CAL TENIR PROJECTE

Ja som en pre-campanya, el proper 25 de novembre votarem de nou per escollir  els nostres representants al Parlament de Catalunya, dos anys abans del comte. El President Mas, atès que no ha aconseguit el pacte fiscal, la proposta amb la que va guanyar les eleccions del 2010, convoca eleccions anticipades, per un cop coherència. 

De nou, els diversos partits polítics ens bombardejaran amb propostes, proclames i promeses i  amb crítiques i atacs al que diuen els adversaris. De nou els partits ens presentaran els seu programa, el document que hauríem  de considerar  com el seu projecte i el seu compromís, contracte, amb la ciutadania a la que demana el vot per tal d'esdevenir el seu representant  en les institucions. Però, realment ens plantegen un projecte o omplen papers amb propostes que després compliran depenen del grau de representació aconseguida, o directament, en el cas d'obtenir majoria absoluta, oblidaran per fer el que els hi vingui de gust?

En aquests moments, veiem com el govern de l’estat, majoria absoluta del PP, està fent tot el contrari del que va dir en el seu programa, retallades en polítiques socials, pujada de l’IVA...i només sembla que els hi preocupa el dèficit, rescatar els bancs dels seus amics com Bankia, l’imatge d’Espanya a l’exterior, una imatge destrossada per la  incompetència dels governants de l'estat,  els actuals i els anteriors, i recentralitzar. Tanmateix, hem escoltat a l’alcalde de Sitges, alcalde de CiU en coalició  amb PP+NH+GIS, dir en el plenari que el seu és un programa dinàmic, i aplicant aquest dinamisme que vol dir incomplir el seu programa, ha tancat El Rusc, a pujat impostos..... En tots dos casos, es dona com a raó dels incompliments  l’herència rebuda, una herència que era coneguda, en el cas de Sitges i en campanya, l’actual alcalde parlava del deute de 70 milions d'euros.  El cert és que en tots dos casos la realitat és la manca de projecte, atès que quan hi ha projecte, el programa electoral és, bàsicament, el llistat d'accions que durant els següents quatre anys es vol realitzar per anar implementant el projecte que es defensa. Potser en el cas del PP sí que existeix un projecte: retornar al concepte unitari i clàssic d’Espanya, recentralitzar, on la cort, ara la llotja del Bernabéu  ho xucla tot pel manteniment d’una elit de buròcrates d'alt nivell  i omplir les butxaques dels que fan les grans infraestructures, moltes d'elles innecessàries  i ara s’està demostrant que si aquest és el seu projecte, és un fracàs.

Aquest possible plantejament del PP, ens demostra que el problema el tenim quan no existeix projecte real, quan els personatges que manegen un partit, creuen que fer política és parlar bé i sortir a la foto, que el que importa és tenir el poder, que continuen creient que en política tot si val, inclosa la traïció al company de partit. El partit que desenvolupa la seva activitat amb gent d'aquesta al capdavant, no té projecte, no donarà compliment al programa i mai reconeixerà l’errada i en cap cas servirà a la ciutadania, que és pel que fem política. El problema, com ja he dit en altres ocasions, és que personatges d'aquests els tenim en tots els partits, petits i grans, personatges que per ser presidents de qualsevol executiva interna  o per ser candidats o el que sigui es dediquen a l’intriga, inclús a la difamació, o es presenten per anar en contra d'algú que pot ser perjudicial al seus interessos, sense valorar si el projecte que es planteja és bo. És difícil veure'ls venir, sempre fan creure a tothom que són amics, i molt més quan el normal és estar treballant per desenvolupar  el projecte que creus que és el millor per a la ciutadania, aquests personatges no treballant, només es fan fotos.

A Esquerra Republicana tenim projecte, un gran projecte, volem aconseguir l’estat propi, fa anys que ho diem. Volem un estat socialment just, amb serveis universals i de qualitat, amb igualtat d’oportunitats, amb una economia diversificada i basada en la petita i mitjana empresa i l’empenta dels individus. Un estat d’Europa projectat en el món i al segle XXI i que no oblidi la seva història mil·lenària  Un estat que cuidi el territori, contemplant el paisatge com un gran patrimoni. Un cop més, he col·laborat activament en el programa, un programa que ens diu que el projecte és ben viu. A Esquerra tenim clar que no fem política per tenir el poder, sortir en alguna foto o tenir càrrecs, encara que algun dels nostres, una minoria que s'aprofita de l'assemblearisme,  així ho pensi. Fem política per aconseguir el que nosaltres creiem que és el millor per a tothom, l’estat propi, Catalunya nou estat d’Europa.

Ara és el moment de fer propostes per recuperar la confiança de la gent, no només en el nostre projecte, cal recuperar la confiança en la societat, inclús en el sistema, un sistema que hem d'evolucionar,  modificar i fer-lo més proper i just per a tothom. Jo, no cal dir-ho, confio en gent com l’Oriol Junqueras o l’Anna Simó, els conec, els seus dies de feina són llargs, molt llargs, i no s’aturen, amb gent com aquesta segur que ho aconseguirem.

