Fa 38 anys vaig dir no

 

Farà 38 anys, vaig votar per primer cop. Per decret ens van fer majors d’edat i així vam poder votar allò que ens deien que portaria l’estat espanyol al paradís, la sacrosanta Constitució. Vaig seguir amb interès, l’ambient familiar era procliu, tot el procés d’elaboració d’allò que ens deien que portaria l’estat a la modernitat. Val a dir que aquells anys de la transició van ser realment apassionants, molt semblant al que ara estem vivim a Catalunya.

En els darrers anys de la dictadura, va semblar com si el món del pensament polític de tota mena despertés i, amb les dràstiques limitacions del moment, surtis al carrer, a la premsa. El debat que en privat mai havia deixat d’existir, va començar a ser públic tot plantejat que fer el dia després. I el dia després ens va portar la reinstauració de la monarquia, instaurant un cap d’estat vitalici i que el poble ni va escollir, ni podia canviar. Ens va portar la reinstauració de la Generalitat amb el retorn d’en Josep Tarradellas com a President.  Ens va portar a votar, jo encara no, lliurement per escollir els representants a Corts Generals. I ens va portar la sacrosanta Constitució.

Un cop escollit l’any 77’, el primer ‘Congreso’ de representants democràtic, es van posar a redactar la carta magna. Val a dir que en aquells moment, el soroll de sables era constant i va continuar fins passat el 81 i el barruer intent de cop d’estat de Tejero. Els ‘militarots’ i els que pretenien mantenir l’estatus quo franquista, volien imposar el seu parer, estaven convençuts que “todo esta atado y bien atado”. Calia fer creure que tot canviava per no canviar rés i així els de sempre continuarien dominant. Durant uns mesos la notícia era que aquest i aquell altre article, la comissió els havia aprovat, i que molts cops l’acord s’havia aconseguit tot sopant. I cada cop que deien que l’article aprovat podia representar una desviació, certs mitjans, els mateixos que ara, publicaven advertiments per evitar sortir del camí.

Vam arribar al 78 i ens van presentar el gran document. Per decret em van fer major d’edat, ergo podia votar. I, santa innocència juvenil, vaig llegir amb consciència aquell document que ens havia de portar al paradís. Si no em va agradar com s’havia redactat, menys em va agradar el que deia. Creia i crec, que un document tant important com és una Constitució, ha de ser el document de base per la convivència democràtica d’una societat i no pas un reglament per encotillar-la. És un document que parla dels drets que té la ciutadania però no com l’estat ha d’actuar i si que parla de com fer una moció de censura o blinda qualsevol  reforma del mateix document. No és un document, aquest és el meu pensament, per establir un marc de convivència de la societat. És un document per reglamentar com ha d’actuar l’aparell de l’estat per mai perdre el poder, atès que aquest és un estat on el que realment importa és que l’aparell que el controla no ho deixi mai de fer i on la ciutadania no som més que súbdits.

I tot i tenint molt clar que era imprescindible tenir una Constitució, una de bona, vaig votar no. Com he dit, no em va agradar com realment s’havia redactat i no em va agradar el document, un reglament. I vaig votar no per demanar que fessin una de nova. Amb els anys, el cert és que estic satisfet d’aquell vot negatiu. Ara ens diuen que es gràcies a aquell document que tenim Generalitat, mentida. Que prohibeix fer un referèndum, mentida. O que els tres poders són independents, mentida. I segons aquest document, tothom a l’estat espanyol té dret a un habitatge, mentida, i a una feina, mentida. Tinc clar, que la majoria dels que tant la defensen no l’han llegida mai. Si ho haguessin fet, sabrien que la carta dels drets dels pobles de l’ONU és de rang superior i va ser ratificada pel Borbó abans d’aprovar la Constitució.

Per a mi, el 6 de desembre serà festa grossa, però no per l’aniversari de la Constitució, si no perquè és l’aniversari dels meus fills bessons. Salut i República.

Fer política no és solucionar un procediment administratiu

Els darrers mesos han estat plens de notícies provinents del món polític. Hem hagut de patir mesos de no converses per aconseguir fer govern a l’estat espanyol. Mesos plens declaracions buides i postureig a dojo. Ho han fet els mateixos que reien quan a Catalunya no s’aconseguia un acord i al darrer moment, Mas fa un pas al costat i ja coneixem el resultat, Govern i Parlament amb majoria independentista i enfilats al nou país.

Han estat necessaris més de tres cents dies per que l’estat deixi de tenir un govern en funcions per tenir un de “nou”. Dir que és “nou” és una mica atrevit, el president és el mateix i la resta de components pràcticament també, atès que si no eren ministres ja eren membres de l’aparell de l’estat i, segons sembla, aquest és un gran mèrit pels mitjans i analistes de la Cort. És a dir, qui vulgui fer carrera política a l’estat, primer que tregui plaça com a funcionari d’alt nivell que segur que un dels dos grans partits el fitxarà per fer de polític o que s’apunti a les joventuts del partit i a fer la pilota a qui pertoqui.

