Recuperar la història per tenir un futur millor

 

Diu la dita que qui no té història no té futur, serà per això que tants que tenen pretensions la inventen o la manipulen. Durant sis segles, el Principat de Catalunya es dividia en Vegueries, territoris sota l’autoritat del Veguer, delegat del comte o vescomte. Aquest model va desaparèixer, com tot el marc normatiu català, amb el Decret  de Nova Planta, 1716. A mitjans del segle XIX, el poder castellà inventà la divisió en províncies, escapçant el Penedès, es delimiten els termes municipals tal com els coneixem i a principis del XX s’institucionalitzen les comarques.

La República Catalana, una realitat imminent, té previst recuperar la divisió en vegueries i la supressió de les províncies. Per aquesta raó ja es va aprovar la Llei de Vegueries, amb 8 vegueries previstes, la del Penedès n’és una. L’impuls de la societat civil, amb la creació de la Plataforma per la Vegueria, que va treballar per tot el territori per donar a conèixer la proposta de Vegueria, que va pressionar als partits polítics per fer aprovar als plenaris municipals mocions d’adhesió a la Vegueria i la negociació d’ERC en el pla polític, primer amb els seus socis de Govern a la Generalitat i desprès al Parlament per aprovar la Llei, van aconseguir recuperar la Vegueria del Penedès. El Garraf n’és part important, atès que és part del Penedès Marítim.

En la imminent República, passarem a tenir 3 nivells administratius: la Generalitat amb les Vegueries com elements descentralitzadors, els consells comarcals com gestors dels serveis mancomunats i els municipis com a administració directe al territori i amb el ciutadà.

Bé, això és el que crec jo que que serà pel que anem coneixent. En aquests moments tenim el que tenim. I tenim uns ajuntaments encotillats per les directives den Montoro, en un flagrant atac a l’autonomia municipal contemplada en la sacrosanta Constitució, fetes per rentar la cara del dèficit públic galopant de l’estat espanyol i que han facilitat que ara tinguin uns romanents de caixa fora de tot coneixement, però que no estan complint amb el nivell de serveis que la ciutadania es mereix. Ho veiem a Sitges, on la problemàtica amb la concessionària de la brossa fa massa temps que dura, on en els darrers anys s’ha tingut la sensació que allò del manteniment no existia.

I ho veiem a Sant Pere de Ribes amb carrers plens de forats a Les Roquetes i a les urbanitzacions i una recollida de brossa que no compleix. Tenim un Consell Comarcal molt “petitet”. I tenim la presència de la Diputació Provincial, una institució anacrònica, que reparteix els molts recursos de que disposa de forma no gaire objectiva.

Serà més eficient l’administració amb Vegueries? Tot dependrà del factor polític, actualment, tant els consells comarcals com la Diputació són ens polítics que el ciutadà no escull directament, atès que els seus plenaris són fruit dels resultats de les municipals. Però, atès que els plenaris són polítics, decideixen com utilitzar recursos, ergo, el color polític pot afavorir o no a certs municipis. Personalment crec que els consells comarcals només haurien de ser gestors de serveis mancomunats. Els plenaris de les vegueries l’haurien de conformar els alcaldes i alcaldesses i haurien de ser el pont entre la Generalitat i els municipis i així tenir, en realitat, només dues administracions, la Generalitat, administració central de Catalunya, amb els seus serveis repartits per les Vegueries i els municipis, que haurien de veure créixer els seus recursos i així millorar els serveis directes a la ciutadania.

