QUIN ÉS EL DEBAT?

Portem uns dies assistint, perplexos, al menys jo, a un debat que crec que no és el debat. Ens volen fer creure que el que importa és saber si el President Mas assistirà a l’entronament del Borbó entrant. O que si cal que el Borbó sortint estigui aforat, no fos cas que hi hagi qui li reclami quelcom que no sabem. O qui ha de ser el nou o nova secretari/a general del PSOE o del PSC, per liderar uns partits en caiguda lliure però, pel que sembla, on no es vol plantejar un debat d'idees, només de noms. O veiem com es justifiquen per recolzar la monarquia aquells que pels seus principis són republicans, tot recordant una història recent que cada cop més planteja dubtes en la seva autoria, i són els mateixos que ens demanen als catalans no mirar enrere, "lo pasado pasado está".

Però el debat real és el del model d’estat, el de l’estat espanyol, el seu, nosaltres, molts de nosaltres, tenim clar el que volem, la República Catalana. És evident, que és el debat que no volen fer, no fos cas que la ciutadania digues de canviar quelcom que desmuntés una estructura, la cort, el que coneixem com la Llotja del Bernabeu, de la que viuen, i molt bé, aquells que ara coneixem com “la casta”. Estem parlant d’un conjunt d’alts funcionaris de l’administració central, on inclús alguns d’ells fan de polítics en el PPSOE, i que creuen que la funció de l’estat és mantenir aquesta estructura central i no pas la de servir a la ciutadania. Parlem d’un conjunt d’empresaris, que no són tal, atès que són alts executius d’empreses de l’IBEX 35, de les grans constructores que tenen com a principal negoci l’obra pública i viure del crédit, empreses de serveis bàsics regulats pel BOE només preocupades per repartir dividends,  i bancs, bancs que financen aquestes empreses  i a l’estat . I parlem d’uns partits, els dos grans espanyols, en els que sembla que per aspirar a estar davant primer s’han de fer oposicions i ser funcionari d’alt nivell o haver treballat sempre pel partit. Uns partits que han rebut diners, donacions, de moltes de les empreses esmentades, on veiem molts dels antics líders col·locats en els seus consells i cobrant sous fora de tota norma i ética.

Ara el debat és qui canviem per que rés canviï. I, el cert, és que aquest estat hauria de canviar de dalt a baix. Fora bo que la ciutadania pogués dir si vol continuar tenint un Borbó o no. Ha de canviar el model econòmic, l’estat espanyol no es pot conformar en ser un estat de cambrers i ha de creure en la economia productiva i deixar de buscar on xuclar recursos, ara ho fa amb Europa i amb Catalunya. Ha de canviar el model fiscal, lluitant de veritat el frau fiscal perpetrat per les grans empreses i les grans fortunes i reduint la pressió sobre les classes mitjanes, que són les que realment mantenen l'estat. I ha de canviar, i en profunditat, l’administració central, una estructura que només serveix per mantenir-se, malbaratant recursos -els  nostres diners-, i legislant pels seus interessos.

A tall d’exemple de com funciona aquest estat, l’àrea de cultura del ministre Wert, propagandista de la FAES, la fundació que expandeix els pensaments d’un tal Aznar, el pitjor president del govern central en la història moderna de l'estat espanyol. Un ministre d'un govern que sembla entestat en legislar per preservar el pensament únic de la cort. Però,coneixem quines són les competències i recursos en Cultura del ministre Wert?

La lectura dels pressupostos estatals i la de les competències en Cultura del ministeri, informació pública que trobem a internet, ens parla d’una realitat, la estructura ministerial és excessiva i el malbaratament de recursos, en conseqüència, és real, i el centralisme en el seu marc d’actuació és aclaparador.

Les competències del ministeri del sr.Wert bàsicament són la promoció, protecció i difusió del patrimoni històric espanyol, les arts plàstiques i audiovisuals, els museus, arxius i biblioteques estatals, les arts escèniques,  les activitats cinematogràfiques,  les industries culturals i de la tauromàquia. Si, defensar la tauromàquia és una de les competències.Tanmateix, el ministeri ha de promoure i difondre la cultura en espanyol, ha de defensar la propietat intel·lectual- SGAE?- , ha de fomentar i estimular la creació literària, orientar i impulsar les relacions  internacionals en l’àmbit cultural i ha de gestionar el pla d’infraestructures culturals de l’estat.

Per desenvolupar aquestes competències, el ministre compta amb un pressupost d’uns 566 milions d’euros anuals i una plantilla de poc més de 1.900 persones, unes quantes són càrrecs de confiança. Fins aquí, rés allunyat de la “normalitat” cortesana. Molta estructura, molta burocràcia, molts recursos, molts amics ocupant càrrecs i poques competències reals. Però la crua realitat del centralisme, apareix quan parlem dels organismes adscrits al ministeri, on tenen la seu i els recursos destinats al nostre territori.

Són diversos els organismes adscrits al ministeri, així trobem la Biblioteca Nacional, l’Inst.Nac. de las Artes Escénicas, l’Instituto de la Cinematografia, el Museo del Prado, el Museo Reina Sofia, la Joven Orquesta Nacional, el Teatro de la Zarzuela, la Compañia Nacional de Danza......tot a Madrid, i només trobem com ens important fora de Madrid el Museo Nacional del Teatro a Ciudad Real. A Catalunya només trobem el museu arqueològic de Tarragona. Centralisme cultural que es constata en com es reparteixen els recursos financers, el Museo Reina Sofía rep més recursos que el MACBA, el MNAC, la Tapies i la Miró junts.

Serveix per alguna cosa aquest ministeri? O les seves funcions podrien ser de la Comunidad de Madrid, atès que pràcticament tota la seva activitat es desenvolupa a Madrid. Això és l’estat espanyol i és el que no es vol debatre. Nosaltres, en el nou estat que estem creant, hem de tenir clar, que aquest model no ha de ser el nostre, atès que hem d’aconseguir un estat on preguntar a la gent no sigui un problema, on l’administració serveixi per servir i no per ser servida.  El debat espanyol ja no és el nostre, encara que durant un temps ens afecti.