La NO sentència

Un dels puntals de la democràcia és la separació dels poders executiu, legislatiu i judicial. La Justícia, el poder judicicial, las seves accions i resolucions no han de tenir color polític, no han de tenir ideologia, han de ser interpretacions i aplicacions de les lleis, han de ser imparcials i justes. La realitat ens diu que això és així en la que podríem dir justícia de base, però quan accedim a escalafons superiors, aquesta independència va desapareixent i ens comencem a trobar jutges conservadors o progressistes, jutges designats per cambres parlamentaries, justícia amb color polític, com ho es el tribunal Constitucional.

El Constitucional reflecteix de forma fidel que les dues espanyes continuen existint i que són irreconciliables. En aquesta confrontació el motiu no és important, el que importa és guanyar, tenir el poder. En aquest joc Catalunya és una peça important, però no perquè decideixi, ho es per ser moneda de canvi i motiu per la baralla, atacar-la i menysprear-la els hi fa guanyar vots. Qualsevol poder polític espanyol s'atreveix amb Catalunya, estan acostumats a no rebre resposta, a veure com la majoria de partits catalans parlen de forma diferent a Madrid i que acostumen a pactar qualsevol cosa.

En Referèndum, el poble català va aprovar un Estatut, que cal recordar que no era el que va aprovar un 30 de setembre el Parlament de Catalunya, era un document fruit dels clàssics pactes dels polítics catalans amb Madrid, un pacte a la baixa i fet per no molestar Espanya, en Mas va ser el seu promotor. El PP, dient que ho feia per protegir als ciutadans de Catalunya, el Defensor del poble, per protegir les seves competències i el pensament únic que volen per Espanya, i algunes comunitats autònomes, no van tenir cap problema per recusar davant un Tribunal caducat i polititzat el que havia aprovat el poble català, d'això se'n diu hipocresia.

Un cop més, aquest Tribunal polititzat i caducat, no s'atreveix a dir el que hauria d'haver dit des d'un bon principi: no espot acceptar a tràmit un recurs contra allò que ha aprovat un poble, atès que el poble és sobirà.

Catalunya, per desgràcia, encara és part d'un estat que políticament funciona en el constant enfrontament de dos bàndols per conservar quotes de poder i preservar el pensament únic, que continua intentant homogeneïtzar-ho tot, que no creu en la imparcialitat de la justícia i no respecta el que decideix el poble. Hem de marxar d'aquest estat que només ens vol pels nostres diners i que ens vol callats. Diguem-li adéu.