NOU PARADIGMA?

Les darreres eleccions a França i Grècia han tornat a ser les de la derrota dels governants. La crisi passa factura i des del 2007 onze governs a Europa han canviat de color, davant la crisi, els governants, de qualsevol color, no sembla que estiguin  donant les respostes que la ciutadania demana per recuperar la confiança en el sistema i tornar a un marc econòmic estable. El gravíssim problema actual és que la bombolla immobiliària i l’engany financer  a  molts ens ha fet perdre la confiança en el sistema i en el futur immediat, el paradigma de l’estat del benestar que tant ha costat crear es veu amenaçat. I de moment estem veient com els nous governants incompleixen els seus programes i promeses electorals, desconeixen que vol dir tenir compromís, i només es dediquen a retallar serveis i drets de la ciutadania i donar ajudes i cobertures als que s’han enriquit amb el patiment de la gran majoria.

A Catalunya, hem vist com CiU va guanyar unes eleccions dient que no tocaria ni mossos, ni mestres, ni metges,  i parlant d’un pacte fiscal amb l’estat que mai va quedar clar com havia de ser, a Esquerra sempre hem demanat el mateix, el concert, recaptar i gestionar-ho tot. Del bracet del PP, CiU està aplicant retallades a Educació i Sanitat i ha eliminat l’impost  de successions, reduint els ingressos de la Generalitat. Hom podria pensar que després d’uns anys de creixement important i necessari en equipaments i serveis, ara, i per ser més eficients en l’aprofitament dels recursos minvats, els actuals governants es dedicarien a aturar el creixement i a optimitzar, no pas a retallar afectant als més necessitats i febles. El govern d’esquerres ja estava fent ajustos per fer front a la minva d’ingressos que provoca la crisi, però mirant de no afectar a la qualitat dels serveis, ara les retallades convergents avalades pel PP ho fan. Les retallades estan portant al límit a molts pensionistes i famílies amb poc recursos i a moltes entitats que els hi donaven suport. I només sentim parlar de la herència rebuda, dels diners gastats en escoles i centres sanitaris, o en la promoció exterior, les “embaixades”, per ajudar a millorar les exportacions. I ningú se’n recorda que va ser en Mas qui va negociar amb en ZP un estatutet que no representava cap guany en autonomia financera o que va ser en Duran i Lleida qui va presentar l’esmena als pressupostos estatals per subvencionar les pèrdues de les autopistes de peatge de Madrid....

A Espanya hem vist com el PP, aprofitant la desfeta socialista, ha tret una majoria absoluta que li permet incomplir-ho tot, apujant impostos i començant un perillós procés per tornar al vell concepte centralista, el de Felip II, la cort viu del que xucla a les colònies i Catalunya és una colonia. Que li permet no pagar el que l’estat deu a Catalunya fent més greu la crisi financera de la Generalitat. Que li permet amagar el brutal deute municipal de Madrid o la fallida de la Comunitat Valenciana, per no parlar dels AVE, aeroports......i continuar dient que tots els mals són responsabilitat dels anteriors governs d’esquerres i de les autonomies, oblidant que qui va provocar la bombolla va ser un tal Aznar i els seus amics de la gran banca. I a Catalunya estem veient com aquests del PP, més prepotents que mai, es creuen amb el dret de dir què s`ha de fer, que callin, primer que arreglin tot allò que han destrossat com les finances valencianes o de Mallorca, per no parlar de Bankia o del forat de Cunit i que es preocupin que l’ajuntament de Madrid pagui puntualment, com sí fa l’ajuntament de Barcelona.

La societat, en general està demanant un nou paradigma basat en la confiança, en rebre uns serveis als que tenim dret, atès que paguem impostos, tothom prefereix rebre una sanitat de qualitat que tenir un AVE per arribar ràpid a Madrid o poder anar canviant de seient quan l'AVE arribi a Santiago o mantenir  tropes en un país que no sabem on cau per fer creure que Espanya és una potencia mundial. Confiança en un futur amb igualtat d’oportunitats, on ser europeu sigui un referent de qualitat de vida, de justícia social, on la pressió fiscal sigui justa i redistributiva, on, com diu I.Ramonet, la màxima diferència de sou no sigui superior a vint vegades el més baix. On les empreses siguin importants pel benefici real i no per l’especulatiu donat a les accions. On els programes electorals esdevinguin autèntics contractes amb la ciutadania i fer de polític no es converteixi en un modus vivendi i sigui una activitat de servei, remunerada si, temporal també.  On no s’accepti que els partits a l’oposició es dediquin sistemàticament, com han fet CiU i el PP, a escampar el missatge del desastre. On es tingui clar que són les empreses, els autònoms, qui generar riquesa i treball, i que l’Administració els ha d’ajudar i no subvencionar com estan fent ara amb la banca o les elèctriques. On el sentit comú i el respecte sigui el principi de les relacions entre entitats i administracions. Ara ens cal esperança, confiança en un futur que és nostre i de moment ni Espanya, ni el PP, ni CiU, van per aquest camí, continuen només pendents d’acontentar a qui els mana, un concepte que es diu mercats. Tinc la esperança que quan toqui tornar a votar la gent pensi i que l’estat propi sigui una realitat aviat.