VOLEM RIURE

En un mes, tot sembla haver canviat. Ara fa un mes, un clam va omplir el centre de Barcelona, Independència!!. Aquest fet, un immens moviment col·lectiu, ha aconseguit que  el món giri la vista vers Catalunya i pregunti per la seva realitat.  Però tothom és conscient que aquest clam ha obert la caixa dels trons, la cort, el conjunt de persones i entitats que es mouen al voltant del govern central, per tal de concentrar els poders polítics i econòmics en mans d’uns pocs i així afavorir els seus interessos,  i mantenir un sistema secular, es neguiteja. Els missatges de la por i l’amenaça constant, s’han convertit en fet normalitzat. La ciutadania s’arruïnarà, els títols universitaris no tindran validesa, no tindrem moneda, no serem Europa, se’ns tancaran les fronteres...Els missatgers de l’apocalipsi de Catalunya són ministres i dirigents peperos i mitjans de comunicació de la capital castellana que sense escrúpols mantegen, arribant a la paranoia d’inventar  l’historia, volent fer creure que Espanya sempre ha existit i Catalunya no ha existit mai....obliden que la Marca Hispànica, embrió de l’actual Catalunya és del segle X, que els primers escrits en català són molt anteriors als fets en castellà, que el primer Parlament va ser el nostre, que.......

El debat, l’essència de la democràcia, no existeix, la mentida i l’intriga, les grans enemigues de la democràcia, es passegen per tots els mitjans de comunicació sense problemes. És la demostració que no tenen arguments reals i tenen por. Potser és que mai han cregut en la veritable democràcia, aquella on la sobirania rau en el poble, que és el que decideix, i no només votant cada quatre a uns partits amb uns programes que després no pensen complir. Al poble, la ciutadania, cal consultar-la sempre que calgui, les autèntiques democràcies, Suissa per exemple, ho fan. A Espanya sembla que consultar a la ciutadania sigui un pecat, i ara a Catalunya volem ser consultats, i segons el resultat actuar.

La cort té por, el seu sistema, creat per Felip II, es pot trencar, els que produeixen estan dient prou, estem farts: l’any 2011, l’estat només ha executat el 35% de les inversions pressupostades a Catalunya, a Madrid ha executat el 110%, no poden dir que no hi han diners, nosaltres en paguem molts, el 24% dels impostos recaptats a tot l’estat. L’estat plora pensant que no sap a qui podrà continuar espoliant si marxem.

Catalunya és la comunitat autònoma que té més competències transferides,  el doble de les que té la comunitat de Madrid. Només per aquesta raó, Catalunya hauria de ser la comunitat que rebés més recursos per habitant, la realitat és que som el 16% de la població de l’estat i només rebem l’11%, i això és així des de....El cert és que ja fa temps que a Catalunya plorem pel malbaratament constant que fa l’estat amb els diners que tant ens costen guanyar, no veiem que serveixin per generar riquesa i si per finançar obres faraòniques inútils i que molts cops van en contra dels nostres interessos, però ara hem dit prou, volem riure i ara som conscients que dins d’Espanya no ho podem fer.

Com exemple del dit anteriorment, no cal més que parlar de les infraestructures: la NII, al seu pas per Girona, porta més de deu anys amb obres fantasmes pel seu desdoblament, el territori està trinxat,  i darrerament hem escoltat veus del Ministerio dient que desdoblar-la podia provocar problemes a la concessionària de la autopista. És evident a qui protegeix el poder central, a la ciutadania és evident que no. La N340, en el seu pas pel Penedès des de Vallirana, fa anys que hauria d’estar desdoblada, pressupostada abans que es fes l’Ave, aquest sí que s’ha fet, trinxant el territori. I si parlem dels accessos al port de Barcelona,  millor riure, la paranoia arriba a límits fora de control, fa deu anys que existeix l’acord per fer-los, l’empresa xinesa ha fet la seva part i ara el Ministerio exigeix que la meitat de l’obra, que ja hauria d’estar feta, la pagui directament el Port, i durant aquest temps hem vist com l’estat no parava d’invertir en el port de València, també conegut com el port de Madrid, per poder competir amb el de Barcelona....Conceptes com competitivitat, eficiència, planificació, rigor, són desconeguts per la tropa que controla l’estat espanyol per més gran benefici de la llotja del Bernabeu.

En aquests moments ens cal fer POLÍTICA, amb majúscules, i ens cal tenir persones competents fent política, amb projecte i voluntat de treball, i que si han de renunciar temporalment a la seva feina han de cobrar, i no una classe política que només estigui preocupada per la seva poltrona. Aquesta és una realitat que patim en tots els partits, com sinó es pot entendre que gent que ocupa càrrecs electes o en estructures territorials, s’agafi al fet de la voluntarietat o al de no cobrar, per justificar la manca real d’activitat? que no intriguin i no es presentin. Potser ho van fer per anar en contra d’algú? En aquest cas estem parlant de misèria i no de política. Com tampoc es pot entendre aquells que consideren que els hi toca. Com tampoc es pot acceptar aquells que han fet de la política el seu modus vivendi, el sou és més important que el compliment del compromís, el programa. El moment demana lideratge i compromís, per això confio amb en Junqueras, l’Anna Simó o en Joan Tardà. El moment ens està dient que els governants de Madrid no donen la talla, no tenen projecte, només volen protegir les seves poltrones i els negocis dels seus amics. Hem de marxar, ho hem de preguntar i si una majoria suficient hi està d’acord, ho hem de fer. Mirar de pactar la sortida i si no és possible, bon vent i barca nova. Europa ens espera.