GOVERNAR O GESTIONAR

Molt sovint hem escoltat que un dels mèrits a tenir en compte en un possible càrrec electe era el de la seva capacitat de gestió, normalment aquest mèrit el volen tenir els que pertanyen als que podem considerar com a grans partits, els que normalment estan governant en algun lloc. Però governar, fer política, no és gestionar, és prioritzar i prendre decisions, és tenir compromís. Per gestionar ja tenim els funcionaris, és el càrrec electe qui els hauria de marcar les prioritats i els temps d'execució.

Soc dels que creu que fer política és una activitat important i noble, ho he dit altres vegades, fer política representa la possibilitat de modificar la realitat per millorar les condicions de vida de la gent del nostre entorn, i per fer-ho cal tenir propostes i compromís. Per fer-ho cal governar quan els vots t’ho permeten i cal fer propostes quan no. Quan algú que es dedica a l’activitat política es venta de bon gestor, millor que no ens fiem, és senyal de manca d’idees i de cap intenció de tenir compromís.

Un càrrec electe no gestiona, governa, fa propostes de futur i vetlla pel compliment del seu programa electoral, que és el seu contracte amb la ciutadania. La professionalització de l’activitat política ens ha portat a tenir polítics professionals, gent que hi viu d’aquesta activitat, i el que ens cal són professionals de la política, gent que quan si dediquen ho fan al cent per cent, cobrant el que és just per la responsabilitat, però amb la consciència que és temporal i que és una activitat de servei i compromís. El moment actual ens diu que tenim un problema, pel que sembla no tenim massa gent que governi i si molts que gestionen, tenim molts que quan han estat a la oposició només s’han dedicat a la crítica i han aprofitat la connivència dels mitjans de comunicació i del gran capital, i que quan governen només gestionen, potser és que han de tornar favors. Ara patim les conseqüències, gestors que fan política, que gestionen per guanyar eleccions i tenir el poder, mediocres que manen i que s’acoquinen davant els poderosos, que no son conscients que representen el poder més important el de la gent. Per desgràcia la dinàmica dels partits està permetent que molts mediocres assoleixin llocs importants, només els hi cal intrigar i assegurar-se uns vots pel congrés de torn i  si cal ens carreguem gent que molesta, com en Joan Puigcercós. Els partits han de tornar a ser instruments de servei per a la societat, on totes les opinions són importants, independentment de   qui guanyi els congressos, on el que importi no sigui sortir a la foto i dir qualsevol cosa en qualsevol reunió, on l’important esdevinguin les propostes que comportin compromís i possibles guanys per a la societat.

Durant anys hem escoltat com aquests del PP, els que de nou governen a Madrid,  ens deien que eren grans gestors i ara veiem els fruits, Bankia/AVE/Gurtel.... L’Ajuntament de Madrid té un deute immens, fet sota Aguirre i Gallardón, però ens diuen que són inversions en infraestructures necessàries per millorar el moviment econòmic de la capital estatal, clar que per ells no és una inversió econòmicament estratègica el corredor ferroviari mediterrani o els accessos al port de Barcelona i si ho és fer arribar un inútil AVE a Càceres o Santiago de Compostela o llençar milions d’euros en “promocions” com el F1 urbà a València o equipaments inútils com l’aeroport de Castelló...

Ara ens calen persones davant amb compromís, idees, amb capacitat de recuperar la confiança de la ciutadania, que no parlin per parlar o per sortir a la foto. Ens calen líders que s’enfrontin amb el gran capital i ens cal que els partits oblidin els moviments estratègics i que defensin uns principis i plantegin accions per assegurar i millorar la qualitat de vida de tothom, encara que això representi no guanyar eleccions i ocupar càrrecs.