Una persona que faci en algun moment de càrrec electe té que conèixer l’anomenat procediment administratiu?, que és el nom donat a com es belluguen els papers a les administracions. No, un  càrrec polític és una persona qualsevol que durant un temps fa de responsable polític en representació de la ciutadania i no un funcionari que fa de polític i actua com a funcionari. Però la realitat és la que és, i veiem com  una persona que ha guanyat unes oposicions ja la consideren perfectament preparada per ocupar un càrrec de responsabilitat política, atès que coneix el procediment administratiu. Si té o no propostes per solucionar els problemes de la gent, si escolta i analitza, o si té experiència professional en algun àmbit de l’economia productiva, el món intel·lectual o el artístic no és important. Un advocat de l’estat pel fet de ser-ho ja és un geni de la judicatura i pot omplir-se la boca de constitucionalitat, encara que els experts universitaris diguin el contrari, per posar un exemple.

Però aquest plantejament també el trobem en la manera d’actuar de l’administració estatal, un problema no és un problema és un expedient administratiu que s’ha de resoldre seguint el procediment adient. Un exemple viscut en primera persona, de quan vaig ser Regidor de Medi Ambient a l’Ajuntament de Sitges. La problemàtica en qüestió era i és, el de la sorra de les nostres platges, mitjans del 2004, vam anar al Ministerio amb l’esborrany del projecte d’esculls submergits, la solució que continua esperant execució. El delegat de Costes, buròcrata, estava preocupat per solucionar l’expedient del Kansas, el Pic-Nic i el Club de Mar, lo de la sorra no era cap problema, que la draga actuï i llestos. El polític, el Director General, també buròcrata, primer estava preocupat per la sorra d’un indret que no coneixia, però davant d’un expedient que calia tramitar, la sorra i per tant, les platges de Sitges, van passar a un segon pla.

Hi ha una dita: “si tens un problema, crea una comissió, d’aquí sis mesos dirà alguna cosa i el problema o s’ha solucionat sol o és tant gran que s’haurà de prorrogar i ampliar la comissió i ampliar vol dir tramitar de nou el pressupost i el personal de la comissió........ ”Només cal mirar l’organigrama de l’administració estatal per entendre, per desgràcia, aquesta realitat. Una realitat consolidada per una mal anomenada classe política, que realment s’està preocupant de protegir el sistema i no a la ciutadania, el que importa és que l’aparell administratiu funcioni, que es resolguin els procediments administratius en temps i forma, si de pas hi ha alguna problemàtica que afecta a alguna part de la societat que rep solució, bingo.

Podem pensar que la Generalitat és el mateix, per sort hi han diversos factors que ajuden a que no estigui arribant als nivells de burocratització de l’administració central. La ratio de funcionaris per habitant a Catalunya, és la més baixa d’Europa, segons el Consell d’Europa, a Catalunya manquen funcionaris, i no parlo de metges, mestres o policies, que manquen, parlo d’inspectors de tota mena, tècnics o administratius. Però la Generalitat no té recursos. Catalunya els genera però la Generalitat no en té, atès que 43 de cada 100€ que paguem en concepte d’impostos no tornen a casa nostra. La Generalitat és l’administració autonòmica, sí encara ho és i per poc temps, amb més competències, un 30% més que Andalusia i el doble que la Comunitat de Madrid.

Representa el 19% del PIB estatal però només l’11% de la despesa pública. En realitat, la Generalitat gestiona les engrunes que li dona el govern central. I es fa càrrec de despeses que no li pertoquen, com pagar el 83% de la despesa en Dependència quan només hauria d’assumir el 50%.

I, tanmateix, aquest tarannà certament diferent, també el trobem en la composició del mateix govern. En el “nou” govern central, crec que només tres dels seus membres no són buròcrates, funcionaris de carrera d’alt nivell i de l’administració central. Al Govern català trobem advocats i advocades en exercici, sindicalistes, mestres, professors/es d’Universitat, assessores financeres.....

És evident que, atès que tenim la possibilitat de fer l’administració que creiem més adient, en el nou estat que estem creant, el model administratiu i de gestió política de l’estat espanyol no és, no ha de ser, el nostre referent, i sí un model per no repetir.

Fer política no és administrar, és buscar i proposar solucions als problemes per tal de ajudar a millorar la qualitat de vida de tothom, i fer-ho a partir d’uns principis, d’una ideologia i d’un model de societat. I fer-ho amb debat i pacte. Fer política no és gestionar un expedient.

Pactaran o no?

