ENS HO CREIEM?

Els carrers del centre de Barcelona plens a basar. Un munt de gent amb un mar d’estelades, aquesta va ser la realitat d’aquesta Diada històrica del 2012. I una reivindicació clara, més d’un milió de persones demanant un estat propi, demanant que Catalunya esdevingui un  nou estat d’Europa, la Independència. Aquella massa de gent estava de festa, no hi havia violència, hi havia il·lusió en la possibilitat d’un futur millor per a tothom a Catalunya.

Vaig tenir la sensació, la percepció, que ens ho creiem, que ara sí es pot plantejar i ho hem de fer. La ciutadania ho vol. Ara cal que la política faci la seva feina, una feina gens fàcil, amb molts disposats  a posar pals a les rodes, molts d’ells a casa nostra i per l’esquena.

La ciutadania vol ser consultada, cal saber si majoritàriament és això el que volem, democràcia. I sembla que és la democràcia el que fa por. La democràcia no és només demanar el vot cada quatre anys, és donar compliment als programes per els que es demana el vot, és legislar en favor de tota la ciutadania, és donar compliment als pressupostos aprovats i és donar veu i escoltar sempre que calgui a la ciutadania. Cal fer un referèndum amb una pregunta clara, si o no a l’estat propi. El govern del poble sense el poble és el totalitarisme i ,en certs moments, sembla que és el que volen alguns grups polítics, deuen tenir enyorança de temps passats. 

Atès que molts ens ho creiem, hem de treballar de forma conjunta, sense tacticismes de partit, per fer el referèndum i, de forma paral·lela, per anar creant les estructures d’estat necessàries el dia desprès. No cal fer una coalició, cal ser honestos i no fer la política de declaracions que tan mal ens fa. Hem de fer política d’accions, les eleccions importants han de ser les del dia desprès, ara hi ha una prioritat, consolidar la base social suficient.

És important que si ens ho creiem ho hem de dir, no ens hem d’amagar. Conec alguns que quan van a l’Associació de Veïns amaguen el fet de ser independentistes i quan hi ha foto es posen al costat de  l’estelada o busquen càrrecs dins el partit per fer el fatxendes. A la Diada, més d’un milió de persones no es van amagar, va ser una manifestació independentista tal com va plantejar l’entitat organitzadora, l’Assemblea Nacional Catalana. Els partits vam quedar en un segon pla, i això és molt bo, ha estat la societat la que ha parlat.

Els i les que ens ho creiem tenim molta feina, hem d’aconseguir treure la por, normal en un possible canvi com aquest, que poden tenir parents o amics. La nostra seguretat els hi ha de donar la confiança que molts cops els missatges ambigus de molts polítics no els hi donen. Si tothom fa la feina al seu abast ho aconseguirem. Al Parlament els partits han de votar sense missatges contradictoris, han de fer la feina legislativa necessària per fer el Referèndum i preparar els canvis legislatius necessaris per assegurar que tot començarà a funcionar el primer dia. El govern ha d’explicar com ho farem i potser programar unes eleccions per provocar una majoria independentista al Parlament. Els partits han de tenir clars els seus posicionaments i no enganyar a la ciutadania amb proclames o informacions que no diuen la veritat.

Tots i totes plegats hauríem de tenir clar que tenim l’oportunitat de crear un estat com nosaltres vulguem. Ens podem plantejar, debatre i decidir si volem tenir exercit; com ens relacionem, si és que ho hem de fer, amb la religió; si ens convertim en un paradís fiscal amb l’euro com a moneda; .......Ho podem fer i ho hem de fer.

Econòmicament, en un principi, no es planteja un problema de futur. Som un país de 7,5 milions d’habitants, amb PIB superior als 210.000 milions d’euros anuals. Tenim un model econòmic bastant diversificat, amb sectors potents com el turisme, l’agroalimentari, el farmacèutic, la biotecnologia, ....Som un país culturalment potent, amb molta producció literària i artística i una potent industria al darrera. El factor econòmic no ens ha de fer patir, tenim el potencial de Portugal que quasi ens triplica en població.

Tots i totes plegats no hem de tenir por dels atacs que patirem, no cal entrar en la baralla, cal tenir la seguretat que des de dintre ningú actuarà per l’esquena per conservar alguna poltrona ben pagada. Sempre s’han dit moltes mentides vers Catalunya a Espanya, ara en sentirem més. Haurem de suportar moltes tonteries com la del president d’Extremadura, una comunitat amb un 26% de funcionaris, 9,2% a Catalunya, i que més del 25% dels recursos públics que utilitzen no els produeixen. O les bestieses de la Cospedal, que governa la pitjor economia autonómica   i es permet lliçons d’austeritat guanyant una fortuna pels seus càrrecs.

Tots i totes junts ho podem fer i ho hem de fer.

UN PAS MÉS, L'ONZE A BCN

El proper 11 de setembre, molts hi anirem a Barcelona per fer més d’un pas i omplir la capital de Catalunya d’un clam, volem que Catalunya esdevingui ja un nou estat d’Europa. Volem fer de Catalunya un estat europeu amb tots els drets i deures que això comporta, a la gent de Catalunya no li fa por el compromís. L’actual moment de crisi financera, crisi generada per la cobdícia d’uns pocs i pagada per uns molts que no tenim cap guany ni culpa i sense resposta enèrgica de bona part dels governants,  ens està demostrant que ens cal fer un pas més si volem garantir el benestar, educació, sanitat, oportunitats,  per tothom que visqui a Catalunya.

