21D, el imperi de la democràcia o el de la llei

 

I un trampós se’ns ha inventat unes eleccions. Portem mesos, anys, en un gran debat, que és primer, la democràcia o la llei. Entenen com a democràcia, el poder del poble, que és qui mana. I que les lleis, són eines per la convivència, per tal de tenir unes regles del joc per a tothom per a igual. O no?

Jo ho tinc clar, és la llei la que s’adapta i la que cal canviar quan calgui i que els desitjos democràtics del poble no poden ser encotillats per lleis fetes massa cops a esquenes seves. Però això, és tot el contrari del que sembla que pensen els que fan veure que governen l’estat espanyol. Ens volen fer creure, que la llei, no se pas quina, ho és tot.

Vull creure que parlen d’aquesta Constitució que utilitzen per suspendre qualsevol llei que aprova el Parlament de Catalunya, sia la llei pels desnonaments, la pobresa energètica o la de taxes a les nuclears. O que utilitzen per fer un cop d’estat en tota regla, emparats en un article 155 que han interpretat com han volgut, fent il·legalitats com que un Real Decret, en cap cas, pot anar contra lleis superiors, i aquest decret ho fa amb tota tranquil·litat, tenen la força de la força. Cap article de la sacrosanta, autoritza al Rajoy de torn i la seva secretària, Soraya SS, a cessar el Govern i convocar eleccions, competències contemplades a l’Estatut, llei orgànica de l’Estat que s’han passat per on no sona.

L’estat espanyol està governat pel partit més corrupte d’Europa, el dels mentiders i bocamolls. Un gobierno on trobem un ministre d’hisenda que fa una amnistia fiscal i el TC li tomba per inconstitucional i no passa res, aquest ministre continua fent el que calgui per afavorir els amiguets i fotre a la ciutadania. Un ministre d’exteriors que menteix als mitjans de comunicació europeus, diu que les imatges de l’1-O són mentida o que a l’escola catalana no es pot parlar castellà, i aquests se li riuen a la cara. O uns ministres d’interior i justícia, que no només se’n riuen dels ferits de l’1-O, coneixen abans que els jutges les resolucions vers polítics indepes. Quina credibilitat té un gobierno que ha portat a la fallida l’estat espanyol, que menteix quan parla de dades econòmiques, pel que el Mediterrani passa per Madrid, que promet i promet i no executa res? Cap. Que podem esperar d’un gobierno que diu que un Referèndum és il·legal però és incapaç de dir on ho diu. Un gobierno que obvia l’article 95 i 96 de la Constitució i oblida el que diu la Carta dels Pobles de l’ONU, no sigui que els catalans tinguin raó i tinguin dret a la lliure determinació com a poble.

Dit això, el 21-D, ens agradi que no, tenim l’oportunitat per consolidar la República proclamada el 27-O. Tenim l’oportunitat d’assolir la majoria tant en escons com en vots. Tenim tres opcions evidents, aquest cop ningú podrà dir jo aquesta llista no la voto perquè hi ha aquest o aquell i, per tant, en el sofà estic a gust. El que ho faci, que desprès no reclami. Les tres opcions cobreixen, amb excepció de l’extrema dreta, tot el ventall ideològic possible, fet que és un bon referent per la nova República, atès que consolidar la República no és ni d’esquerres ni de dretes, és del poble, és de tothom. I ens assegura que la República serà plural i que els seus principis bàsics els podem generar des de la base, ho podem fer la gent.

El 21-D cap indepe es pot quedar a casa, hem de guanyar per golejada, per nosaltres, pel Govern a l’exili, pels consellers i conselleres empresonats, pels Jordis, pel Parlament legítim, per la nostra dignitat com a poble, pel nostre futur com a societat lliure, moderna, justa i avançada, que gestiona els seus recursos i el seu territori d’acord amb les seves necessitats. El que semblava impossible, proclamar la República, s’ha fet, confirmat a la resolució de la fiscalia estatal per empresonar el Govern legítim i acceptat per la jutgessa, ergo, la República  ha estat proclamada. Ara hem de fer lo difícil, implementar-la i consolidar-la, i per això ens cal no només la majoria parlamentària, que ja teníem, ens cal la majoria en vots i així ratificar l’1-O davant del món. Ens veiem el 21-D

publicat a l'Eix Diari, blog Pensaments

L'Estat està malalt

 El desgraciat atemptat de Les Rambles, ha acabat de posar en evidència que l’estat central està malalt. Amb perplexitat, veiem com des del poder central i els mitjans afins, estan intentant desacreditar el cos dels Mossos, quan el que haurien d’estar fent és felicitar-los per la rapidesa en actuar i solucionar.

