EL PARADIGMA DEL RETROCÉS: EL CAS REFERENCE

Assistir un divendres a un ple municipal, sense càmeres de tv i només per tractar un punt en l’ordre del dia, és un fet estrany. El punt a tractar ha de ser important i urgent. I un cop acabat el ple un tenia la sensació que el punt era important, però no urgent. I estrany va ser el to del debat, fet amb una agressivitat excessiva, mancat d’educació i amb la prepotència que darrerament és la marca de la casa del govern municipal. 

Les càmeres de tv ja no hi són, atès que l'Ajuntament de Sitges, ha marxat del consorci comarcal de la TDT, el Canal Blau que tant bon servei ens estava donant. Els i les sitgetanes, ja no poden veure els plens municipals en directe o en diferit per la tv, només els hi queda la opció de seure en una cadira de públic, tornem al passat. On ha quedat la transparència?

El cas Reference ja és conegut, i sembla que ja es pot haver signat un conveni per tal de donar solució a la problemàtica. Una solució on tothom perd, aquesta és la norma en els processos concursals, les suspensions de pagaments, que és on ha portat a la empresa público/privada l'actual equip de govern sitgetà. L’Ajuntament, és l'amo del 50% de la companyia propietària i gestora de l’edifici. L’actual govern municipal provoca la fallida d’una empresa on l’Ajuntament és soci? Quin model de gestió del patrimoni municipal és aquest.

La obsessió per esborrar l’acció dels governs Baijet, que sembla tenir l’actual alcalde, aconsellat pel regidor Carretero, l’acció bona i dolenta, sembla, tanmateix, ser al darrera tota la seva actuació en aquest tema. Que l’alcalde voldria tenir les oficines municipals a tocar del Cap de La Vila, és un fet, ell mateix va dir que a Les Pruelles estaven massa lluny. Es a dir, es renuncia a un edifici que permet tenir unes oficines municipals del segle XXI, millorant les condicions de treball, possibilitant ser més eficients en la gestió administrativa municipal, que poden facilitar la reducció de costos, i, per tant, millorar el servei a la ciutadania. Es renuncia perquè aquest edifici no és el seu projecte, està massa lluny del centre i el soci, en la propietat de l’edifici, no els hi agrada.

I sí, és cert, en un inici, com apareix en el POUM aprovat el 2006, l’edifici es pretenia fer a la Plana Est/Oest, però la crisi ha provocat que un edifici plantejat  com a viver d’empreses, primer, i després comercialitzat  per a oficines grans, fet en un terreny municipal, fos aprofitat per encabir les oficines municipals, pagant lloguer a una empresa, on l’Ajuntament té el 50%. Era la millor solució? Potser no, però va ser la solució per un edifici buit, per un nou edifici pel que no es tenien recursos i  per millorar les condicions de treball administratives de l’Ajuntament. Crec que és millor aixó que tenir diversos centres administratius, desperdigats pel municipi, incrementant els costos de manteniment, reduint l'eficiència dels treballadors i tornant als possibles reialmes de tàifes dels noranta, que és potser el que volent, donada la total desunió actual del govern municpal.

Tanmateix, ara es pot perdre tot: el terreny, l’edifici, diners. El cert és, que després d’una hora de debat, no vaig ser capaç d’entendre que comportarà el conveni, quants diners perd l’Ajuntament, i, tanmateix, no vaig entendre la urgència per fer un ple extraordinari. Es podia signar, segons sembla i si no és que s’amaga alguna cosa, qualsevol dia i, per tant, el tema es podia haver debatut en el ple de juliol. 

Ja ho he dit, l’alcalde sembla obsessionat per esborrar l’acció de govern de vuit anys d’esquerres a Sitges. És cert, els darrers dos anys, van ser un desastre, no es va reaccionar davant la baixada d’ingressos i algunes regidories van gastar el que no tenien omplint alguns calaixos de factures per pagar. Però ara obliden que durant aquests anys es va aprovar el POUM, es va incrementar el patrimoni municipal amb equipaments com el Centre de Disseny, el Palau del Rei Moro o la llar d’infants de la Moixiganga, es van arreglar carrers, es.......que el primer pla de sanejament, el que es va haver de fer per solucionar el desastre financer heretat el 2003, on vam trobar calaixos plens de factures i la caixa buida, es va tancar amb superàvit. Que es van posar les bases pel Sitges del segle XXI.