Si els municipis tinguessin més recursos, és possible que fos més fàcil donar solucions a problemàtiques com té Sant Pere de Ribes al tenir dos grans nuclis. I les solucions, crec jo, no passen per duplicar serveis, si no, per esmerçar recursos en cosir el territori i generar sentiment de pertinença a un territori i la Vegueria ens pot ajudar, som penedesencs. Però, la problemàtica dels dos nuclis és, en un altre nivell, el que succeeix amb les urbanitzacions, atès que ja han deixat de ser llocs d’estiueig, i molts dels nous residents no veuen el municipi com seu, atès que en molts casos, hi ha el sentiment de no existir en les polítiques municipals. En el món d’internet, les distancies ja no haurien de ser excusa de res. Per això la importància de fer realitat la República digital en tots els nivells i apropar l’administració a qualsevol terminal i la necessitat de tenir centres administratius que facilitin el treball en equip i no com passa ara a Sitges, desaparegut el Reference, on de nou és problemàtic fer reunions de treball interdisciplinàries o com passa a Sant Pere de Ribes amb duplicitats innecessàries, atès que és un sol municipi amb diversos nuclis.

La nova realitat imminent, la República, és l’oportunitat per actualitzar i fer més eficient l’administració pública, reduint nivells, potenciant les administracions municipals i els serveis a la ciutadania.

publicat a l'Eix Diari, blog Pensaments

Equipaments per satisfer necessitats o per guanyar vots?

 

S’apropen eleccions i, com ja és norma, el tema dels equipaments tornarà a ser un dels punts centrals dels programes de les possibles  candidatures. És ja una tradició, parlar i  proposar tota mena d’equipaments que es diu que són necessaris per satisfer desitjos o necessitats de la ciutadania. El cert és que fer la carta als reis és fàcil de fer, però gens aconsellable.

Per proposar equipaments cal tenir un cert projecte de futur pel municipi, planificar el més correctament possible les inversions i els temps d’execució, tenir la seguretat que l’espai a ocupar és l’adient i que els costos de manteniment en el temps són assumibles. I cal que realment siguin necessaris, sia pel creixement demogràfic, pel desenvolupament econòmic del municipi o per les necessitats noves fruit del desenvolupament constant de la societat.

Però, parlem de Sitges, que és el que ens interessa. El llistat del Pla d’Equipaments de l’Ajuntament, es pot consultar al web municipal, és llarg i ambiciós o això ens volen fer creure. No és nou, és pràcticament el mateix que va elaborar el primer govern de l’Alcalde Baijet amb un parell de diferències. Tanmateix, no hem d’oblidar que per realitzar la majoria dels equipaments previstos cal tenir els terrenys adients i que, principalment, aquests terrenys són fruit del desenvolupament urbanístic, aquell famós 10% d’aprofitament municipal i que, gràcies al POUM aprovat el 2006, amb el vot contrari de CiU, ara que s’està desenvolupant el darrer espai urbanitzable de Sitges, l’Ajuntament ha de rebre una gran pastilla a la Plana Oest així com té la possibilitat de gestionar espais per habitatge social a La Granja II. L’Ajuntament pot plantejar, ara sí, atès que tindrà els terrenys, la possibilitat de fer nous equipaments. Però ens calen o fora millor destinar bona part d’aquests nous terrenys per fer un bon parc d’habitatge social de lloguer i optimitzar els equipaments que ja existeixen?

El creixement demogràfic obliga a ampliar els equipaments educatius, potser no cal fer-ne de nous, però si ampliar o renovar els actuals. L’Escola Barrachina, per exemple, ja no dona per més, clar que si es trobes la solució pels dos anys d’obres necessaris per fer una escola nova en el mateix espai, solució a on continuar amb l’activitat escolar, es podria plantejar el que en el seu moment proposava l’amic Paco Merlo i aprofitar el subsòl de l’escola i fer un aparcament per buidar de cotxes la zona. Ens calen més places de llars d’infants però s’han de fer en espais on arribar caminant. Tanmateix, cal fer realitat l’Escola Agnès, i sembla que s’han de preveure solucions per dues iniciatives privades: l’Escola Pia, una permuta i aprofitar l’edifici com a hotel d’entitats i el patí per fer habitatge social de lloguer és una opció; i el creixement de l’IAB, el somni de l’Alcalde Baijet, que l’Ajuntament hauria d’entomar com una possibilitat per recuperar la tradició teatral perduda i potenciar activitats artístiques com la dansa.