El President Mas, sembla que continua creient que podrà negociar el pacte fiscal en línea del concert econòmic amb el govern central. Té l’obligació de creure-ho, va guanyar les eleccions defensant aquest concepte ambigu,  i ara es troba que ja no pot continuar aplicant el sistema convergent clàssic, ara es troba que haurà d’actuar i  enfrontar-s’hi amb el govern central, fet que els convergents, en realitat, no han fet mai. El catalanisme de baixa intensitat convergent, que tant agrada a Madrid, és en una cruïlla. El seu soci, en Duran i Lleida, no sap com controlar els sectors sobiranistes propis i de CDC, els seus recolzaments constants al PP, com l’esmena als pressupostos per subvencionar les autopistes de peatge de Madrid, ara no li serveixen de rés, el possible ministeri ha deixat de ser una possibilitat, els lobbys ja no el necessiten ara parlen amb la Camacho. El somni del centre-dreta català de catalanitzar Espanya s’acabat, el General Prim també ho va intentar i el van assassinar, Espanya no ens vol en el poder, només vol els nostres calés. En Ramón Trias Fargas, cosí del meu pare, ho va dir clar, Espanya ens controlarà pels diners, ens ofegarà, l’Aznar ho va començar, en ZP no va reaccionar i va incomplir la seva promesa amb l’Estatut, i en Rajoy ho intenta rematar.

El poble català, sembla que majoritàriament és  conscient que la possible negociació del pacte fiscal serà un fracàs. Hem de ser conscients, que en aquests moments Espanya no pot renunciar a controlar els 16.000 milions d’€ que ens espolia cada any. Hem de tenir clar, que Espanya no vol renunciar a decidir sobre els 45.000M€ que es generen a Catalunya en impostos, el 24% del total de l’estat espanyol. Que Espanya no renunciarà al fet que el 16% de la població genera el 24% de les aportacions a la Seguritat Social. Que Espanya no renunciarà al sector productiu, principalment petita i mitjana empresa i empreses familiars, que genera el 20% del PIB i el 35% de les exportacions. Que Espanya no renunciarà a un territori on només hi destina l’11% dels recursos i que li produeix un guany anual de 16.000M€, el 8,5% del PIB de Catalunya.

El problema d’Espanya és que no creu en la economia productiva, la cort no sap que és. És un sistema basat en l’especulació i l’espoli de les colònies, i  Catalunya és una colònia. És un sistema controlat, des de fa segles, per alts funcionaris, buròcrates, que només els hi preocupa el procediment administratiu i que la solució d’un problema és la creació d’una comissió, una comissió amb dotació de personal i pressupost i que quan tingui les conclusions de l’estudi, el problema ja no existirà. El Conde Duque Olivares ja actuava així, Espanya no canvia, cal mantenir l’estatu quo d’una casta d’aprofitats, ara es diuen Aznar, Rajoy, ZP, Griñan, Duran i Lleida, Camps, Matas, Urdangarín..........

El poble català ha de tenir clar que la Independència no es proclama un dia sortint a una balconada. Cal tenir les estructures del nou estat preparades per començar a treballar el dia següent, per recaptar i donar serveis, pagar pensions i sous. Cal que Europa d’acord amb el Tractat de Viena, 1978, ens accepti el mateix dia. Cal que el Govern i el Parlament estiguin preparats per, de forma unitària, tenir i donar respostes a tots els atacs i a tots els dubtes. Cal tenir un consens real, entre totes les forces polítiques, del model d’estat que volem. Bona part de la feina ja està feta, el nou estat serà una república, laica i, en principi, amb una sola càmera parlamentària. La seva divisió territorial es farà en Vegueries, al Penedès en volem vuit. Però, ens cal tenir exercit? L’Estatut potser la base de la nova Constitució?.......

Els estudis del Centre Català de Negocis, el liberal Sala Martín en els seus escrits, deixen clar que una Catalunya independent és viable i sense problemes, no hem d’oblidar que el PIB de Catalunya està en uns 200.000 milions d’€, que en aquests moments es recapten uns 45.000 milions d’€ en impostos i que les necessitats de la Generalitat voregen els 34.000 milions.....No hem d’oblidar que en aquests moments el 53% de la producció és exportació. No hem d’oblidar que Catalunya estat podria ser la quarta nació d’Europa per renta per càpita. La realitat és que Espanya colla financerament la Generalitat, que hem de veure com altres regions, que són receptores, reben més diners dels que aporten, com Extremadura o Galícia, amb governs del PP, ens donen lliçons, i que ningú oblidi que a Extremadura més del 25% de la població treballa per l’administració pública, el 9% a casa nostra. A Extremadura  els nens tenen portàtil gratis i molts malalts els envien a la Vall d’Hebron de Barcelona....No hem d’oblidar que el Ministerio continua pagant l’AVE a Santiago de Compostela i no fa els accessos al port de Barcelona, on uns xinesos han invertit el que no tenim per fer el port comercial més important de la Mediterrània.

L’Onze tothom a Barcelona, Europa ha de tenir clar el que volem i Espanya que no hi ha rés ha negociar, el que és nostre no volem que serveixi per mantenir una mentida plena d’aeroports buits, d’AVES tancats o de ministeris sense competències. L’Onze hem de fer un pas més i no deixar de caminar fins aconseguir que Europa tingui un nou membre, Catalunya.