Han manipulat la manifestació per donar tot el protagonisme al Borbó i el govern central, fins al punt que a les imatges de TVE, el President Puigdemont desapareix. Cada dia, trobem un editorial criticant, menyspreant, la feina dels Mossos, encara que sigui inventant o manipulant notícies. Però ja hi estem acostumats. Portem anys veient com insultar, menysprear, manipular o inventar informacions, si son contra catalans, no té càstig, surt gratis. I, tanmateix, tinc la sensació que actuar així fa guanyar punts davant la Cort i el poder central que tot ho vol controlar.

Però ja ho sabem, ho var dir un director de rotatiu, és més important la unitat d’Espanya que la veritat. És més important mantenir els privilegis de l’statu quo central que donar satisfacció als anhels democràtics de la població d’un territori amb identitat mil·lenària pròpia.

El poder central, la Cort, compost per alts funcionaris, molts d’ells fent de polítics en els dos grans partits, PP i PSOE, o que fan d’empresaris en empreses privatitzades o de banquers per designació del govern de torn. I per “empresaris”que viuen del BOE, de les gran obres públiques, moltes d’elles inútils, i de les concessions de serveis públics. Tot finançat per uns bancs farcits de polítics dels dos partits en els seus consells.

Un poder central que es creu amb el dret diví a manar i menysprear als parlaments i governs autonòmics. Un poder central que ens demostra cada dia, que si en una cosa no hi creu, és en la democràcia, el govern del poble. Quan avantposa la llei a l’acció democràtica, ens nega els més elementals drets polítics i nega la democràcia mateixa. Les lleis són eines de convivència que cal anar adaptant a la realitat social.

Però que podem esperar d’un estat que fa autovies magnífiques, tot dient que així creixerà el turisme en un punt determinat, on no fa cap campanya de promoció, però fa 25 anys que la NII és en obres en el seu pas per Girona o ara és una rambla en el recorregut pel Maresme. O no fa els accessos als ports de Barcelona i Tarragona, bloquejant inversions de 500M€ a BCN i que TGN esdevingués el port de sortida per vehicles industrials alemanys. Un estat obsessionat en anar contra la realitat econòmica, atès que vol que tot estigui o passi per Madrid, com pretén fer amb el corredor mediterrani, amb el possible conseqüent negoci, primer en forma d’expropiacions, normalment terrenys en mans dels de sempre, i després en forma d’obra pública que seria executada pels que viuen del BOE.

Que podem esperar d’un estat sense model econòmic, que practica la mateixa política econòmica extractiva de Felip II, ara les colònies som València, les Illes i Catalunya, els Països Catalans. Un exemple flagrant és l’aeroport del Prat, que produeix el 40% dels beneficis d’AENA i aquest estiu ja hem vist com és tractat per AENA. Però Zapatero ja li va dir a en Pascual Maragall quan demanava la gestió de l’aeroport en el nou Estatut, “Pascual primero hemos de pagar Barajas”, tot dit.

Que podem esperar d’un estat que tot ho basa en el respecte a la Constitució i les sentencies del Tribunal Constitucional. Una Constitució que és en realitat un reglament blindat, amb contradiccions i feta en un moment molt determinat. Unes sentencies que només són acatades pel govern central quan són al seu favor i que no ho són quan afavoreixen els interessos dels catalans, unes 17 en aquests moments.

Que podem esperar d’un estat governat per alts funcionaris, el seu gran mèrit és haver guanyat unes oposicions. Uns governants que només vetllen per mantenir la Cort, l’statu quo de l’administració central i en fer creure que l’estat és el que no és, preferint la grandiositat a l’eficiència.

