per endavant que recolzo plenament qualsevol reconversió de l’espai en una altre activitat, com ja ho parlava amb l'alcalde Baijet, una activitat de més qualitat, integrada en l’espai natural i que doni valor afegit a l’oferta turística de Sitges, una activitat que contempli la gastronomia, l'espai natural i els esports nàutics. En aquests moments L’Atlàntida dona cap valor afegit a Sitges i provoca ja fa anys moltes molèsties al veïnat.

El cert és que els papers ens diuen que el 19 de maig del 2011, el llavors regidor d’activitats, l’amic Armand Paco, va signar la resolució desestimant les al•legacions de la propietat i confirmant l’acta de control inicial desfavorable de 23 de desembre de 2010, la llicència no funcionava. El cert és que segons ens ha dit l’actual regidora d’activitats, presidenta local de Convergència, durant l’estiu del 2011 l’Ajuntament precintava l’activitat, la propietat trencava el precinte i al jutjat. El cert és que aquest estiu està obrint sense problemes i això que en Junta de Govern de 19 d’octubre de 2011, Nova Majoria, es va donar comte de l’informe jurídic que calia ratificar l’acta desfavorable de 23 de desembre de 2010, però està obrint. Un informe jurídic on es deia que "han estat realitzades obres d'enderroc que afecten a l'espai que normalment era utilitzat per l'activitat, amb una reducció significativa de la superfície, la qual cosa comporta una reducció de l'aforament i la modificació de les condicions d'evacuació en cas d'emergència. Per tant, havent-hi existit una modificació substancial s'hauria d'haver adequat la llicència i no haver-los requerit la subsanació de les deficiències;...entenent que la naturalesa urbanística de l'emplaçament de la discoteca i la normativa aplicable indica que que cal ratificar l'acta de control inicial desfavorable de 23-12-2010..."

Estem veiem com un hotel nou no pot obrir, vuitanta llocs de treball i vint milions d'euros d'inversió, per uns balcons on el jutge encara sembla que no ha parlat i patim una Atlàntida amb un grapat d’informes en contra i que fa temps que s’hauria d’haver   reconvertit. No ho entenc. Fem reunions amb els aturats i ens omplim la boca d'ajudar a potenciar l'economia, però... Potser la regidora vol fer de tècnica o vol fer carrera política i no vol merdés. Potser els hi fa més por la reclamació de la disco que la del hotel,  o potser són més amics d’uns que d’altres? 

Només podem demanar que facin un bon pla especial i reconverteixen l’activitat i que no oblidin que aquell espai és un espai protegit, és un espai inclòs en la Xarxa Natura 2000 de la Comunitat Europea i per tant espai PEIN, que és un espai afectat  pel Pla Director Costaner i ho és amb la clau C1, la de màxima protecció, que una nova llicència li demana tenir un espai d'aparcament i no el té, davant té una esplanada en un espai natural, un espai que no té llicència d'aparcament.I que és una de les portes als Colls, un espai protegit i que cal protegir atès que és molt feble, i la millor protecció és la no acció. 

Sitges es mereix una solució de futur i la disco ja no ho és, si l'actual govern tingués un projecte de poble, que no el té com si el tenia l'alcalde Baijet, ara parlaríem d'altres qüestions. Sort que Sitges ho aguanta tot.

POLÍTICS I "POLÍTICS"

Darrerament,  llegim o escoltem crítiques i menyspreus constants contra la mal anomenada classe política, fent un tot de corrupció i males arts ple de demagògia lluny de la realitat. És cert que hi ha gent dedicada a l’activitat política que són corruptes, com hi ha en totes les activitats professionals. Potser caldria primer  diferenciar tipologies de gent que es dedica a la política, potser podríem parlar de polítics professionals, aquells que fan d’aquesta activitat el seu modus vivendi, els Rajoy, Duran i Lleida  o la Sáenz Santamaria, gent que no han treballat mai, sempre han estat càrrec electe o de confiança, i que els seus moviments es realitzen per assegurar-se la continuïtat del sou, de les seves dietes i prebendes. I podríem parlar de professionals que fan política, es a dir, gent que en un moment determinat decideixen fer un parèntesi total o parcial i temporal en la seva activitat per fer política activa, i ho fan pel desig de servir a la col•lectivitat. Clar que potser hauríem de parlar d’un tercer grup, els dels mediocres, els que es creuen que això de fer política és intrigar, mentir, trair, inclús als propis companys de partit, i tot per aconseguir alguna cadira de qualsevol executiva territorial, sense cap poder real i cap necessitat de compromís. Aquests són els que podreixen la política, són els que accepten les corrupteles, hi ho fan per que hi són pel propi interès, per que així es creuen importants, per que s’arriben a creure que és el normal, el problema és quan un d’aquests arriba molt amunt i acabem fent aeroports buits o arruïnant caixes d’estalvi o defensant el corredor ferroviari central que Europa ha dit que no el pensa fer o......o governant l’estat espanyol i defensant un model econòmic obsolet i totalment fracassat. 