El PP no té solucions, és el problema, ha portat a la pràctica fallida a la Generalitat valenciana, està desmuntant l’estat del benestar a les Balears desprès de fer negocis, ha ensorrat caixes i bancs per finançar els seus somnis per afavorir els seus amics constructors i sembla que només vol recuperar el vell concepte unitari i colonialista.  Durant els anys d’oposició, com ha fet CiU a Catalunya, la seva tàctica a estat la de quan pitjor millor, com ja va fer l’Aznar a mitjans dels noranta. I ara no saben que fer per recuperar la confiança que han destrossat i la solució no es un nou ZP, la solució a Catalunya és + Catalunya, és l’estat propi, és recuperar la confiança en el sistema i modificar tot allò que no funciona, és forçar a obrir el crèdit, és tenir clar que som Europa, és oblidar-nos d’Espanya i convertir-la en un mercat més, és ser valents i per un cop ser egoistes i pensar només en Catalunya i la gent que hi viu.

Tanmateix, si els que ens governen, els de CiU, governessin,  actuarien i a un morós que ens diu que no pensa pagar, govern del PP, el portarien al jutjat i en cap cas li votarien rés i nacionalitzarien l’aeroport o les caixes intervingudes a compte dels anys d’espoli , faria ja l’oficina de la hisenda pròpia i convocaria ja el referèndum per saber si el poble  vol l’estat propi. Si qui governa des de la plaça Sant Jaume es creu que governa actuaria, primer el concert econòmic, desprès el referèndum i després actuar d’acord amb el que el poble digui, atès que en democràcia la sobirania és del poble i ningú pot negar el que el poble decideix.

ÉS MOROSA

Una de les qüestions que més problemes està donant a moltes empreses és el de la morositat i més en uns moments com els actuals on el crèdit està sota mínims. Però no tots els morosos són iguals. N'hi ha que no poden pagar i d'altres que no volen pagar, no és la seva prioritat. La distinció és clau.

El sentit comú diu que si un morós ho és per circumstàncies molt determinades i que semblen tenir solució, és convenient parlar-hi, buscar un acord, fins i tot ajudar-lo. És el que desitgen moltes famílies amb greus problemes amb la seva hipoteca, que estan patint per manca de feina i que voldrien poder parlar de dació en el pagament i cancel·lació del deute, com ja han fet molts bancs amb certs promotors. I ara els bancs tenen un parc immobiliari per gestionar... I en el cas que el morós ho és per sistema, de manera reiterada i amb tot el morro, cal mirar de cobrar el màxim al més aviat possible i tenir un pla per tal de deixar de tenir relacions amb el morós. La experiència ens diu que  les seves actituds difícilment canviaran, i que si es veu fort possiblement empitjoraran i el risc és fer la pilota de deutes cada cop més gran, i quan això passa la fallida potser el resultat final, fallida de qui produeix els recursos no de qui no els paga.

¿Hem de negociar amb un morós voluntari i reincident? Només ho hem de fer per la manera de cobrar, i el calendari del cobrament. I el dia que et pagui, en cap cas  ho hauràs de celebrar, ni l'hi hauràs d'agrair,el deute era d'ell, per això se l'anomena tècnicament morós. Espanya és morosa, deu molts diners a Catalunya, i no parlo dels diners que ens espolia any rere any, parlo dels diners que d’acord amb l’Estatut, Llei orgànica de l’estat espanyol, hauria d’invertir a casa nostra o, en cas de no fer-ho, pagar-los. I ara ens diuen que no els pensen pagar, que no pensen donar compliment a les lleis del seu estat. Ara els “grans gestors” del PP, de forma xulesca i prepotent, diuen que no pensen pagar, que aquesta Llei no s'ha de complir. Prefereixen ajudar als seus bancs i invertir en infraestructures de rics que no tenen cap futur de rendibilitat real i continuar mantenint una administració estatal innecessària, amb duplicitats flagrants i sistemes antiquats, no fos cas que el "miracle" de la capital s'ensorrés.