Ja fa temps que tinc clar que no vull viure en un estat malalt, que m’insulta i menysprea, que em tracta com a súbdit. L’1 d’octubre tenim l’oportunitat de parlar i decidir. Tenim el compromís de la majoria parlamentària i del govern que el que decidim faran. Ho podem fer i ho farem. I ho farem pensant en no repetir el model malat de l’estat espanyol. L’1 d’octubre tenim una cita per guanyar un nou estat i fer-lo com nosaltres el volem.

publicat a l'Eix Diari, blog Pensaments

Als Camils hi ha molt bona gent

 

Ara fa uns quinze dies, vaig tenir la mala sort de relliscar amb la moto en un carrer de Sitges. Un carrer amb un asfalt que sembla un mirall, inclús caminant rellisques. No sembla, que el govern municipal, tingui com a prioritari el manteniment de l’asfalt dels carrers, plens de forats i asfalt de dubtosa qualitat.

La relliscada va ser a molt poca velocitat, però amb la mala sort de picar amb el genoll al terra. Resultat, la part superior de la tíbia a fer punyetes. Ràpidament, em vaig veure envoltat de gent que em volia socorre, així com membres de la Policia Local de Sitges que en pocs minuts van controlar la situació.

La lesió és greu, directe a urgències dels Camils. I així comença una estada als Camils de dues setmanes, amb operació inclosa. Una estada on he rebut un tracte extraordinari de la bona gent que hi treballa als Camils. Tant el personal de la 3ª planta, sia metges, infermeres, auxiliars o personal de neteja. Com els camillers que m’han bellugat d’un cantó a l’altre. O el personal de quiròfans. Sempre han estat preocupats perquè no patis dolor, i fa mal. Perquè estigues el més confortable possible dins les circumstàncies, amb una cama immobilitzada i sempre en horitzontal tot és complicat. I sempre amb una paraula amable. Tot i les retallades, tenim una sanitat de primera amb professionals de primera.

Gràcies a en Pijoan, a la Vinyet, a la Pepi, a la Laura, a...... a tota la bona gent dels Camils, heu aconseguit fer més suportable aquest mal tràngol, gràcies, gràcies.

publicat a l'Eix Diari, bloc Pensaments

Els arguments són nostres

Un dels fets que més em sorprèn a mesura que el camí vers la Independència arriba on volem que arribi, la creació de la República Catalana, és la manca d’arguments capaços de fer-nos dubtar. Ans al contrari, a mesura que corren els mesos, anem veient com va canviant el tema amb el que amenaçar o intentar fer por, però sempre és el mateix, amenaçar o voler fer por.

Segons l’enciclopèdia, democràcia és el govern del poble. Aquest govern pot ser exercit de formes diverses, més o menys directes, però sempre tenint en compte que és el poble qui mana i decideix.  El sistema més normal per que el poble decideixi és votant, allò tant senzill de dipositar una papereta  en una urna, i fent-ho a favor de les propostes que creu més adients per els seus interessos o desitjos. I és votar el que no volen que fem, serà perquè tenen por de perdre? Possiblement, però, principalment, no volen que votem perquè seria reconèixer que hi tenim dret, que no som part del seu patrimoni, que som sobirans. Aquest és el problema, que els de la Cort, els defensors i beneficiaris de l’estat central, creuen que són els propietaris i poden decidir per nosaltres. Ho fan amb els nostres diners, atès que 43 de cada 100 € que paguem com impostos no tornen a Catalunya i consideren que els diners que arriben a les nostres administracions, arriben per decisió seva, no pas perquè nosaltres paguem impostos i cotitzacions. És el sentiment imperialista que encara hi viu en el seu subconscient.

El poder central, és una mena de sangonera que intenta xuclar recursos i no produir-los, és el que porta fent de fa segles. És una estructura que vetlla, només, pels interessos dels seus i per això estan fent de Madrid el centre de tot. Per això el corredor mediterrani ha de passar per Madrid, les multinacionals han de tenir la seu a Madrid encara que no hi tinguin clients, com és el cas d’Endesa, o els càrrecs electes han de ser primer alts càrrecs de l’administració, com passa amb els càrrecs del PP i una gran majoria del PSOE. Els cortesans són els que fan la política de l’estat, vetllant només pel manteniment del seu estatus.