Mesos de no negociacions, de molta declaració i poc contingut, de molt veto i personalisme, han portat a repetir eleccions a l’estat espanyol, un fet impensable en la feble democràcia espanyola. Una democràcia incapaç de reconèixer que el debat i el respecte són la base de la democràcia. Una democràcia que no castiga la mentida i la corrupció. Una democràcia  que,  massa cops, dona senyals de ser l’embolcall d’un sistema que serveix com a modus vivendi d’un reduït grup de persones, els cortesans, que ens volen fer creure que treballen pel nostre benestar. Una democràcia que accepta, per la que sembla que és admissible conspirar amb accions il·legals contra aquells que puguin anar en contra de l’statuquo. Una democràcia que es basa en el poder central d’arrel castellana, com element d’assimilació i submissió i que espolia els recursos d’alguns territoris de la perifèria, per tal de mantenir el sistema subvencionant altres territoris. Una democràcia  massa jove per estar mantenint uns vicis massa antics, tant vells com la pròpia Espanya. Una democràcia que accepta sense problemes, que els programes electorals esdevinguin paper mullat o que les diverses candidatures canviïn constantment d’opinió. Una democràcia on els diversos actors només estan d’acord en un fet, Espanya no es pot trencar, els drets i els desitjos dels catalans no són importants.

Durant la campanya, hem hagut d’escoltar com els que es presenten com la nova esquerra, aquí associats amb uns que deuen 12M€, ens prometien un referèndum  saben que no el farien i amagaven la seva autèntica ideologia, uns antiquats principis comunistes sembla ser que són els seus referents, cap problema si no fos perquè ho intenten amagar. Hem escoltat a la faraona, la que regenta una comunitat subvencionada, cridar contra els catalans per guanyar vots, uns vots que no ha tingut, atès que ha pogut més un ministre sense escrúpols per conspirar contra Catalunya. El greu problema de l’estat espanyol és com modificar i evolucionar el model productiu per tal de generar feina estable i de qualitat, i poques aportacions hem escoltat al respecte, però el que ha fet guanyar vots és qui ha presentat un posicionament més dur i intransigent davant la reclamació catalana, encara que sia amb accions il·legals.

Els resultats han estat clars, el PP recupera terreny, el que perd C’s, la dreta prefereix l’original al recanvi amb símptomes de neofalangisme. El missatge canviant i ambigu i el fet se ser català, han passat factura a un Rivera que allà mal parla de la societat catalana.

Els socialistes espanyols continuen en caiguda lliure, el llast dels González, Guerra o Bono, no els deixen evolucionar i permeten que nous líders com Susana Diaz, en alguns moments sembla més de dretes que el PP, agafin el relleu i el poder d’un partit que sembla ancorat en el segle XVIII. I que dir del PSC que ja ha deixat de ser un partit federat amb, per ser una secció de, espanyolista com la central, només cal veure com actua l’alcalde de Lleida i que canvia de parer i posicionament cada cop que el califa central o la faraona parlen. En la Transició, el PSOE reconeixia obertament el dret a l’autodeterminació, ara ens insulta i amenaça, està clar que quan la menjadora perilla la gent sense principis canvia d’opinió.

Els de Podemos, Unidos, En Comú o ja no sé com es diuen, els que amaguen la seva base ideològica, sembla que creien que guanyaven o al menys serien la primera força d’esquerres. Han xuclat IU, com aquí van fer amb ICV, però dona la sensació que no ha funcionat. És possible que l’autèntic i respectable comunista s’hagi quedat a casa davant del discurs canviant del candidat i la manca de discurs ideològic i de propostes reals.  A Catalunya han baixat, són els primers però baixen i continuen amb un vot molt concentrat en l’àrea  metropolitana, fet que fa dubtar de la tant proclamada transversalitat social.

A Catalunya els d’ERC som els autèntics guanyadors. Hem crescut en vots, la participació a Catalunya ha baixat no així a Espanya, i creixem en implantació territorial, sent la primera força a Lleida i Girona i en quasi el 50% dels municipis, confirmant el camí a ser la primera força a Catalunya. Consolidant la base per ser el primer partit del nou estat que en breu tindrem. I ho hem fet amb un missatge clar, sense embuts ni ambigüitats i un candidat, el Rufiàn, atípic per ser el candidat d’ERC, però que és senyal de que ERC sí és un partit obert i transversal socialment.

Convergència ha aguantat, perd alguns vots, però en la seva situació actual de “refundació” aquestes eleccions no ha donat la sensació que és el que més els hi importés en aquests moments. Han jugat amb candidat conegut i poc més. Han deixat de ser el possible aliat per tenir govern a Madrid i ara són indepes i per tant possibles elements per ser massacrats, com hem escoltat en les infames converses del ministre i el exdirector d’antifrau. El seu pragmatisme, que és el que els ha portat a defensar la Independència, ja no és útil per la Cort i desaparegut Duran, veiem com part dels vots d’Unió han anat al PP, que també recupera algun vot que havia anat a la nova dreta antiquada de Rivera.