El Pla d’equipaments ens parla de certs espais esportius. Un ja hauria de ser realitat, el camp de rugbi, per cert el Rugbi Sitges ha estat proclamat millor club de Catalunya, no han degut tenir en compte les instal·lacions actuals. Es parla del tercer camp de futbol, això no és res més que completar el projecte de Pins Vens aprovat el 2006. Però no parla de res relacionat amb activitats esportives nàutiques o d’altre mena.

Tanmateix, el Pla planteja la possibilitat de fer un segon CAP. Potser fora millor primer optimitzar l’actual i recuperar el servei d’urgències i tornar a tenir farmàcies de guàrdia.

El Pla no ens parla de la necessitat de tenir un Ajuntament del segle XXI, serà perquè la base ja existia i l’Alcalde Forns, molt mal aconsellat, s’ho va carregar? Parlo, és evident, del Sitges Referènce, avui una ruïna, on s’hi estava encabint tota la part administrativa municipal, possibilitant una gestió molt més eficient i que ara facilitaria que l’Edifici Miramar fos un gran centre cultural com volen fer amb Can Falç, però qui ho pagarà? En el llistat no hi apareix el Patronat, serà perquè el llistat no està actualitzat o perquè no hi ha proposta ni recursos? El que sí trobem al llistat és la possibilitat d’un recinte firal, sic, per fer quantes fires? Amb quin cost de construcció i manteniment? Personalment, no hi veig cap necessitat en llençar uns recursos, en utilitzar un espai important, en allunyar de la població activitats que donen vida al municipi. Posar unes carpes costen el lloguer i prou.

El principal equipament que ha de fer l’Ajuntament és un bon parc d’habitatges de lloguer. Amb gestió municipal, amb mides diverses i amb lloguers a preus raonables i de llarga durada i així les noves generacions no hauran de marxar a altres municipis.

Sitges està urbanitzant els seus darrers espais, esperem que l’Ajuntament faci diana amb els equipaments que realment cobreixin les necessitats actuals i futures.

publicat a l'Eco de Sitges, 2 novembre 2018

El groc els posa neguitosos......

 En els darrers anys, s’ha constituït en un fet normal, reivindicar qüestions socials mitjançant un color i fer-ho amb llaços, polseres, samarretes i altres elements. Però mai s’havia vist una resposta contraria tant furibunda i violenta a un color determinat, el groc, amb el que reivindiquem que hi han presos i presses polítiques i, tanmateix, gent a l’exili, un d’ells, el President de la Generalitat, Carles Puigdemont.

Però, els nacionalistes espanyols es posen molt neguitosos amb el groc, repeteixen constantment que no hi ha presos i exiliats, si no que repeteixen i repeteixen, que hi ha polítics presos i fugats. És Jordi Cuixart un polític? Diria que no. Estan fugats els i les exiliades? Diria que no, atès que tothom s’ha posat a disposició de la justícia del país on resideixen en l’actualitat.

Estan tant neguitosos que fan que els cossos de seguretat robin samarretes abans d’un partit de futbol. Que el ministre de justícia, reprovat pel Congreso, en seu parlamentari reconegui que li ofèn la visió d’un llaç groc. No serà que li remou la consciència davant de totes les il·legalitats i menysteniments  de drets fonamentals que estan perpetrant?

Estan tant neguitosos que estan agredint a persones que porten llaços grocs o quan els hi recriminen que arranquin llaços dels carrers. Però els violents som els independentistes, no ho hem d’oblidar mai, és el que diuen els informes de la benemèrita, millor no dir més, encara m’acusaran d’odi o qualsevol bajanada. 

Estan tant neguitosos, que sense cap mirament, però amb la cara tapada, entren en propietats privades per destrossar mosaics o arrancar cartells.

Quan un té la raó no està neguitós i fa bretolades. No tenen la raó i en són conscients, però el seu sentiment supremacista com a nacionalistes espanyols, els hi pot. Estan convençuts que en defensa de la sacrosanta unitat d’Ñ, tot si val i tot els hi és permès.