Els mediocres, sí de mediocres és plena l’activitat política, i, tanmateix, són els que quan no aconsegueixen figurar els que més critiquen als polítics. I ara no és moment de mediocres, ara necessitem gent de compromís, gent de propostes i gent que accepti el risc de perdre, que doni la cara i no és el moment dels intrigants, dels mentiders o dels tramposos, dels que entabanen i no diuen rés, dels que traeixen per una cadira i una foto per després no fer rés.

La majoria de la gent que ens dediquem a l’activitat política ho fem per que  creiem en la col•lectivitat, i ho fem sense mirar si personalment hi guanyarem quelcom, molts cops ho fem traient temps a la família, renunciant a les vacances, renunciant en part a una carrera professional. Molts regidors i regidores renuncien als caps de setmana, no cobren rés per la seva dedicació o assumeixen  responsabilitats que en una activitat privada no ho farien mai si no fos per un bon sou. I això ho dic per experiència pròpia, fa uns deu anys qui hi estic implicat, he estat regidor a Sitges i després he tingut que tornar a començar de zero, hi en aquests moments és complicat. M’han traït alguns dels meus suposats companys de partit, els mediocres de torn, mentint i enganyant a tothom  i tot per ocupar alguna cadira territorial i després no fer rés, per que com es pot entendre que quan li planteges algú la possibilitat de ser membre d’una candidatura et diu que es queda a casa i després apareix encapçalant una que es presenta per que la que jo presento no guanyi, no fos cas que certa gent tingués problemes per tornar a ser caps de llista després de perdre-ho tot,  o anar a una llista i després no sortir i fer perdre el 42% dels vots, en aquest cas van intentar fer creure que jo cobrava comissions i per arrodonir-ho van fer trampes per fer la llista del 2007, i qui ho va fer ara té el premi del càrrec a la comarcal. 

Però la realitat és que conec molts i moltes que hi donen la vida per servir a la col•lectivitat, que són la gran majoria dels regidors i regidores, els Josep Penya de Puigdàlber, Josep MªSala de Font-Rubí, Montse Garcia de Subirats, Montse Martínez de Canyelles, Ivan Faccia de Cunit o Jordi Ramos d’Olesa, per citar alguns o dels parlamentaris com l' Anna Simó, en Joan Puigcercós  o l’Oriol Amorós, per dir alguns,   amb els que hi treballo constantment i ho fem per que creiem en un projecte, Catalunya, els altres, els mediocres, només creuen en si mateixos, en la seva foto i potser en algun moment en el seu possible guany econòmic. 

Cal deixar de generalitzar, els corruptes són una minoria que fa molt de mal, però minoria, el que hem de reclamar és justícia, és democràcia i és compromís i coherència i ètica, un programa electoral és un contracte amb la societat i ni pot ser dinàmic ni es pot obviar, s’ha de complir i si no es pot, convocar eleccions o plantejar un nou pacte de govern. Ara a Catalunya o concert econòmic o eleccions i referèndum, només tenim una solució i és l’estat propi.

I LES RESPOSTES?

Ara fa uns dies, a l’auditori del Miramar de Sitges, vam assistir a l’audiència pública de l’alcalde Forns, de Convergència i part del govern de la “Nova Majoria”, aquest pentapartit que ens recorda el govern del 95 al 2003, i que el formen CDC+Unió+PP+NH+GIS, el centredreta i la dreta de Sitges.  La sala plena i molta gent amb ganes de preguntar, i atès que es pot fer per escrit, i soc dels que creu que en actes com aquests les persones a les que se'ns coneix certa activitat política no hem de parlar, sempre sembla que es vol fer un míting i normalment per no dir rés, que és la manera que tenen d'actuar els mediocres ficats en política, vaig fer les preguntes per escrit. Ara em pregunto quan rebre resposta, sobre aquest tema, l’Atlàntida, ja he preguntat en altres ocasions i les respostes rebudes han estat o cap o paraules buides, quan el cert és que en aquests moments ens continua molestant moltes nits, no està gens clar quina mena de llicència té i hi han quatre causes obertes al jutjats.