Aquestes eleccions, al meu entendre, han palesat diverses qüestions. El poder central no té escrúpols per tal de mantenir l’statuquo i la unitat de l’estat passa per davant del més mínim respecte dels principis democràtics que són la base de qualsevol societat europea i moderna i aquest principi és aplicable a tots els partits.

Per els poders espanyols Europa no existeix, només és una font de recursos per pagar aquest somni de gran estat que ja fa massa segles que dona voltes. No hem escoltat als nous partits reclamar el compliment de les directives europees o seguir els plantejaments en infraestructures, ans al contrari, el corredor mediterrani o passa per Madrid o per l’Aragó però no pas per València i Tarragona, increïble.

I el respecte a les diverses identitats passa per canvis constitucionals orientats a aconseguir l’assimilació de forma subtil, passant per l’anul·lació del model d’immersió en la educació i acabant en la recentralització, fet plantejat per totes les candidatures incloses les “alternatives”.

Esperem i desitgem que aquestes hagin estat les darreres eleccions pel Congreso que votem, clar que són capaços de no saber, de nou, pactar i provocar una tercera ronda. Mentrestant nosaltres a la nostra, seguim el camí vers la llibertat, el Govern i el Parlament estan fent la feina que els hi vam encarregar.

publicat a l'Eix Diari, bloc Pensaments

PACTARÀN O NO?

Mesos de no negociacions, de molta declaració i poc contingut, de molt veto i personalisme, han portat a repetir eleccions a l’estat espanyol, un fet impensable en la feble democràcia espanyola. Una democràcia incapaç de reconèixer que el debat i el respecte són la base de la democràcia. Una democràcia que no castiga la mentida i la corrupció. Una democràcia  que,  massa cops, dona senyals de ser l’embolcall d’un sistema que serveix com a modus vivendi d’un reduït grup de persones, els cortesans, que ens volen fer creure que treballen pel nostre benestar. Una democràcia que accepta, per la que sembla que és admissible conspirar amb accions il·legals contra aquells que puguin anar en contra de l’statuquo. Una democràcia que es basa en el poder central d’arrel castellana, com element d’assimilació i submissió i que espolia els recursos d’alguns territoris de la perifèria, per tal de mantenir el sistema subvencionant altres territoris. Una democràcia  massa jove per estar mantenint uns vicis massa antics, tant vells com la pròpia Espanya. Una democràcia que accepta sense problemes, que els programes electorals esdevinguin paper mullat o que les diverses candidatures canviïn constantment d’opinió. Una democràcia on els diversos actors només estan d’acord en un fet, Espanya no es pot trencar, els drets i els desitjos dels catalans no són importants.

Durant la campanya,  hem hagut d’escoltar com els que es presenten com la nova esquerra, aquí associats amb uns que deuen 12M€, ens prometien un referèndum  saben que no el farien i amagaven la seva autèntica ideologia, uns antiquats principis comunistes sembla ser que són els seus referents, cap problema si no fos perquè ho intenten amagar. Hem escoltat a la faraona, la que regenta una comunitat subvencionada, cridar contra els catalans per guanyar vots, uns vots que no ha tingut, atès que ha pogut més un ministre sense escrúpols per conspirar contra Catalunya. El greu problema de l’estat espanyol és com modificar i evolucionar el model productiu per tal de generar feina estable i de qualitat, i poques aportacions hem escoltat al respecte, però el que ha fet guanyar vots és qui ha presentat un posicionament més dur i intransigent davant la reclamació catalana, encara que sia amb accions il·legals.

Els resultats han estat clars, el PP recupera terreny, el que perd C’s, la dreta prefereix l’original al recanvi amb símptomes de neofalangisme. El missatge canviant i ambigu i el fet se ser català, han passat factura a un Rivera que allà mal parla de la societat catalana.

Els socialistes espanyols continuen en caiguda lliure, el llast dels González, Guerra o Bono, no els deixen evolucionar i permeten que nous líders com Susana Diaz, en alguns moments sembla més de dretes que el PP, agafin el relleu i el poder d’un partit que sembla ancorat en el segle XVIII. I que dir del PSC que ja ha deixat de ser un partit federat amb, per ser una secció de, espanyolista com la central, només cal veure com actua l’alcalde de Lleida i que canvia de parer i posicionament cada cop que el califa central o la faraona parlen. En la Transició, el PSOE reconeixia obertament el dret a l’autodeterminació, ara ens insulta i amenaça, està clar que quan la menjadora perilla la gent sense principis canvia d’opinió.