De moment, l’ONU ja ha començat per tocar-li el crostó a l’estat per no respectar els drets polítics de Jordi Sànchez. La justícia alemanya no ha extradit al President Puigdemont per un pretès delicte de rebel·lió i reclama proves pel de malversació, una malversació que segons el mateix Ministeri d’Hisenda, no ha existit. Les justícies belgues i escoceses s’ho estan rumiant. I Suïssa ha deixat ben clar que per raons polítiques no pensen ni parlar de possibles extradicions.

No volien que a Europa es parles de la qüestió catalana i gràcies al seu instint imperialista, incapaç de dialogar i que només sap que imposar i humiliar, tota Europa, els principals mitjans de comunicació, en parla, s’informa de la realitat i debat. I el President Puigdemont és tractat com el que és, el President legítim de Catalunya. I Ñ ha perdut la poca credibilitat que tenia.

Tenim la força de la raó. I, per molt que ho neguin, tenim la força de la llei, atès que el Dret Internacional ens dona cobertura. La Carta dels Drets dels Pobles de l’ONU, ratificada pel Borbó l’any 1977, ho diu de forma clara en el seu article 1:”tots els pobles tenen el dret a la seva lliure determinació”. I la sacrosanta Constitució també és clara en els seus articles 10, 95 i 96, deixant clar que en el referent a drets fonamentals s’ha d’adaptar al que digui el dret internacional, no cal dir més, els ultraventilats nacionalistes espanyols capitanejats per SorayaSS, o no s’han llegit la seva Constitució o viuen en un món tant tancat que són incapaços de reconèixer la seva errada.

El groc els hi molesta atès que representa a un poble que vol viure en llibertat i decidir quin futur vol i que no els hi pensa demanar permís. Un poble que creu en la democràcia, una democràcia que sembla que a Ñ ha deixat d’existir.

Un poble que vol que els seus representants compleixin allò que diuen els programes pels que han estat votats, i és per això que hi ha presos i presses polítics i membres del Govern a l’exili. I hi són per fer allò que el poble ha votat, en diuen democràcia, ras i curt.

publicat a l'Eix Diari, blog Pensaments

Carrers nets, a Sitges sembla que no gaire

A Sitges, és aquesta una qüestió recurrent, a les xarxes, en tots els debats abans de les eleccions municipals, en cartes al director.

Un dels peatges que es paga pel fet de ser municipi turístic, és haver de  tenir serveis sobredimensionats per la població que realment hi viu. I el relacionat amb la neteja i els residus és un d’ells. Ser municipi turístic només possibilita llibertat horària, però no et permet flexibilitzar els serveis atenent a la població real de cada època de l’any i obliga a contractar serveis especials en moments puntuals. És possible, que si els dos conceptes que estan relacionats amb la neteja dels carrers, la recollida de residus i la neteja viària, estiguessin tractats de forma separada, fet que  no interessa a les grans companyies concessionàries, el municipi, en el cas de la neteja viària, es podria plantejar tenir brigades pròpies i ampliar les seves dotacions en moments determinats, amb plans d’ocupació per exemple. Tant que darrerament escoltem parlar de municipalitzar la gestió de l’aigua, a Sitges es podria fer el plantejament de municipalitzar la neteja viària. Veure durant tot el dia personal netejant els carrers és un senyal que el municipi vol tenir els carrers nets.

Els carrers de Sitges no estan nets, no només per la pressió dels milers de visitants, si no que, tanmateix, per una no resolta recollida dels residus i la manca de rigor en aplicar la normativa de recollida de residus i neteja viària a certs establiments comercials.

Com recollir els residus és una assignatura pendent a Sitges i de difícil solució, les dinàmiques són diverses en cada nucli o barri i la realitat ens diu que si en una zona el model de contenidors pot funcionar hi han altres on caldria un model porta a porta. Els tècnics ens haurien de donar la solució però sembla que sempre anem a lo fàcil que és el que li convé a la concessionària. 