El govern municipal té un projecte clar o, com ens diuen els ocellets, cadascú va per lliure?Aquests ocellets ens diuen que l’alcalde està sol amb el seu secretari i la comunicadora i només parla amb el Carretero i l’assessora jurídica. De moment, només sabem que l’Ajuntament pot estar a punt de perdre patrimoni, i que tot indica que es retorna als noranta en relació als equipaments administratius . I que el to en el plenari no és el que caldria.

NO SOM UN PROCEDIMENT ADMINISTRATIU

Que ens trobem en un moment històric, ningú ho pot negar. Una part important i creixent de la societat catalana vol decidir, vol actuar en democràcia, vol decidir en quin marc jurídic com a nació vol viure, vol parlar i fer modificar el que calgui per tal que els desitjos d’una majoria, democràcia, es facin realitat. La gent d’aquest país s’ha aixecat, en pau, i demana que l’aparell administratiu faci la feina que calgui per donar compliment als desitjos de la majoria, que treballi per la ciutadania.

Aquells que, per diversos motius, en algun moment hem tingut que tractar amb l’aparell estatal central, molt possiblement, hem escoltat un concepte, procediment administratiu, es a dir, papers i tramitació administrativa. Pels buròcrates, els que controlen el poder central, la realitat no existeix, existeixen els papers, els tràmits, el procediment  administratiu. Això ho vaig descobrir, quan, com a regidor de Medi Ambient de l’Ajuntament de Sitges vaig anar a Madrid, amb l’Alcalde Baijet i l’Armand Paco, regidor d'Urbanisme. Pont aeri i bocata a Barajas, dues hores de reunió per parlar de la sorra de les platges i del conjunt Kansas-Picnic-Club de Mar. La meva sorpresa va ser que per els tècnics i delegats de Costes  tot era un problema administratiu, atès que les edificacions estaven en espai públic, no importava quants anys feia que hi eren o que ja fossin part de l'història de Sitges. I que dir de la sorra, en el problema de la sorra només calia tramitar el concurs per l’extracció i refer les platges segons els seus desitjos. La realitat de Sitges no era important i dels “problemes”, prenien les decisions per la seva solució, persones que mai havien estat a Sitges i que ni es plantejaven consulta el parer de la gent de Sitges.

Aquest cas de la sorra és només un exemple de com funciona el poder central, no existeixen problemes, existeixen procediments administratius, papers i no realitats. El “problema català” és un procediment administratiu, atès que hi ha municipis que no posen l’estanquera o han decidit pagar els seus impostos en un altre lloc, atès que es demana donar compliment a lleis tant lluny dels seus interessos com l'Estatut, atès que un territori, la gent que hi viu en aquest territori, reclama el que considera seu. I quan hi ha un problema administratiu, el que fa el poder central és mirar cap un altre cantó i si cal aplicar la sanció, no pas buscar la solució. I la sanció al “problema català” és escanyar financierament, no donar compliment als compromisos dels pressupostos  o a les lleis com l’Estatut.  El poder central no es planteja, pel que sembla, analitzar i estudiar la realitat, i no es planteja debatre i  pactar, només es planteja com solucionar el procediment administratiu. I la possible solució, sempre serà la que afavoreixi els seus interessos i sota els seus principis, atès que consideren que només ells tenen la raó, allò d’una, grande i libre.

A Madrid, sembla que es continuen creient que,això de la Independència, és una envolada del President Mas per desviar l’atenció del cas Palau i el de les ITV. A Madrid es pensen que actuem com ells, i no, la gentada de la manifestació ho teníem clar i el president només fa allò que en democràcia cal fer, fer cas de la voluntat popular.

El procediment administratiu que ara ha de fer Madrid és el de la democràcia, modificar i autoritzar el que calgui per que el poble català parli. I acceptar la realitat, que el poble és sobirà, que les lleis s’han de canviar quan calgui, i que dos no son parella si un no vol, i Catalunya, jo diria, que es vol divorciar.