En aquest trist marc, els catalans, no només els independentistes, molestem atès que tenim clar que tenim drets i ens mereixem respecte. Tenim llengua, cultura, història, inclús model econòmic propi i diferent, ni millor ni pitjor, diferent. I ara hem dit prou, ja no acceptem que sigui Madrid que ens digui com hem de viure, en que es gasten els nostres diners o en quina llengua hem de parlar. I aquí rau el problema, que allà creuen tenir el dret a manar i utilitzar els nostres diners com els hi convingui. I per això, la seva reacció és l’autoritària, amenaçant, intentant fer por, però ja no ens fan por.

Que ens diuen que no podrem pagar les pensions, els hi diem que com hem de tenir problema si el 16% de la població de l’estat aporta el 24% de les cotitzacions. Que no estarem a Europa, els hi diem que en el Tractat no es diu res, que som Europa, que podem ser part de l’EFTA i que com a ciutadans sempre serem europeus, atès que si volem podem continuar sent espanyols, la sacrosanta constitució ho diu clar: la nacionalitat espanyola de naixement no es perd. Ens diran que és il·legal, precisament estem creant un nou marc jurídic d’acord amb la legalitat internacional que és superior a la espanyola. Ens diran..... que diguin el que vulguin, nosaltres decidim i a casa nostra només decidim nosaltres i l’1 d’octubre votarem i decidirem. Jo votaré SÍ, sí a tornar a ser, sí a un nou marc de convivència d’acord amb els nostres interessos i desitjos, per dignitat i ho farem com sempre.

publicat a l'Eix Diari, bloc Pensaments

Els arguments són nostres

Un dels fets que més em sorprèn a mesura que el camí vers la Independència arriba on volem que arribi, la creació de la República Catalana, és la manca d’arguments capaços de fer-nos dubtar. Ans al contrari, a mesura que corren els mesos, anem veient com va canviant el tema amb el que amenaçar o intentar fer por, però sempre és el mateix, amenaçar o voler fer por.

Segons l’enciclopèdia, democràcia és el govern del poble. Aquest govern pot ser exercit de formes diverses, més o menys directes, però sempre tenint en compte que és el poble qui mana i decideix.  El sistema més normal per que el poble decideixi és votant, allò tant senzill de dipositar una papereta  en una urna, i fent-ho a favor de les propostes que creu més adients per els seus interessos o desitjos. I és votar el que no volen que fem, serà perquè tenen por de perdre? Possiblement, però, principalment, no volen que votem perquè seria reconèixer que hi tenim dret, que no som part del seu patrimoni, que som sobirans. Aquest és el problema, que els de la Cort, els defensors i beneficiaris de l’estat central, creuen que són els propietaris i poden decidir per nosaltres. Ho fan amb els nostres diners, atès que 43 de cada 100 € que paguem com impostos no tornen a Catalunya i consideren que els diners que arriben a les nostres administracions, arriben per decisió seva, no pas perquè nosaltres paguem impostos i cotitzacions. És el sentiment imperialista que encara hi viu en el seu subconscient.

El poder central, és una mena de sangonera que intenta xuclar recursos i no produir-los, és el que porta fent de fa segles. És una estructura que vetlla, només, pels interessos dels seus i per això estan fent de Madrid el centre de tot. Per això el corredor mediterrani ha de passar per Madrid, les multinacionals han de tenir la seu a Madrid encara que no hi tinguin clients, com és el cas d’Endesa, o els càrrecs electes han de ser primer alts càrrecs de l’administració, com passa amb els càrrecs del PP i una gran majoria del PSOE. Els cortesans són els que fan la política de l’estat, vetllant només pel manteniment del seu estatus.

En aquest trist marc, els catalans, no només els independentistes, molestem atès que tenim clar que tenim drets i ens mereixem respecte. Tenim llengua, cultura, història, inclús model econòmic propi i diferent, ni millor ni pitjor, diferent. I ara hem dit prou, ja no acceptem que sigui Madrid que ens digui com hem de viure, en que es gasten els nostres diners o en quina llengua hem de parlar. I aquí rau el problema, que allà creuen tenir el dret a manar i utilitzar els nostres diners com els hi convingui. I per això, la seva reacció és l’autoritària, amenaçant, intentant fer por, però ja no ens fan por.