L’acte va funcionar, cal reconèixer que l’alcalde va estar brillant, ho portava treballat i va demostrar controlar l’espai. No es pot dir el mateix dels altres membres del govern municipal que van parlar. Amb l’excepció de l’amic Lluís, regidor des del primer ajuntament democràtic i es nota, i que com sempre va demostrar dominar el que es fa al carrer, controla perfectament com i quan fer les petites actuacions a la via pública. La resta de regidors i regidores que van parlar,  semblaven com atemorits  i que només saben  aplicar el que deuen dir els manuals del bon regidor dels seus respectius partits i, tanmateix, es va fer pales que no deuen sortir molt del despatx i no deuen parlar amb massa veïns i veïnes.

Els problemes de neteja dels carrers, de sorolls, de convivència al carrer....els problemes reiteratius de Sitges, els mateixos que em vaig trobar el 2003 quan vaig entrar de regidor i tornen de nou, són els que es van plantejar i la resposta normalment va ser “i estem treballant”, i ja porten més d’un any treballant i encara no els hi coneixem quin és el seu projecte. Els hi coneixem els incompliments dels seus programes, les pujades d’impostos, els tancaments d'espais i activitats socials, el constant recordatori del deute rebut, potser algú els hi hauria de recordar de tant en tant el forat que van deixar el 2003, uns 20 milions en deute financera i uns 4 milions en factures per pagar i sense cap increment patrimonial important. Però encara no coneixement realment que volen  fer. Hem vist com han modificat el projecte dels museus quan abans en el període d’exposició pública no sembla que diguessin rés i ho han fet ara per tenir contenta la Plataforma, la modificació comportarà el corresponent increment de costos. 

Estem patint que aquest estiu, l’estiu passat deien que posaven precintes, han donat permís a l’Atlàntida, l'any passat no tenia llicència i aquest sí? no és comprensible i sembla que negocien alguna cosa, un pla especial per donar viabilitat a una nova activitat, cap problema si no representa sorolls de nit. 

I hem vist com no han deixat obrir un hotel nou per uns balcons que segons informacions creuades la Generalitat hauria autoritzat, però dona molt la sensació de certa vendetta  amb el promotor, que ha invertit vint milions i no pot obrir ni contractar les vuitanta persones que necessita, i anem parlant d’ajudar al moviment econòmic. Abans vam veure com l'alcalde es feia fotos amb els aturats de Sitges....

Li demanaria a l’alcalde Forns que es preocupes menys de les fotos i proposi un projecte clar i de futur, l’alcalde Baijet el tenia, jo i creia i crec en ell, però les presses i una mala consellera, la antiga regidora dels diners, li van fer esguerrar i no reaccionar davant la baixada dels ingressos. 

Els carrers són bruts, cal fer complir la contracta. Tornem a veure cartells per les parets, cal aplicar l'ordenança de neteja viària que vaig fer l'any 2004. Cal posar ordre a les terrasses i aconseguir l'equilibri entre activitat econòmica i el descans del veïnat. I cal explicar millor els números, els sous dels electes, no és certa la reducció que volen fer creure que han aplicat, i cal clarificar tot lo relacionat amb possibles dietes d'assistència, o sou o dietes, les dues coses no. I cal revisar i explicar les pujades d’impostos i les retallades en els serveis. Calen respostes en temps i forma, i respostes coherents i que s’entenguin, no respostes de manual. Quan les tindrem? i quan tindre la resposta a les preguntes que vaig  fer per escrit el dia de l'audiència pública de l'alcalde Forns?

UN PAS MÉS....

