quina hostia

El poble ha parlat, i no ens ha recolzat, hem perdut 11 dels 21 diputats. Si ens esperàvem una davallada, aquesta ha estat més bèstia del que podíem esperar. Uns guanyem i altres perden, el poble vota i és quan es veu el resultat de les estratègies de cada partit. És evident que ha Esquerra no ho hem encertat, molt possiblement les divisions visualitzades al Congrés del 2008, ens han passat factura. Les campanyes mediàtiques per mirar que l'independentisme no creixi han aconseguit el que volien, dividir i debilitar.

Ara ens hem de llepar les ferides, tancar files al voltant d'en Puigcercós, i acabar de cohesionar el partit, que és el que els nostres rivals no volen. Ara a preparar les municipals, treballar per aconseguir uns bons resultats, i renovar l'estratègia, el full de ruta per afrontar un 2014 amb forces per recuperar el terreny perdut.

Tornarem a vèncer, tornarem a guanyar.

DE NOU, TORNEM A PENSAR

Som en un moment molt interessant, som en un moment de canvi, de canvi social, de canvi polític i de canvi econòmic.

La nostra societat està deixant de tenir classes socials: el proletariat, a casa nostra, pràcticament no existeix; la classe alta està desapareixent i el seu lloc l'ocupa un cert grup de la classe mitja amb diners, amb molts diners i poca cultura; és la classe mitja la que representa el gruix de la societat, demostrant que el concepte republicà d'igualtat entre les persones és una realitat. Per desgracia el que creix és un sector de persones sense recursos de cap mena, que es veuen exclosos de la societat del benestar i que en situacions de crisi económica com l'actual acaben desapareixent i marginats de por vida.

El sistema de partits és en crisi, no dona les respostes que la ciutadania vol. Els partits que funcionen com a estructures de poder han de desaparèixer o canviar la seva manera d'actuar. Aquest moment de crisi ha obert la porta a propostes messiàniques i al descrèdit general dels partits polítics. El sistema té que evolucionar, els partits han d'obrir les seves estructures al debat, possibilitar que els no professionals de la política també accedeixin a llocs de responsabilitat. Hem d'aconseguir professionals de la política, persones que quan si dediquen ho fan plenament, i oblidar els polítics professionals, persones que viuen d'ocupar càrrecs amb sou.

La crisi económica actual ens demostra que el sistema té problemes, no es socialment just i oblida els emprenedors, i dona totes les facilitats als mediocres, als especuladors, al diner fàcil. El sistema no dona facilitats als que realment crean llocs de treball i riquesa, les petites i mitjanes empreses i els autònoms.

Qué hem de canviar? no ho sé. Com a català, el primer que vull per tenir un veritable canvi és la independència i crear la República Catalana. El segon és aconseguir fer arribar a tothom a Catalunya l'estat del benestar que la gran majoria ja gaudim. I el tercer, és que el nou estat d'Europa creat pel desig popular tingui com alguns dels seus principis bàsics el del reconeixement de l'esforç individual i col·lectiu, de la innovació i de la igualtat.

Sóc un utòpic? si, segur que si, però crec que el canvi real a Catalunya, primer és el de la Independència. Per aconseguir-la, cal crear totes les estructures bàsiques, és per això que milito i treballo a Esquerra Republicana de Catalunya, ho faig per que crec que és l'únic partit que realment treballa i treballarà per aconseguir la Independència de Catalunya.

salut i República

RETALLADA

Finalment ZP i el seu govern han plantejat mesures per plantar cara al dèficit públic i la manca de confiança generats per la crisi econòmica que patim. Tard i malament.

Tard atès que ja fa més de de dos anys que patim la crisi, que encara fa més temps que els analistes donaven veus d'alerta al voltant de la feblesa del creixement econòmic de l'estat espanyol basat en el totxo i el endeutament, un model fruit de les polítiques econòmiques del govern Aznar.

Tard per a quasi cinc milions de persones a l'atur, moltes sense perspectives de futur, endeutades en un somni que ha fet rics als gestors dels bancs i alguns promotors sense escrúpols. Tard per a un grapat de famílies que no arriben a final de mes i per a un munt d'immigrants que es van trobar amb les portes obertes per entrar en el que creien era el paradís i ara és el seu infern.