Que ens diuen que no podrem pagar les pensions, els hi diem que com hem de tenir problema si el 16% de la població de l’estat aporta el 24% de les cotitzacions. Que no estarem a Europa, els hi diem que en el Tractat no es diu res, que som Europa, que podem ser part de l’EFTA i que com a ciutadans sempre serem europeus, atès que si volem podem continuar sent espanyols, la sacrosanta constitució ho diu clar: la nacionalitat espanyola de naixement no es perd. Ens diran que és il·legal, precisament estem creant un nou marc jurídic d’acord amb la legalitat internacional que és superior a la espanyola. Ens diran..... que diguin el que vulguin, nosaltres decidim i a casa nostra només decidim nosaltres i l’1 d’octubre votarem i decidirem. Jo votaré SÍ, sí a tornar a ser, sí a un nou marc de convivència d’acord amb els nostres interessos i desitjos, per dignitat i ho farem com sempre.

publicat a l'Eix Diari, bloc Pensaments

Ara sí, Vegueria Penedès

Ara fa uns deu anys, va començar el seu recorregut la Llei de Vegueries, proposta de divisió territorial per Catalunya plantejada d’acord amb la realitat històrica i territorial, que no té res a veure amb l’actual, imposada, de divisió en províncies.

La Llei de Vegueries va ser una proposta d’ERC en temps dels governs tripartits d’esquerres no massa ben acollida en aquell moment pel PSC, encara que ara sembla, com va proclamar la diputada l’altre dia al Parlament, que tot era mèrit del PSC, i l’històric ens diu altres coses. Podem recordar com a Sitges, quan l’Àngels Parés, regidora d’ERC, va demanar en moció la col·locació dels cartells com a municipi adherit a la Plataforma per la Vegueria, la resposta del PSC va ser esborrar Sitges com a municipi adherit. L’històric ens diu que diversos partits en el territori deien una cosa i al Parlament actuaven diferent, obviant per exemple, la necessitat de primer aprovar l’Àmbit Territorial, o la de deixar una porta oberta a la possibilitat d’ampliar el número de vegueries en la Llei aprovada el 2010’.

Els actors que han fet possible que ara ja podem parlar del Penedès com a vuitena Vegueria de Catalunya, han estat diversos, molts hi hem posat el nostre gra de sorra. El carrer ha estat el camp d’acció de la Plataforma, fent accions, proposant mocions, penjant cartells, generant consciència de territori i pressionant als partits. Als plenaris municipals s’han aprovat diverses mocions, en alguns municipis per unanimitat, només C’s, els liberals-progressistes de molta proclama i poca proposta nova, s’han posicionat contraris, clar que per ells, possiblement, tot hauria de tornar a una única administració central amb delegats de zona, recordant vells temps. Però tot el moviment popular, les mocions aprovades, els posicionaments públics de suport a la Vegueria d’entitats del territori, no hauria servit de res sense una intensa activitat parlamentària.  La negociació per deixar la porta oberta, en la Llei aprovada el 2010, va ser intensa entre els equips negociadors d’ERC i el PSC. Finalment, ERC va aconseguir, que la porta per la vuitena vegueria, el Penedès, s’obrís.

Per molt que altres s’apuntin el tanto, ha estat la Plataforma qui ha treballat el carrer i ha estat ERC qui ho ha fet al Parlament, amb la feina de diversos diputats i diputades, com la que en els darrers temps ha fet la diputada Teresa Vallerdú vetllant per que el tema no dormís en un calaix. I aquí m’apunto una medalleta. ERC, sempre que és possible, dona compliment als seus programes, que són fruit del debat col·lectiu. El Programa marc aprovat en el convuls Congrés Nacional del 2008, va incloure una esmena a l’article que parlava de la distribució territorial, que obligava a ERC a defensar la vuitena vegueria per davant de qualsevol altre interès en la divisió territorial. Aquesta esmena la va utilitzar el llavors President Regional, Ivan Faccia, sempre que va caldre recordar-ho. I, aquesta esmena, la faig fer jo, el meu granet de sorra.

Primer es va conscienciar el territori, els municipis es van adherir, es  va aprovar i desenvolupar l’Àmbit Territorial, ara s’ha modificat la Llei i aprovat la Vegueria. Només ens cal el darrer pas, que la divisió territorial de Catalunya, en afectació a tots els àmbits, sia el model aprovat de vegueries. Això només ho aconseguirem sent un estat.

publicat a l'Eix Diari,bloc Pensaments