Els de Podemos, Unidos, En Comú o ja no sé com es diuen, els que amaguen la seva base ideològica, sembla que creien que guanyaven o al menys serien la primera força d’esquerres. Han xuclat IU, com aquí van fer amb ICV, però dona la sensació que no ha funcionat. És possible que l’autèntic i respectable comunista s’hagi quedat a casa davant del discurs canviant del candidat i la manca de discurs ideològic i de propostes reals.  A Catalunya han baixat, són els primers però baixen i continuen amb un vot molt concentrat en l’àrea  metropolitana, fet que fa dubtar de la tant proclamada transversalitat social.

A Catalunya els d’ERC som els autèntics guanyadors. Hem crescut en vots, la participació a Catalunya ha baixat no així a Espanya, i creixem en implantació territorial, sent la primera força a Lleida i Girona i en quasi el 50% dels municipis, confirmant el camí a ser la primera força a Catalunya. Consolidant la base per ser el primer partit del nou estat que en breu tindrem. I ho hem fet amb un missatge clar, sense embuts ni ambigüitats i un candidat, el Rufiàn, atípic per ser el candidat d’ERC, però que és senyal de que ERC sí és un partit obert i transversal socialment.

Convergència ha aguantat, perd alguns vots, però en la seva situació actual de “refundació” aquestes eleccions no ha donat la sensació que és el que més els hi importés en aquests moments. Han jugat amb candidat conegut i poc més. Han deixat de ser el possible aliat per tenir govern a Madrid i ara són indepes i per tant possibles elements per ser massacrats, com hem escoltat en les infames converses del ministre i el exdirector d’antifrau. El seu pragmatisme, que és el que els ha portat a defensar la Independència, ja no és útil per la Cort i desaparegut Duran, veiem com part dels vots d’Unió han anat al PP, que també recupera algun vot que havia anat a la nova dreta antiquada de Rivera.

Aquestes eleccions, al meu entendre, han palesat diverses qüestions. El poder central no té escrúpols per tal de mantenir l’statuquo i la unitat de l’estat passa per davant del més mínim respecte dels principis democràtics que són la base de qualsevol societat europea i moderna i aquest principi és aplicable a tots els partits.

Per els poders espanyols Europa no existeix, només és una font de recursos per pagar aquest somni de gran estat que ja fa massa segles que dona voltes. No hem escoltat als nous partits reclamar el compliment de les directives europees o seguir els plantejaments en infraestructures, ans al contrari, el corredor mediterrani o passa per Madrid o per l’Aragó però no pas per València i Tarragona, increïble.

I el respecte a les diverses identitats passa per canvis constitucionals orientats a aconseguir l’assimilació de forma subtil, passant per l’anul·lació del model d’immersió en la educació i acabant en la recentralització, fet plantejat per totes les candidatures incloses les “alternatives”.

Esperem i desitgem que aquestes hagin estat les darreres eleccions pel Congreso que votem, clar que són capaços de no saber, de nou, pactar i provocar una tercera ronda. Mentrestant nosaltres a la nostra, seguim el camí vers la llibertat, el Govern i el Parlament estan fent la feina que els hi vam encarregar.

Cal repensar Sitges?

Ara fa uns dies, L’Eco de Sitges, amb la col·laboració de l’Ajuntament, ens convocava a una jornada per Repensar Sitges. Llàstima de ser convocada en divendres, és dia feiner.

Per la tarda, la primera taula rodona va ser la dels alcaldes que es van veure implicats en l’aprovació de l’actual POUM, el que es va aprovar el 2006 només amb el vot contrari de la representant de CDC. Alguns, vull creure, tenim clar que aquest POUM és el que assegura habitatge social i terrenys per equipaments i comerç de proximitat a tot el municipi.  És el POUM que planifica els darrers espais urbanitzables de Sitges, municipi amb el 76% del seu territori amb algun grau de protecció que impossibilita o limita molt la seva urbanització. És important recordar, que una de les grans discussions en la Comissió de Seguiment, va ser el del coeficient de edificabilitat, la densitat.

Alguns, l’Armand i el que us parla, defensàvem un coeficient que densifiqués i així alliberar més espais, d’acord amb el concepte de ciutat mediterrània. La majoria defensava una densitat molt baixa, una densitat que comporta un model totalment insostenible, és el principi que va reïxi. Però, només parlem d’urbanisme senzill, de carrers i volum dels habitatges. Parlem d’un model edificatori,  de distribució de carrers. Però que ara es parli de la necessitat de certs equipaments, fa  que tot sembli indicar que la modificació o no d’aquest document es planteja per “afavorir” interessos, i no pas el de la ciutadania.