Un “gestors” que no paren de donar lliçons i que han portat a la fallida el País Valencià, han generat un deute de 6.000M€ a l’Ajuntament de Madrid o han provocat el desastre de Bankia. Que només pensen com afavorir els seus. Però obliden una realitat, Catalunya amb la sisena part de la població de l’estat, produeix el 21% del PIB, el 35% de les exportacions, el 24% de les cotitzacions a la Seguritat Social, el 25% dels impostos que es recapten, Catalunya podria ser un país d’Europa de qualitat, però pateix l’espoli anual del 8,5% del PIB, uns 16.000M€, i només rep l’11% del total que es gasta Espanya....Un “gestors” que només fan que buscar responsables per justificar els seus incompliments i ineptituds. Com volen que Europa o el que es coneix com a mercats tinguin confiança en un estat amb aquests “gestors”al capdavant, potser per això al capdavant d’economia o d’hisenda han posat a uns personatges que desconeixen què vol dir economia productiva i el valor de l’esforç i el respecte. ¿Aquests personatges tenen algun model econòmic que no estigui basat en el món financer i la especulació, el de l’aparador de les grans infraestructures i equipaments i esdeveniments innecessaris?

Si Catalunya no pagués el peatge que paga per formar part de l’estat espanyol, hi haurien més diners per mantenir els serveis i per ajudar, no subvencionar, a la gent i a les empreses en moments com els actuals, per ajudar a exportar, per tenir les infraestructures adients, com els accessos al Port de Barcelona, per ajudar a la recerca, per obrir canals on les empreses i professionals treballin i generin riquesa, treball i estabilitat. En general, les administracions públiques catalanes, encara que molts intentin demostrar el contrari, són austeres i tenen un índex de personal relativament baix. Amb mig any d’espoli, la Generalitat liquidava els deutes....Catalunya té futur com estat europeu, és Espanya qui potser no el té, que pagui el que ens deu i que segui per escoltar les nostres condicions per fer una separació en pau. Quan abans marxem, millor.

BANKIA, EL TITÀNIC ESPANYOL

La història es repeteix, la del vaixell, el mític Titànic que no es podia enfonsar ja la coneixem, es va voler fer creure el que no era, insubmergible,  i es va voler guanyar estalviant on no s’havia d’estalviar, en seguretat per a tothom i no només pels rics, i quan va aparèixer el perill no es va poder reaccionar i es va enfonsar. Bankia sembla ser  el mateix, un gegant que ens volien fer creure que era solvent i amb beneficis, res més lluny de la realitat. Bankia neix de la fusió de diverses caixes per tal de solucionar els problemes de dues: Caja Madrid i Bancaja, totes dues grans caixes controlades pel PP. Caja Madrid durant anys va estar presidida per un tal Blesa, íntim amic de l’Aznar, sempre aquest personatge, el Bush espanyol, i va servir per finançar el totxo, l’endeutament de la capital o el fitxatge de C.Ronaldo, un conjunt d’activitats molt “socials”. Bancaja va ser una de les caixes que van finançar els deliris urbanístics del PP valencià i a promotors com Martin Fadesa, promotora que te el mèrit de ser la primera que va fer fallida, el seu gran actiu utilitzat com aval bancari van ser  un conjunt  de terrenys forestals, com tot el massís del Garraf, que en qualsevol moment els ajuntaments del PP li havien de requalificar, el negoci clàssic de certs promotors en certs territoris.