El Parlament de Catalunya ha fet un pas més, en un Ple lluny de les estratègies i amb paraules de compromís, ha aprovat la proposta de pacte fiscal. Amb els vots de CiU, ERC i ICV, i de forma parcial del PSC, amb la excepció de l’exconseller Ernest Maragall que va votar  afirmativament diversos punts relatius a l'Agència Tributària. S’ha aprovat la proposta del que hauria de ser el nou i definitiu sistema de finançament per Catalunya, un concert econòmic amb quota de solidaritat inclosa, on Catalunya recapta, administra i decideix sobre els tributs i decideix quina ha de ser la quota de solidaritat amb la resta de l'estat. Una quota que en aquests moments és del 8.5% del PIB, uns 16.500 milions d'euros anuals, el doble del dèficit anual que en aquests moments pateix la Generalitat, el que ens diu és que el dèficit podria no existir. Una proposta que no es fa per anar en contra de ningú, es fa per assegurar l’estat del benestar que com a societat moderna, que cerca la justícia social, la igualtat d’oportunitats i  que d’acord amb el moviment econòmic del país,  la Generalitat hauria de poder assegurar i mantenir per tota la ciutadania. 

La realitat és crua, som a punt d’assistir a un fet fora de tota ètica i coneixement, qui ens espolia i ens deu diners, no fa les inversions que ha pressupostat, 5.500 milions d'euros per Rodalies, no ens paga els 2.400 milions d'euros que ens deu del 2011 i  ara ens deixarà els diners que li donem i ens cobrarà interessos, fent negoci,  i ens vol donar lliçons de com administrar els minsos recursos que ens queden. La deslleialtat de l’estat espanyol és evident, el projecte recentralitzador del PP és evident, continuen creient en l'imperi, i la manca de model econòmic també ho és, desconeixen en què es fonamenta la economia productiva. El PP està aplicant la tisora en el sou dels funcionaris, mestres, metges, bombers...convertits en una casta que només fa cafelitos, quan continuen mantenint ministeris pràcticament sense competències, com són els de cultura, sanitat o habitatge, i alts càrrecs, adjunts al..... i empreses públiques gens productives. Retallen  les prestacions d’atur, presentant els aturats com una colla d’aprofitats i els insulten, clar que possiblement són gent que no tenen la possibilitat d'acumular sous i dietes com fa la cúpula del PP.....i continuem parlant del corredor ferroviari central que Europa ha dit que no es farà però que la ministra Pastor continua dient davant del seu electorat que és prioritari, és evident que per el PP els estudis de viabilitat econòmica o els d'impacte mediambiental no existeixen, només existeix el seu caprici i així continuen llençant els diners de tots en tonteries com la carrera urbana de Fórmula 1 a València. I continuem fent línees d’AVE que molt possiblement s’hauran de tancar, com tancats estan els aeroports de Castelló o de Ciudad Real. 

Espanya continua sent la cort de Felip II, que no produïa rés i tot ho xuclava de les colònies. Ara la colònia és Catalunya.  Ara els cortesans són els funcionaris d’alt nivell com els Montoro, Rajoy i companyia, gent que no coneix què és una empresa, un petit negoci, o ser autònom.  Gent que creu que generar riquesa és fer pujar el valor de l’acció i repartir dividends als seus amics de la llotja del Bernabeu. 

El Parlament ha fet un pas més amb la consciència que Madrid ens dirà no. Si l’estat fos intel•ligent, que no ho és com ho demostren les 21 fallides en cinc cents anys, ens donaria el concert i asseguraria la quota de solidaritat. No ho faran, i farem el darrer pas, l’estat propi. No ens donaran el concert i només ens quedarà ser un nou estat d’Europa, i d’acord amb el Tractat de Viena del 1978 convertir-nos en una nova República Europea, un estat financerament i socialment viable i amb futur.

Ara fa vint anys vam fer l’Olimpíada de Barcelona 92. En sis anys vam ser capaços de canviar una ciutat i convertir-la en una icona mundial. Jo encara hi vivia a Barcelona, vam patir les obres de la Ronda de Dalt i no recordo veïns queixant-se, el meu cotxe, un Fiat Uno, va quedar com una pansa. El projecte col•lectiu estava per sobra de les molèsties personals, la il•lusió pel projecte ho podia tot. Ara hauríem de tenir  aquesta il·lusió col·lectiva per el projecte de tots, l’estat propi, és el moment. Ens ho hem de creure, al 92 ens ho vam creure i vam fer les millors olimpíades de la història i vam canviar una ciutat, ara es tracta de recuperar  casa nostra i ho podem fer, és el pas següent i últim. 