Per repensar Sitges no cal repensar el POUM, cal parlar de projecte de poble, de proposta de model econòmic i no tornar a parlar del mateix de sempre, que si turisme de qualitat, que si economia del coneixement.......Fa 20 anys que visc a Sitges i fa 20 anys que escolto la mateixa cançó. Que la economia de Sitges és, pràcticament, un monocultiu, ho sap tothom. Que aquest monocultiu podria tenir branques diverses i diferenciades, també ho sap tothom. En la història que conec, he vist com l’Àngels Parés va intentar posar ordre a les festes tradicionals i agendar els actes diversos que es fan al poble, i pals a les rodes, contraprogramacions constants i un Protocol que tothom intenta deixar en el calaix. I les festes tradicionals són cabdals pel gaudi de la gent de Sitges i com a imatge de poble que viu les tradicions. I, darrerament, tornem a veure debats del recorregut, de la neteja durant i després, i sort de les entitats, atès que la resposta municipal és tova.

En el seu moment, ho vaig viure en primera persona,  l’alcalde Baijet proposava un projecte pel poble. Un projecte a llarg termini. Un projecte on, per exemple, es proposava substituir l’obsolet camp de l’Aiguadolç per un equipament de tres camps i residència per esportistes als Pins Vens, en una operació que inclús hauria permès finançar una nova biblioteca. I pals a les rodes, fins al punt que els inversors que haurien facilitat fer-ho sense despesa i si guany municipal, van abandonar el projecte i va venir la crisi......i la aposta equivocada per Qualia, equivocada en la grandiositat en la seva presentació, però no en el seu concepte. El cert és que ara la IAB ja funciona i aquest era l’inici.

Sempre escoltem parlar que cal incentivar el turisme de qualitat, de prestigi hi havia qui li deia en campanya per les municipals. I per incentivar-lo, el primer que fa l’actual govern és eliminar l’Agència de turisme i enfrontar-s’hi amb el Gremi. I el segon, és tornar a parlar de fer un espai firal. Però, de moment, com sempre, tot són paraules sense recolzament tècnic. Ningú, de moment, parla de costos de construcció  i, més important, de manteniment. I si veiem com el que es demana, com van fer des de la Fundació del Cinema, és un auditori i, mentrestant, assistim al divorci de l’Ajuntament amb el Prado i el Retiro. Un divorci que no deixa de ser un pas més de l’Alcalde Forns en el seu intent d’esborrar tot allò que podes recordar a l’Alcalde Baijet. Per això, en el seu moment, va inventar Sitges Investor, on tunejar diverses propostes d’en Baijet.

Però, dèiem que cal repensar Sitges? Jo diria que el que cal és actuar com es va fer per aprovar el POUM del 2006, amb el consens de les entitats i sectors econòmics i dels partits polítics, amb la excepció de CDC, el partit de l’Alcalde Forns. Els possibles camps d’actuació, pensant en el turisme, que ens ofereix el territori, són múltiples. Parlem de turisme esportiu? Senderisme, BTT, vela i potenciar els intercanvis que ja fan els diversos clubs del municipi.

Parlem de gastronomia? O de coneixement del medi natural? O de rutes culturals? O de.......de que el festival de Cinema traspassi la frontera de les dues setmanes i sigui present tot l’any. Són molts, per sort, els mons en els que el turisme, a Sitges, es pot bellugar, i el que cal és coordinació i unir esforços i aquesta hauria de ser la tasca de l’Ajuntament. I en cap d’aquests mons i veig que calgui tocar res del POUM, ergo, no entenc quin interès té l’alcalde Forns, de CDC, el partit que hi va votar en contra, en remenar-lo, atès que quan un l’estudia, hi veu grans espais per encabir-hi equipaments públics i l’obligació de destinar-hi a habitatge social, parts importants de les edificacions possibles en plans parcials, que d’acord amb la densitat i la llei, no haurien de perquè contemplar-ho.

Les coses es poden fer bé o malament o no fer res i voler fer creure que es fa molt. El govern té tres anys per fer alguna cosa.

CAL REPENSAR SITGES?

Ara fa uns dies, L’Eco de Sitges, amb la col·laboració de l’Ajuntament, ens convocava a una jornada  per Repensar Sitges. Llàstima de ser convocada en divendres, és dia feiner.

Per la tarda, la primera taula rodona va ser la dels alcaldes que es van veure implicats en l’aprovació de l’actual POUM, el que es va aprovar el 2006 només amb el vot contrari de la representant de CDC. Alguns, vull creure, tenim clar que aquest POUM és el que assegura habitatge social i terrenys per equipaments i comerç de proximitat a tot el municipi.  És el POUM que planifica els darrers espais urbanitzables de Sitges, municipi amb el 76% del seu territori amb algun grau de protecció que impossibilita o limita molt la seva urbanització. És important recordar, que una de les grans discussions en la Comissió de Seguiment, va ser el del coeficient de edificabilitat, la densitat. Alguns, l’Armand i el que us parla, defensàvem un coeficient que densifiqués i així alliberar més espais, d’acord amb el concepte de ciutat mediterrània. La majoria defensava una densitat molt baixa, una densitat que comporta un model totalment insostenible, és el principi que va reïxi. Però, només parlem d’urbanisme senzill, de carrers i volum dels habitatges. Parlem d’un model edificatori,  de distribució de carrers. Però que ara es parli de la necessitat de certs equipaments, fa  que tot sembli indicar que la modificació o no d’aquest document es planteja per “afavorir” interessos, i no pas el de la ciutadania.