Dins el procés de desaparició de les caixes, atès que els bancs necessitaven eliminar unes competidores arrelades al territori i que donaven una certa confiança a la ciutadania gràcies a les seves accions socials, es crea primer el Banco Financiero y de Ahorros, BFA, 52,1% Caja Madrid i 37,7% per Bancaja. Després es crea Bankia, on el BFA té el 45,5%, i tot això sota el control d’un vell conegut ministre d’Aznar, Rodrigo Rato, polític o financer?. El tercer moviment que intenta el PP per salvar les entitats que financen els seus deliris, AVE, aeroports, Terra Mítica, cursa urbana de F1... és el de la fusió amb una entitat solvent i quina millor que La Caixa i així Madrid es queda amb la principal entitat financera catalana. Però no, els dirigents catalans per un cop no han caigut en el parany, com sí ho va fer en el seu moment el nou president de Bankia que va acceptar una espectacular i immoral jubilació per deixar que el BBVA canvies Bilbao per Madrid. De nou hem vist com el poder central feia l’impossible per treure poder econòmic a Catalunya, ja ho vam veure en el cas d’Endesa, on es va veure el llavors president, Pizarro, treure la Constitució espanyola per justificar que preferia que Endesa fos alemanya abans que catalana i ha acabat sent italiana i controlada per una empresa pública italiana....intel·ligents aquests nacionalistes espanyols.

Ara és l’estat qui ha de salvar Bankia. La Caixa no ha fet el que volia Madrid,  ha fet el que el sentit comú recomanava. Ara l’estat és propietari del 45%, el forat fet per l’iceberg és gran, molt gran, però el vaixell ja no s’enfonsarà. El que és llàstima es que no s’aprofitarà l’ocasió per recuperar una banca pública potent que asseguri finançament a empreses i autònoms, no  s’aprofitarà el paquet d’habitatges en mans d’aquestes entitats per crear un veritable parc d’habitatge públic de lloguer i així assegurar el dret a l’habitatge i a preus raonables, i, tanmateix, no s’aprofitarà l’ocasió per que en totes les empreses participades com Iberdrola, NH, Mapfre o Indra, no es despatxi gent i es facin les inversions adients que assegurin un bon servei i la creació de treball digne en qualsevol lloc de l’estat.

El PP ens vol fer creure que en sap i Bankia és una mostra de tot el contrari, com ho és el desplegament de la xarxa d’AVE o la virtual fallida de la Generalitat Valenciana. El govern del PP el que ha de fer és pagar el que Espanya ens deu, es parla d’uns 2.000M€, preocupar-se de l’economia real, la que mou el 90% de les empreses, petites i mitjanes, i els autònoms, i deixar d’intentar el retorn al seu model unitari i centralista, un concepte d’estat que ja no és viable. I nosaltres el que hem de fer és continuar caminant per aconseguir l’estat propi i deixar de finançar aquest estat colonialista.

NOU PARADIGMA?

Les darreres eleccions a França i Grècia han tornat a ser les de la derrota dels governants. La crisi passa factura i des del 2007 onze governs a Europa han canviat de color, davant la crisi, els governants, de qualsevol color, no sembla que estiguin  donant les respostes que la ciutadania demana per recuperar la confiança en el sistema i tornar a un marc econòmic estable. El gravíssim problema actual és que la bombolla immobiliària i l’engany financer  a  molts ens ha fet perdre la confiança en el sistema i en el futur immediat, el paradigma de l’estat del benestar que tant ha costat crear es veu amenaçat. I de moment estem veient com els nous governants incompleixen els seus programes i promeses electorals, desconeixen que vol dir tenir compromís, i només es dediquen a retallar serveis i drets de la ciutadania i donar ajudes i cobertures als que s’han enriquit amb el patiment de la gran majoria.