La normativa en relació als establiments comercials és clara, aquells que ocupen espai públic l’han de netejar i massa sovint, veiem un espai brut on abans hi havia la terrassa d’un establiment. I els residus generats en la seva activitat comercial, s’han de recollir de forma selectiva i el fet és que, constantment, veiem com contenidors de la via pública estan plens, dins i fora, per les deixalles d’algun establiment i això ens passa en les zones més emblemàtiques com el Passeig de la Ribera.

Hi ha alguna possible solució? Municipalitzar la neteja viària és una opció, però és imprescindible que els tècnics facin una bona proposta per la recollida. Són els tècnics els que han de pensar i donar una solució. Per molts diners que hi l’Ajuntament, i ara parlen de xifres fora de norma, si el model a seguir no és l’adient, es pot fer molta participació ciutadana, però estarem abocats al fracàs. I cal un control efectiu amb els establiments que ocupen l’espai públic i generen residus. Pagar la taxa corresponent no inhibeix a ningú, particular o establiment, de ser cívic, de reduir, reciclar, reutilitzar i ser net de mena. La netedat és un senyal de civilització.

publicat a l'Eix Diari, blog Pensaments

La justícia que ja no ho és

Vam pecar d’innocents, vam creure que la legalitat i la justícia existien al país de M.Rajoy-SorayaSS. Els fets ens demostren que no, que la legalitat, el respecte del que diuen les lleis, només existeix quan afavoreix als de sempre, els que controlen l’aparell i els negocis de l’estat. Una part important d’aquest aparell és la cúpula del poder judicial, els que diuen impartir justícia però només ho fan per protegir els seus i per sobre de tot, protegir la unitat d’Espanya. Estem veient com per protegir aquesta antiquada unitat, tot si val, sia no respectar la llei, sia manipular la informació, sia mentir davant el jutge o  tenir una doble vara per aplicar justícia. Per preservar la sacrosanta unitat d’un estat antiquat i amb tics dictatorials, tot si val.

Ens vam creure que vivíem al S.XXI, i que amb les lleis a la mà, podíem desenvolupar un procés democràtic per donar forma als desitjos del poble, que és qui en democràcia mana. Però la realitat ja la coneixem, Els fets del 20S, quan la Guardia Civil va entrar a escorcollar la Conselleria den Junqueras i es van aplegar espontàniament milers de ciutadans, els van provocar en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart i ho van fer de forma violenta, quan resulta que tenim un grapat d’imatges que demostren tot el contrari. L’1-O vam ser els ciutadans que lliurement vam exercir un dret  fonamental com és votar els que vam violentar als de les porres. Per cert, encara que s’ha publicat un llibre explicant com es va pagar l’1-O,l’estat encara busca la partida pressupostaria don van sortir els diners, deixant clar que són uns incompetents, atès que fa almenys un parell d’anys que Montoro controla els comptes de la Generalitat. El 21D vam tornar a guanyar els independentistes, però sembla que es creuen que són ells qui ens han de dir qui té que ocupar la Presidència de la Generalitat, i no, és el Parlament escollit pel poble qui escull, i cap jutge, cap, té el dret de dir res.

És evident que a l’estat espanyol, no li preocupa anar contra la seva pròpia Constitució, contra l’Estatut, contra normes de rang superior com són el Tractat d’Europa o les cartes de l’ONU sobre els drets dels pobles. No li preocupa que la Guardia Civil estigui inventant i manipulant informació requerida pels jutges. Aplaudeix als jutges que obertament estan manllevant drets fonamentals, vorejant la prevaricació. Un estat on els ministres menteixen a la premsa internacional, dicten sentències als jutges, insulten obertament al poble català. Un estat que s’ha tret la careta tornant a on mai hi havia marxat, la dictadura.

No hem de defallir, anem fent via, nosaltres sí vivim en el S.XXI, sí creiem en la democràcia i sí que respectem les lleis. Encara no hem arribat a la meta, però falta poc. El futur és nostre i el tenim a tocar.

publicat a l'Eix Diari, blog Pensaments