Per repensar Sitges no cal repensar el POUM, cal parlar de projecte de poble, de proposta de model econòmic i no tornar a parlar del mateix de sempre, que si turisme de qualitat, que si economia del coneixement.......Fa 20 anys que visc a Sitges i fa 20 anys que escolto la mateixa cançó. Que la economia de Sitges és, pràcticament, un monocultiu, ho sap tothom. Que aquest monocultiu podria tenir branques diverses i diferenciades, també ho sap tothom. En la història que conec, he vist com l’Àngels Parés va intentar posar ordre a les festes tradicionals i agendar els actes diversos que es fan al poble, i pals a les rodes, contraprogramacions constants i un Protocol que tothom intenta deixar en el calaix. I les festes tradicionals són cabdals pel gaudi de la gent de Sitges i com a imatge de poble que viu les tradicions. I, darrerament, tornem a veure debats del recorregut, de la neteja durant i després, i sort de les entitats, atès que la resposta municipal és tova.

En el seu moment, ho vaig viure en primera persona,  l’alcalde Baijet proposava un projecte pel poble. Un projecte a llarg termini. Un projecte on, per exemple, es proposava substituir l’obsolet camp de l’Aiguadolç per un equipament de tres camps i residència per esportistes als Pins Vens, en una operació que inclús hauria permès finançar una nova biblioteca. I pals a les rodes, fins al punt que els inversors que haurien facilitat fer-ho sense despesa i si guany municipal, van abandonar el projecte i va venir la crisi......i la aposta equivocada per Qualia, equivocada en la grandiositat en la seva presentació, però no en el seu concepte. El cert és que ara la IAB ja funciona i aquest era l’inici.

Sempre escoltem parlar que cal incentivar el turisme de qualitat, de prestigi hi havia qui li deia en campanya per les municipals. I per incentivar-lo, el primer que fa l’actual govern és eliminar l’Agència de turisme i enfrontar-s’hi amb el Gremi. I el segon, és tornar a parlar de fer un espai firal. Però, de moment, com sempre, tot són paraules sense recolzament tècnic. Ningú, de moment, parla de costos de construcció  i, més important, de manteniment. I si veiem com el que es demana, com van fer des de la Fundació del Cinema, és un auditori i, mentrestant, assistim al divorci de l’Ajuntament amb el Prado i el Retiro. Un divorci que no deixa de ser un pas més de l’Alcalde Forns en el seu intent d’esborrar tot allò que podes recordar a l’Alcalde Baijet. Per això, en el seu moment, va inventar Sitges Investor, on tunejar diverses propostes d’en Baijet.

Però, dèiem que cal repensar Sitges? Jo diria que el que cal és actuar com es va fer per aprovar el POUM del 2006, amb el consens de les entitats i sectors econòmics i dels partits polítics, amb la excepció de CDC, el partit de l’Alcalde Forns. Els possibles camps d’actuació, pensant en el turisme, que ens ofereix el territori, són múltiples. Parlem de turisme esportiu? Senderisme, BTT, vela i potenciar els intercanvis que ja fan els diversos clubs del municipi.

Parlem de gastronomia? O de coneixement del medi natural? O de rutes culturals? O de.......de que el festival de Cinema traspassi la frontera de les dues setmanes i sigui present tot l’any. Són molts, per sort, els mons en els que el turisme, a Sitges, es pot bellugar, i el que cal és coordinació i unir esforços i aquesta hauria de ser la tasca de l’Ajuntament. I en cap d’aquests mons i veig que calgui tocar res del POUM, ergo, no entenc quin interès té l’alcalde Forns, de CDC, el partit que hi va votar en contra, en remenar-lo, atès que quan un l’estudia, hi veu grans espais per encabir-hi equipaments públics i l’obligació de destinar-hi a habitatge social, parts importants de les edificacions possibles en plans parcials, que d’acord amb la densitat i la llei, no haurien de perquè contemplar-ho.

Les coses es poden fer bé o malament o no fer res i voler fer creure que es fa molt. El govern té tres anys per fer alguna cosa.

És l'hora d'actuar i no de gesticular

En el fracàs dels partits espanyols d’arribar a un pacte per fer govern, hi podem trobar molts motius, però hi ha un, crec jo, que sobresurt, la gesticulació. Ens hem afartat d’escoltar als seus representants en platós de televisió o en rodes de premsa buides de contingut. Han omplert les xarxes de missatges buits de contingut però sempre intentant fer creure que la raó només és seva i que és la paraula d’un gran estadista. Però a la fi, paraules buides, incoherències i, massa sovint, mentides.