A Catalunya, hem vist com CiU va guanyar unes eleccions dient que no tocaria ni mossos, ni mestres, ni metges,  i parlant d’un pacte fiscal amb l’estat que mai va quedar clar com havia de ser, a Esquerra sempre hem demanat el mateix, el concert, recaptar i gestionar-ho tot. Del bracet del PP, CiU està aplicant retallades a Educació i Sanitat i ha eliminat l’impost  de successions, reduint els ingressos de la Generalitat. Hom podria pensar que després d’uns anys de creixement important i necessari en equipaments i serveis, ara, i per ser més eficients en l’aprofitament dels recursos minvats, els actuals governants es dedicarien a aturar el creixement i a optimitzar, no pas a retallar afectant als més necessitats i febles. El govern d’esquerres ja estava fent ajustos per fer front a la minva d’ingressos que provoca la crisi, però mirant de no afectar a la qualitat dels serveis, ara les retallades convergents avalades pel PP ho fan. Les retallades estan portant al límit a molts pensionistes i famílies amb poc recursos i a moltes entitats que els hi donaven suport. I només sentim parlar de la herència rebuda, dels diners gastats en escoles i centres sanitaris, o en la promoció exterior, les “embaixades”, per ajudar a millorar les exportacions. I ningú se’n recorda que va ser en Mas qui va negociar amb en ZP un estatutet que no representava cap guany en autonomia financera o que va ser en Duran i Lleida qui va presentar l’esmena als pressupostos estatals per subvencionar les pèrdues de les autopistes de peatge de Madrid....

A Espanya hem vist com el PP, aprofitant la desfeta socialista, ha tret una majoria absoluta que li permet incomplir-ho tot, apujant impostos i començant un perillós procés per tornar al vell concepte centralista, el de Felip II, la cort viu del que xucla a les colònies i Catalunya és una colonia. Que li permet no pagar el que l’estat deu a Catalunya fent més greu la crisi financera de la Generalitat. Que li permet amagar el brutal deute municipal de Madrid o la fallida de la Comunitat Valenciana, per no parlar dels AVE, aeroports......i continuar dient que tots els mals són responsabilitat dels anteriors governs d’esquerres i de les autonomies, oblidant que qui va provocar la bombolla va ser un tal Aznar i els seus amics de la gran banca. I a Catalunya estem veient com aquests del PP, més prepotents que mai, es creuen amb el dret de dir què s`ha de fer, que callin, primer que arreglin tot allò que han destrossat com les finances valencianes o de Mallorca, per no parlar de Bankia o del forat de Cunit i que es preocupin que l’ajuntament de Madrid pagui puntualment, com sí fa l’ajuntament de Barcelona.

La societat, en general està demanant un nou paradigma basat en la confiança, en rebre uns serveis als que tenim dret, atès que paguem impostos, tothom prefereix rebre una sanitat de qualitat que tenir un AVE per arribar ràpid a Madrid o poder anar canviant de seient quan l'AVE arribi a Santiago o mantenir  tropes en un país que no sabem on cau per fer creure que Espanya és una potencia mundial. Confiança en un futur amb igualtat d’oportunitats, on ser europeu sigui un referent de qualitat de vida, de justícia social, on la pressió fiscal sigui justa i redistributiva, on, com diu I.Ramonet, la màxima diferència de sou no sigui superior a vint vegades el més baix. On les empreses siguin importants pel benefici real i no per l’especulatiu donat a les accions. On els programes electorals esdevinguin autèntics contractes amb la ciutadania i fer de polític no es converteixi en un modus vivendi i sigui una activitat de servei, remunerada si, temporal també.  On no s’accepti que els partits a l’oposició es dediquin sistemàticament, com han fet CiU i el PP, a escampar el missatge del desastre. On es tingui clar que són les empreses, els autònoms, qui generar riquesa i treball, i que l’Administració els ha d’ajudar i no subvencionar com estan fent ara amb la banca o les elèctriques. On el sentit comú i el respecte sigui el principi de les relacions entre entitats i administracions. Ara ens cal esperança, confiança en un futur que és nostre i de moment ni Espanya, ni el PP, ni CiU, van per aquest camí, continuen només pendents d’acontentar a qui els mana, un concepte que es diu mercats. Tinc la esperança que quan toqui tornar a votar la gent pensi i que l’estat propi sigui una realitat aviat.