Tanmateix, hem de ser conscients que ara ens calen líders que facin política de veritat i ens cal que els Mas, Puigcercós, Simó, Herrera, Junqueras, Maragall, Nadal, Homs....treballin d’acord, i que els mediocres desapareguin. Que desapareguin aquells que només es preocupen de sortir a la foto, o d’actuar per tenir contents als seus, aquells que quan perden unes eleccions mai són responsables però que quan és un altre que les perd demanen el seu cap, aquells que per una poltrona traeixen els companys, que desapareguin. Ens cal visió de país i de futur i compromís, no es moment d’estratègies partidistes, hem de fer país, com va dir en Joan Puigcercós o pacte fiscal, que no ens el donaran  o independència. Junts ho farem.

LA GRAN MENTIDA

Europa està descobrint una realitat que no li està agradant, està descobrint la mentida del miracle econòmic espanyol del senyor Aznar i la seva tropa pepera d’indocumentats. Europa està reconeixent en què s’han gastat els 100.000 milions d’€ que ha rebut Espanya dels fons europeus, ja ho sabien però potser creien les informacions mentideres que des de Madrid els hi arribaven. Unes informacions que volien fer creure que el greu problema de l’estat era Catalunya i el seu deute, era l’estat de les autonomies. Mentida. Unes informacions que volien fer creure que l’estat espanyol era la vuitena potencia del món, uf!!, una potencia on el 20% del PIB el generava un sector, el totxo, envoltat d’especulació i ple de personatges sense escrúpols i finançat per uns bancs que ara hem de rescatar. Mentida. Unes informacions que volien fer creure que els ajuntaments eren uns dels principals responsables del dèficit, i no deien que no arriba al 2% i que el deute de l’Ajuntament de Madrid, PP, és un 25% superior al de tots els ajuntaments catalans, tots, i Madrid deu 6.300milions d’€. Mentida.

El model econòmic espanyol és mentida, no existeix, està basat en l’espoli continuat de les colònies i per ells Catalunya és una colònia. Està basat en aconseguir recursos per mantenir la cort, per mantenir el poder. Ara la cort són els personatges que es reuneixen en el palco del Bernabeu, que viuen de la obra pública i s’aprofiten del finançament sense límits dels amiguets de les caixes controlades pels seus amics del PP. I per tenir els vots que els hi donen el poder, fan grans infraestructures, sense cap valor real de creació de riquesa, que fan rics als amics del Bernabeu i fan somiar a una part important de la població en un futur millor que mai arribarà. Mentida.

El problema econòmic i social d’Espanya és Espanya i les seves mentides. El problema és que estem governats per cortesans que no han treballat mai, sempre han estat càrrecs o funcionaris de corbata. El problema és que els pressupostos són paper mullat, i a Catalunya ho sabem prou bé, els diners que es gasten de més en altres territoris en Aves que no agafaran ningú es deixen de gastar a casa nostra, com els 5.500 milions d’€ en Rodalies dels que no hem vist ni un euro. La mentida espanyola és la nostra ruïna, i les dades són clares: som el 16% de la població, produïm el 19% del PIB i el 32% de les exportacions, aportem el 24% dels impostos i de les cotitzacions a la seguretat social.....i rebem el 10%, i no ens paguen el que ens deuen, uns 2.500 milions d'€ en aquests moments, i la Generalitat s’ha d’endeutar per donar els serveis que ens mereixem quan podria tenir superàvit, sí, ara en plena crisi la Generalitat podria tenir un petit superàvit o al menys no generar dèficit. La gran mentida espanyola la paguem nosaltres, cal dir adéu i, per un cop, pensar només en nosaltres i en fer un nou estat d’Europa, la República Catalana.

SITGES, RETORN ALS 90'

Tot passejant pels carrers de Sitges, es pot tenir la sensació de retrocedir en el temps, de tornar a finals de la dècada dels noranta, amb només dues diferencies, ara els carrers son pels vianants, es pot passejar i només alguna bicicleta pot donar algun ensurt i estan plens de taules amb cadires, en algun cas generant una terrassa endreçada, però massa sovint posades de qualsevol manera i sense control.

