ARA SÍ QUE TOCA?

Fa pocs dies, es va constituir a Sitges la delegació de l’Assemblea Nacional Catalana, que neix com un moviment social per aconseguir allò que molts volem, la Independència de Catalunya. Recentment també hem pogut escoltar i llegir com el President Pujol deia que potser ara sí és arribat el moment. Ja són més de 200 els municipis adherits a l’Associació de Municipis per la Independència, activada per l’alcalde de Vic, d’Unió. El Centre Català de Negocis, CCN, està divulgant per tot el país la realitat econòmica, les xifres de l’espoli i les xifres del PIB català, que demostren la viabilitat de Catalunya com estat europeu . El Conseller Mas-Colell no s’amaga de dir que si tinguéssim un concert econòmic com el d’Euskadi, amb quota de solidaritat inclosa, els comptes de la Generalitat serien uns altres, molt possiblement no parlaríem de retallades i sí de línies de finançament per pimes i autònoms. I no hem d’oblidar l’èxit de les consultes per la Independència i la quantitat de gent que vam anar a la manifestació del juliol, possiblement més d’un milió de persones de tota mena.

L’actual crisi econòmica té una doble basant per Catalunya, és global, afectant al deute públic, ara motiu d’especulació, afectant als pressupostos públics per la baixada de quasi un 30% dels ingressos per la baixada en el consum i en les taxes relacionades amb activitats diverses. I és estatal per dues raons, el reconegut espoli fiscal d’un mínim de 16.000 M€ anuals, un 35% del pressupost de la Generalitat, i el obsolet model productiu espanyol, basat en el model buròcrata i d’aparador de la capital estatal i que té com a màxim exponent el desastre valencià, o el conjunt d’obra pública feta per fer grans  les constructores de la capital, constructores que s’han infiltrat en diversos sectors arribant a la paranoia d’intentar controlar Repsol per poder pagar el crèdit amb el que van comprar les accions de la mateixa.

El moment ens demostra que som en una cruïlla, continuar dins un estat que ens espolia sense miraments per mantenir un model obsolet i sense futur, antiquat.  O ser un nou estat d’Europa, amb un model econòmic basat en la petita i mitjana empresa, manufacturera i amb valor afegit, en els serveis de qualitat, i un model de societat basat en les classes mitjanes i populars, que valoren més la qualitat que la quantitat, i creuen e una societat justa i solidària.

El debat és al carrer, els independentistes no ens hem d’amagar, cada cop més gent creu que el nostre futur és el de la creació de l’estat propi, que així tothom a Catalunya viuria millor, que no volem que amb els nostres diners es paguin aeroports sense avions o infraestructures fetes per competir amb les nostres, com les ampliacions del port de València. Pas a pas, caminem per aconseguir-ho, molt possiblement ara sí que toca, si ens ho creiem ho farem.