VALLCARCA

Els actuals propietaris d’Uniland han anunciat un ere per la plantilla, unes 70 persones, de la planta de ciment de Vallcarca. Una noticia ben normal en els moments actuals i que la reforma laboral del PP facilita atès que no cal autorització. La reforma laboral que havia de crear treball de moment només serveix per destruir-lo. Però és una mala noticia per Sitges, si desapareix la planta de ciment ja quasi no quedarà industria a Sitges, i és una mostra de com funciona el paradigma econòmic espanyol, de com no funciona.

Podríem pensar que el fet que la planta de ciment deixi de treballar es bo per el Parc, però no hem d’oblidar que si el Parc existeix ho és per la presència de les pedreres. L’espai PEIN del Garraf es va fer per limitar en espai i temps l’activitat de les pedreres i així controlar la possible degradació de l’entorn. La planta de ciment hi era des de fa....més de cinc mil persones van viure a Vallcarca, amb església, mercat i escola, eren altres temps. La necessitat de preservar l’espai natural va portar a la negociació i a uns convenis que limitaven els espais d’explotació, amb renúncies importants per les explotacions, i posaven data de caducitat, l’any proper 2013 la pedrera d’Eacsa ha de tancar. Uns convenis que l’Ajuntament de Sitges no els va ratificar fins l’any 2004, en el seu moment els van ficar en un calaix i sense la seva ratificació no tenien cap valor. Va ser una de les primeres tasques que vaig entomar com a regidor el 2003, atès que dins de les meves competències estava la de controlar les pedreres, la sorpresa va ser primer que no estaven ratificats i ,segon, que a l'Ajuntament no trobaven els originals. La ratificació va representar que l’Ajuntament cobrava i cobra una quantitat lligada a la producció de la pedrera, no així amb Uniland que segons conveni no ho pagava, aquest fet va motivar que en el seu moment, 2004, s’establís un nou marc de relacions Uniland/Ajuntament, una relació fluida i on marcava els criteris era l'Ajuntament. Es va aconseguir un camió de bombers, una ambulància, la Font de les Basses, salvar la barraca que ara trobem a la rotonda de Can Pei, els esculls submergits per ajudar a regenerar el fons marí  i altres petites col·laboracions. Les relacions eren bones perquè es feien directament Ajuntament/empresa, i perquè en aquells moments Uniland funcionava amb criteris nostres, era una gran empresa familiar preocupada per produir amb qualitat i no tenir problemes en el territori.

Els temps canvien, Uniland ara és de Portland, empresa de Madrid, on el més important és el valor de l’acció, on els guanys s’aconsegueixen especulant amb les accions o demanant crèdits amb elles, és com funciona el model econòmic espanyol, un model que recolza la reforma laboral dels neoliberals atès que els ajuda a quadrar balanços acomiadant gent, perillen 70 llocs de treball. És un model que beneficia a uns pocs i no treballa pensant en el futur, que continua actuant com ho feia Felip II, xuclar i espoliar tot el necessari de les colònies per mantenir la cort, el poder central. Un sistema on gent que no sap el que és una empresa ,pren decisions que les afecten  i els hi diu com actuar per sortir d'una crisi que en bona part son ells els que l'han provocat. Son ells els responsables de la bombolla immobiliària, de fer creure que el que importa és el valor de l'acció, de l'espoli que patim i ens ofega. I ara governen....

Tanmateix, abans l’Ajuntament parlava directament amb Uniland, ara l’alcalde parla d’Uniland amb el Conseller, i es fa la foto, sempre la foto. Aquest és el problema, massa foto, som en moments difícils i ens calen dirigents, a qualsevol nivell, també dins els partits, preocupats per la feina i no per la foto, que donin compliment a les seves promeses electorals, programes electorals, i que no estiguin preocupats per quedar be amb tothom, que no et diguin que són amics teus i et traeixen per una cadira. Ara cal compromís per recuperar la confiança i generar un nou paradigma que renovi el sistema i que asseguri el benestar a tothom.