Vaig venir a viure a Sitges amb la meva família uns mesos després de néixer els bessons, al desembre fan els divuit. No vam venir per les facilitats de l’autopista, abans durant uns anys i molt sovint, al setembre, feia a diari les costes amb una Bultaco Metralla o amb una Vespa 125. Per nosaltres viure a Sitges era i és donar qualitat de vida a la nostra filla i als bessons.  Però ara com al final dels noranta, el poble em transmet coses que no m’agraden, torno a tenir sensació de brutícia, torno a veure molts cartells per les parets, papereres plenes, bancs trencats, carrers amb forats i per asfaltar, espais verds bruts i deixats, queixes veïnals pel soroll i les pudors.....

Ara el que veiem és molta foto. Ens fem una foto amb un grup d’aturats i posem pals a les rodes a un nou hotel que planteja almenys setanta llocs de treball estables i ampliar l’oferta pel turisme de qualitat. Ens fem una foto amb el Conseller i diem que treballem per que la fàbrica de ciment de Vallcarca no tanqui, i no diem si parlem amb la propietat que té la seu a Madrid, potser es va aprofitar quan es va anar de romeria a Madrid per fer la foto tot parlant de la estabilització de les platges, eps! jo soc el pare d’aquest concepte, regidor del 2003 al 2007, ja ha plogut...Ens fem la foto per....per justificar el sou de la cap de premsa, que és una gran professional però que potser no cal en aquests moments a Sitges, tanquem El Rusc, rebaixem les llars d’infants i amb l’Escola de Música ja no se que està passant, per paguem un magnífic sou per vetllar per les fotos o aconseguir entrevistes a Intereconomia.

Veiem molta foto d’alguns que possiblement creuen tenir futur polític, aconseguir càrrecs, i no veiem fotos dels que possiblement estan treballant, que hi són. Com sempre, el mal de la mediocritat en  política ara a Sitges, al govern de Sitges. Fer política no és parlar bé i sortir bé en la foto, és tenir idees, fer propostes, tenir compromís i vetllar per que els projectes arribin a bon port, i els mediocres això no ho fan.

I, posats a parlar, no entenc com és que un hotel nou, no vull entrar en valoracions estètiques, que genera feina estable tot l’any i pot ajudar a ampliar l’oferta de convencions en petit format, que ha fet créixer el patrimoni municipal atès que ara l’Ajuntament és propietari de Can Vinyals, no pot obrir per uns balcons que es fan dins el seu terreny. No podem oblidar que algú de Sitges ha invertit uns vint milions d’euros, arriscant segurament el seu patrimoni i en canvi hem de veure com L’Atlàntida torna a obrir i Sitges no sembla guanyar rés com no sigui patir soroll i molèsties als veïns i tot, pel que sembla, amb una llicència d’activitat provisional o prorrogada o .....el cert és que ja hauria d’estar tancada o reconvertida i continua obrint dos cops per setmana i l’hotel continua tancat. Tornem als noranta, fotos i sectarisme, i un Ajuntament compartimentat i sense projecte comú.  Per sort, Sitges ho aguanta tot.

DINERS PER LA CONFIANÇA?

Ja tenim pla de rescat pels bancs, o crèdit, o ajut per jo què sé què. El fet és que la banca espanyola, aquella de la salut de ferro, la que era la més sòlida del món, la que paga sous milionaris a gestors que tot arruïnen, rep uns diners, que haurà de tornar, per recapitalitzar-se, per tenir líquid per fer negoci. i així poder tornar els diners que els bancs alemanys els hi han deixat per finançar als amiguets promotors que s'han fet rics i han provocat més de dos milions d'aturats.  El cert és que una part important, parlen del 30%, d’aquesta banca, té greus problemes financers. Per desgràcia, una de les entitats afectades és de casa nostra, l’antiga Caixa Catalunya, que sota la presidència d'en Narcís Serra, un polític no un banquer, va caure en el mateix parany que altres entitats: finançar alegrement promocions immobiliàries no massa consistents i en cap cas per donar resposta a necessitats reals d'habitatge, finançar a promotors sense escrupols en la recerca de guanys ràpits, la coneguda bombolla immobiliària que va fer creure a tanta gent que vivíem en un estat ple de rics, on qualsevol podia especular .Que va facilitar que l’Aznar, l'autèntic ideòleg de les desregulacions que estan portant a la misèria a tanta gent,  poses els peus a sobre les taules dels yankees. I que quan a petat ha fet doblar la taxa d’atur i a portat a la desesperació a molta  gent de casa nostra sense tenir cap culpa.