Tard per a moltes petites i mitjanes empreses i autònoms, ofegats per la manca de finançament i el retard en el pagament que pateixen moltes subcontractes. No oblidem que al parlar de petites i mitjanes empreses i autònoms, ho fem del 90% de la economia del nostre país i dels autèntics generadors de llocs de treball, juntament amb el consum de les famílies, els veritables motors de la economia.

Malament, atès que un cop més es pren la mesura fàcil i populista, és Espanya. Congelar pensions és un insult per la gent gran, pels que durant anys van treballar i cotitzar fent créixer l'estat. Rebaixar els sous dels funcionaris és un menyspreu per molts professionals, metgesses, bombers, professores d'universitat, policies...que treballen pel nostre benestar, pel benestar de tota la ciutadania.

Malament, atès que un cop més donen peu a veus que demanen privatitzacions i reduccions de l'estat del benestar. Perquè no proposen privatitzar la xarxa d'autopistes?, com tenim a Catalunya.

El govern de Madrid, responsable de més del 80% del dèficit, s'hauria de replantejar si cal que Espanya tingui soldats a l'Afganistan o si cal tenir ministeris amb competències totalment transferides a les comunitats autònomes, per exemple. El que hauria de fer és aconseguir que el finançament arribi a les empreses, hauria de posar les bases per regenerar el model econòmic de l'estat, hauria de vetllar perquè totes les administracions compleixin amb els principis de rigor i austeritat en la gestió dels recursos públics. La realitat ens diu que els pressupostos estatals són virtuals, poc més del 75% de la inversió aprovada a Catalunya s'executa, la solidaritat territorial ens costa quasi 18.000M€ anuals a Catalunya i permet que autonomies que ens doblen la ràtio de funcionaris per habitants, regalin els llibres de text o tinguin superàvit fiscal. Espanya ens surt cara, amb estat propi tothom a Catalunya viuria millor.

La NO sentència

Un dels puntals de la democràcia és la separació dels poders executiu, legislatiu i judicial. La Justícia, el poder judicicial, las seves accions i resolucions no han de tenir color polític, no han de tenir ideologia, han de ser interpretacions i aplicacions de les lleis, han de ser imparcials i justes. La realitat ens diu que això és així en la que podríem dir justícia de base, però quan accedim a escalafons superiors, aquesta independència va desapareixent i ens comencem a trobar jutges conservadors o progressistes, jutges designats per cambres parlamentaries, justícia amb color polític, com ho es el tribunal Constitucional.

El Constitucional reflecteix de forma fidel que les dues espanyes continuen existint i que són irreconciliables. En aquesta confrontació el motiu no és important, el que importa és guanyar, tenir el poder. En aquest joc Catalunya és una peça important, però no perquè decideixi, ho es per ser moneda de canvi i motiu per la baralla, atacar-la i menysprear-la els hi fa guanyar vots. Qualsevol poder polític espanyol s'atreveix amb Catalunya, estan acostumats a no rebre resposta, a veure com la majoria de partits catalans parlen de forma diferent a Madrid i que acostumen a pactar qualsevol cosa.

En Referèndum, el poble català va aprovar un Estatut, que cal recordar que no era el que va aprovar un 30 de setembre el Parlament de Catalunya, era un document fruit dels clàssics pactes dels polítics catalans amb Madrid, un pacte a la baixa i fet per no molestar Espanya, en Mas va ser el seu promotor. El PP, dient que ho feia per protegir als ciutadans de Catalunya, el Defensor del poble, per protegir les seves competències i el pensament únic que volen per Espanya, i algunes comunitats autònomes, no van tenir cap problema per recusar davant un Tribunal caducat i polititzat el que havia aprovat el poble català, d'això se'n diu hipocresia.

Un cop més, aquest Tribunal polititzat i caducat, no s'atreveix a dir el que hauria d'haver dit des d'un bon principi: no espot acceptar a tràmit un recurs contra allò que ha aprovat un poble, atès que el poble és sobirà.

Catalunya, per desgràcia, encara és part d'un estat que políticament funciona en el constant enfrontament de dos bàndols per conservar quotes de poder i preservar el pensament únic, que continua intentant homogeneïtzar-ho tot, que no creu en la imparcialitat de la justícia i no respecta el que decideix el poble. Hem de marxar d'aquest estat que només ens vol pels nostres diners i que ens vol callats. Diguem-li adéu.