UN PAS MÉS....

El Parlament de Catalunya ha fet un pas més, en un Ple lluny de les estratègies i amb paraules de compromís, ha aprovat la proposta de pacte fiscal. Amb els vots de CiU, ERC i ICV, i de forma parcial del PSC, amb la excepció de l’exconseller Ernest Maragall que va votar  afirmativament diversos punts relatius a l'Agència Tributària. S’ha aprovat la proposta del que hauria de ser el nou i definitiu sistema de finançament per Catalunya, un concert econòmic amb quota de solidaritat inclosa, on Catalunya recapta, administra i decideix sobre els tributs i decideix quina ha de ser la quota de solidaritat amb la resta de l'estat. Una quota que en aquests moments és del 8.5% del PIB, uns 16.500 milions d'euros anuals, el doble del dèficit anual que en aquests moments pateix la Generalitat, el que ens diu és que el dèficit podria no existir. Una proposta que no es fa per anar en contra de ningú, es fa per assegurar l’estat del benestar que com a societat moderna, que cerca la justícia social, la igualtat d’oportunitats i  que d’acord amb el moviment econòmic del país,  la Generalitat hauria de poder assegurar i mantenir per tota la ciutadania. 

La realitat és crua, som a punt d’assistir a un fet fora de tota ètica i coneixement, qui ens espolia i ens deu diners, no fa les inversions que ha pressupostat, 5.500 milions d'euros per Rodalies, no ens paga els 2.400 milions d'euros que ens deu del 2011 i  ara ens deixarà els diners que li donem i ens cobrarà interessos, fent negoci,  i ens vol donar lliçons de com administrar els minsos recursos que ens queden. La deslleialtat de l’estat espanyol és evident, el projecte recentralitzador del PP és evident, continuen creient en l'imperi, i la manca de model econòmic també ho és, desconeixen en què es fonamenta la economia productiva. El PP està aplicant la tisora en el sou dels funcionaris, mestres, metges, bombers...convertits en una casta que només fa cafelitos, quan continuen mantenint ministeris pràcticament sense competències, com són els de cultura, sanitat o habitatge, i alts càrrecs, adjunts al..... i empreses públiques gens productives. Retallen  les prestacions d’atur, presentant els aturats com una colla d’aprofitats i els insulten, clar que possiblement són gent que no tenen la possibilitat d'acumular sous i dietes com fa la cúpula del PP.....i continuem parlant del corredor ferroviari central que Europa ha dit que no es farà però que la ministra Pastor continua dient davant del seu electorat que és prioritari, és evident que per el PP els estudis de viabilitat econòmica o els d'impacte mediambiental no existeixen, només existeix el seu caprici i així continuen llençant els diners de tots en tonteries com la carrera urbana de Fórmula 1 a València. I continuem fent línees d’AVE que molt possiblement s’hauran de tancar, com tancats estan els aeroports de Castelló o de Ciudad Real. 

Espanya continua sent la cort de Felip II, que no produïa rés i tot ho xuclava de les colònies. Ara la colònia és Catalunya.  Ara els cortesans són els funcionaris d’alt nivell com els Montoro, Rajoy i companyia, gent que no coneix què és una empresa, un petit negoci, o ser autònom.  Gent que creu que generar riquesa és fer pujar el valor de l’acció i repartir dividends als seus amics de la llotja del Bernabeu. 

El Parlament ha fet un pas més amb la consciència que Madrid ens dirà no. Si l’estat fos intel•ligent, que no ho és com ho demostren les 21 fallides en cinc cents anys, ens donaria el concert i asseguraria la quota de solidaritat. No ho faran, i farem el darrer pas, l’estat propi. No ens donaran el concert i només ens quedarà ser un nou estat d’Europa, i d’acord amb el Tractat de Viena del 1978 convertir-nos en una nova República Europea, un estat financerament i socialment viable i amb futur.

Ara fa vint anys vam fer l’Olimpíada de Barcelona 92. En sis anys vam ser capaços de canviar una ciutat i convertir-la en una icona mundial. Jo encara hi vivia a Barcelona, vam patir les obres de la Ronda de Dalt i no recordo veïns queixant-se, el meu cotxe, un Fiat Uno, va quedar com una pansa. El projecte col•lectiu estava per sobra de les molèsties personals, la il•lusió pel projecte ho podia tot. Ara hauríem de tenir  aquesta il·lusió col·lectiva per el projecte de tots, l’estat propi, és el moment. Ens ho hem de creure, al 92 ens ho vam creure i vam fer les millors olimpíades de la història i vam canviar una ciutat, ara es tracta de recuperar  casa nostra i ho podem fer, és el pas següent i últim. 

Tanmateix, hem de ser conscients que ara ens calen líders que facin política de veritat i ens cal que els Mas, Puigcercós, Simó, Herrera, Junqueras, Maragall, Nadal, Homs....treballin d’acord, i que els mediocres desapareguin. Que desapareguin aquells que només es preocupen de sortir a la foto, o d’actuar per tenir contents als seus, aquells que quan perden unes eleccions mai són responsables però que quan és un altre que les perd demanen el seu cap, aquells que per una poltrona traeixen els companys, que desapareguin. Ens cal visió de país i de futur i compromís, no es moment d’estratègies partidistes, hem de fer país, com va dir en Joan Puigcercós o pacte fiscal, que no ens el donaran  o independència. Junts ho farem.