Els neoliberals del PP no saben que fer per no caure sota el control d’Europa, potser és que tenen por que els hi diguin en quines infraestructures cal invertir i segurament no són les que beneficien els seus interessos electorals i als interessos dels seus amics nou rics. Tanmateix, potser les auditories que estan fent ens diran com s’han finançat els deliris del PP a València, aquest diumenge vam poder veure un d’ells, el gran premi urbà de formula 1, serà perquè a Espanya no hi han circuits permanents, o a Madrid....

Tant de temps obrint les notícies parlant de la prima de risc, de l’índex borsari, del cost de les emissions de deute públic, han aconseguit, al meu entendre, generar un marc de desconfiança que sumat al desprestigi de la política, han aconseguit fer molt més gran l’aturament de la economia. Val a dir, que els que ara governen a Catalunya i a Espanya, han estat uns anys dedicats a l’oposició destructiva, aprofitant un mitjans de comunicació afins  i uns governs que en el seu moment han trigat massa en començar a tenir respostes.

Ara no val exigir sacrificis a la població i no renunciar a continuar amb el seu projecte per vertebrar l’estat centralista, que deixin de buscar responsables fora de l’estructura central, el 70% del deute és de l’estat, les famoses duplicitats són de l’estat que no ha reduït aquells ministeris que pràcticament ja no tenen competències. És l’estat qui manté estructures obsoletes com el Senat, el TC, Aena....El problema és que normalment els que governen a Madrid, desconeixen què és  una empresa, i no parlo d’una multinacional, parlo del 90% de les empreses, amb menys de 50 treballadors, que són les que mouen la economia. Desconeixen realment qui paga els impostos que serveixen per mantenir l’estat del benestar que ens hem guanyat. Només coneixen un tipus d’empresa, les de la llotja del Bernabeu, que són les que quan deixen el càrrec els contracten amb sous estratosfèrics.

Esperem que el control que ara exercirà Europa, retorni una mica de seny a aquest estat que ens continua espoliant. Que els diners que ara arribaran als bancs obrin una mica l’aixeta del crèdit a petites empreses, autònoms i particulars. Que faci callar aquests prepotents neoliberals, que el que haurien de fer és complir el seu programa i governar i deixar de tirar pilotes fora i reconèixer la seva part de responsabilitat en l’esclat financer.  I, principalment, que retorni la confiança en el futur a tothom, la majoria de la gent el que només demana és tranquil·litat i ara no en tenim, volem poder tornar a fer petits plans de futur i la por a no tenir rés no ens deixa, volem estar tranquils sabent que rebrem quan pertoqui allò que ens pertany, volem continuar sent un país socialment just, on la defensa de l’estat del benestar sigui la prioritat i es reconegui la feina de les petites i mitjanes empreses i dels autònoms. Volem ser un país més d’Europa i que la nostra solidaritat serveixi per ajudar a millorar i no per mantenir un estat centralista que continua mantenint la mateixa filosofia des de Felip II. Esperem que aquests diners serveixin per ajudar a recuperar confiança, somiar és gratis. 

GOVERNAR O GESTIONAR

Molt sovint hem escoltat que un dels mèrits a tenir en compte en un possible càrrec electe era el de la seva capacitat de gestió, normalment aquest mèrit el volen tenir els que pertanyen als que podem considerar com a grans partits, els que normalment estan governant en algun lloc. Però governar, fer política, no és gestionar, és prioritzar i prendre decisions, és tenir compromís. Per gestionar ja tenim els funcionaris, és el càrrec electe qui els hauria de marcar les prioritats i els temps d'execució.

Soc dels que creu que fer política és una activitat important i noble, ho he dit altres vegades, fer política representa la possibilitat de modificar la realitat per millorar les condicions de vida de la gent del nostre entorn, i per fer-ho cal tenir propostes i compromís. Per fer-ho cal governar quan els vots t’ho permeten i cal fer propostes quan no. Quan algú que es dedica a l’activitat política es venta de bon gestor, millor que no ens fiem, és senyal de manca d’idees i de cap intenció de tenir compromís.

Un càrrec electe no gestiona, governa, fa propostes de futur i vetlla pel compliment del seu programa electoral, que és el seu contracte amb la ciutadania. La professionalització de l’activitat política ens ha portat a tenir polítics professionals, gent que hi viu d’aquesta activitat, i el que ens cal són professionals de la política, gent que quan si dediquen ho fan al cent per cent, cobrant el que és just per la responsabilitat, però amb la consciència que és temporal i que és una activitat de servei i compromís. El moment actual ens diu que tenim un problema, pel que sembla no tenim massa gent que governi i si molts que gestionen, tenim molts que quan han estat a la oposició només s’han dedicat a la crítica i han aprofitat la connivència dels mitjans de comunicació i del gran capital, i que quan governen només gestionen, potser és que han de tornar favors. Ara patim les conseqüències, gestors que fan política, que gestionen per guanyar eleccions i tenir el poder, mediocres que manen i que s’acoquinen davant els poderosos, que no son conscients que representen el poder més important el de la gent. Per desgràcia la dinàmica dels partits està permetent que molts mediocres assoleixin llocs importants, només els hi cal intrigar i assegurar-se uns vots pel congrés de torn i  si cal ens carreguem gent que molesta, com en Joan Puigcercós. Els partits han de tornar a ser instruments de servei per a la societat, on totes les opinions són importants, independentment de   qui guanyi els congressos, on el que importi no sigui sortir a la foto i dir qualsevol cosa en qualsevol reunió, on l’important esdevinguin les propostes que comportin compromís i possibles guanys per a la societat.

Durant anys hem escoltat com aquests del PP, els que de nou governen a Madrid,  ens deien que eren grans gestors i ara veiem els fruits, Bankia/AVE/Gurtel.... L’Ajuntament de Madrid té un deute immens, fet sota Aguirre i Gallardón, però ens diuen que són inversions en infraestructures necessàries per millorar el moviment econòmic de la capital estatal, clar que per ells no és una inversió econòmicament estratègica el corredor ferroviari mediterrani o els accessos al port de Barcelona i si ho és fer arribar un inútil AVE a Càceres o Santiago de Compostela o llençar milions d’euros en “promocions” com el F1 urbà a València o equipaments inútils com l’aeroport de Castelló...

Ara ens calen persones davant amb compromís, idees, amb capacitat de recuperar la confiança de la ciutadania, que no parlin per parlar o per sortir a la foto. Ens calen líders que s’enfrontin amb el gran capital i ens cal que els partits oblidin els moviments estratègics i que defensin uns principis i plantegin accions per assegurar i millorar la qualitat de vida de tothom, encara que això representi no guanyar eleccions i ocupar càrrecs.

El PP no té solucions, és el problema, ha portat a la pràctica fallida a la Generalitat valenciana, està desmuntant l’estat del benestar a les Balears desprès de fer negocis, ha ensorrat caixes i bancs per finançar els seus somnis per afavorir els seus amics constructors i sembla que només vol recuperar el vell concepte unitari i colonialista.  Durant els anys d’oposició, com ha fet CiU a Catalunya, la seva tàctica a estat la de quan pitjor millor, com ja va fer l’Aznar a mitjans dels noranta. I ara no saben que fer per recuperar la confiança que han destrossat i la solució no es un nou ZP, la solució a Catalunya és + Catalunya, és l’estat propi, és recuperar la confiança en el sistema i modificar tot allò que no funciona, és forçar a obrir el crèdit, és tenir clar que som Europa, és oblidar-nos d’Espanya i convertir-la en un mercat més, és ser valents i per un cop ser egoistes i pensar només en Catalunya i la gent que hi viu.

Tanmateix, si els que ens governen, els de CiU, governessin,  actuarien i a un morós que ens diu que no pensa pagar, govern del PP, el portarien al jutjat i en cap cas li votarien rés i nacionalitzarien l’aeroport o les caixes intervingudes a compte dels anys d’espoli , faria ja l’oficina de la hisenda pròpia i convocaria ja el referèndum per saber si el poble  vol l’estat propi. Si qui governa des de la plaça Sant Jaume es creu que governa actuaria, primer el concert econòmic, desprès el referèndum i després actuar d’acord amb el que el poble digui, atès que en democràcia la sobirania és del poble i ningú pot negar el que el poble decideix.