El ridícul és encara més gran, al menys pels electors catalans, atès que aquests que han fracassat són els mateixos que reien de la negociació entre Junts pel Sí i la CUP i arribaven a exigir eleccions i que tornés el “seny” al Parlament, i ara callen davant d’un govern fort i que està fent la feina per la que va ser votat. I, tanmateix, fan el ridícul aquells que s’han omplert la boca amb un referèndum que saben que no farem o amb canvis constitucionals que poden durar eternament i que constantment intenten posar pals a les rodes per tal que rés es bellugui i continuar marejant la perdiu.

Però la gesticulació sembla, en aquests moments, ben ancorada en l’activitat política. El que es debat en un plató és més important que el que es fa en un hemicicle. I el missatge, el que es diu, ha deixat de ser important, el que importa és on es diu, el mitjà. No només veiem com donar compliment als programes electorals  s’ha convertit en una mena d’acudit, no ser coherents o arribar a mentir, no sembla ser important, només importa l’impacte i fer creure que es fa alguna cosa. I massa cops, els electors, tenim la sensació que ens prenen per tontos.

Per desgracia, aquesta gesticulació, la trobem en tots els nivells. Només cal veure a les xarxes i hi trobarem imatges de dinars, sopars, de reunions amb algú, de viatges amb AVE, de trobades que fa temps que es fan i ara fan creure que són noves.......i sí, no cal anar gaire lluny, l’equip de govern de Sitges sembla haver fet un màster.

L’alcalde Forns sembla tenir dues obsessions, eliminar qualsevol rastre dels anys de govern de l’alcalde Baijet, en els primers quatre hi érem els d’ERC, actuals socis de l’alcalde Forns. I sortir als mitjans, però quan un assisteix al Ple Municipal, autèntic termòmetre de l’activitat dels càrrecs electes, i veu poca teca. Tanmateix, no estem veient gaire compliment del pacte de govern, un exemple, en el darrer Ple, la CUP va presentar una moció per tal d’exercir la sobirania fiscal. És aquest un dels punts del pacte de govern. No és el primer cop que la CUP presenta aquesta moció, ho va fer el 2014 i, llavors, l’alcalde Forns hi va votar en contra. 10 mesos porta el govern amb un pacte de govern consensuat i el regidor d’hisenda encara no ha fet que l’Ajuntament pagui els tributs a l’Agència Tributària de Catalunya, serà que l’ús del mòbil no li deixa temps per executar el pacte de govern. I els meus de foto en foto, sense comentaris.

ÉS L’HORA D’ACTUAR I NO DE GESTICULAR

En el fracàs dels partits espanyols d’arribar a un pacte per fer govern, hi podem trobar molts motius, però hi ha un, crec jo, que sobresurt, la gesticulació. Ens hem afartat d’escoltar als seus representants en platós de televisió o en rodes de premsa buides de contingut. Han omplert les xarxes de missatges buits de contingut però sempre intentant fer creure que la raó només és seva i que és la paraula d’un gran estadista. Però a la fi, paraules buides, incoherències i, massa sovint, mentides.

El ridícul és encara més gran, al menys pels electors catalans, atès que aquests que han fracassat són els mateixos que reien de la negociació entre Junts pel Sí i la CUP i arribaven a exigir eleccions i que tornés el “seny” al Parlament, i ara callen davant d’un govern fort i que està fent la feina per la que va ser votat. I, tanmateix, fan el ridícul aquells que s’han omplert la boca amb un referèndum que saben que no farem o amb canvis constitucionals que poden durar eternament i que constantment intenten posar pals a les rodes per tal que rés es bellugui i continuar marejant la perdiu.

Però la gesticulació sembla, en aquests moments, ben ancorada en l’activitat política. El que es debat en un plató és més important que el que es fa en un hemicicle. I el missatge, el que es diu, ha deixat de ser important, el que importa és on es diu, el mitjà. No només veiem com donar compliment als programes electorals  s’ha convertit en una mena d’acudit, no ser coherents o arribar a mentir, no sembla ser important, només importa l’impacte i fer creure que es fa alguna cosa. I massa cops, els electors, tenim la sensació que ens prenen per tontos.

Per desgracia, aquesta gesticulació, la trobem en tots els nivells. Només cal veure a les xarxes i hi trobarem imatges de dinars, sopars, de reunions amb algú, de viatges amb AVE, de trobades que fa temps que es fan i ara fan creure que són noves.......i sí, no cal anar gaire lluny, l’equip de govern de Sitges sembla haver fet un màster.

L’alcalde Forns sembla tenir dues obsessions, eliminar qualsevol rastre dels anys de govern de l’alcalde Baijet, en els primers quatre hi érem els d’ERC, actuals socis de l’alcalde Forns. I sortir als mitjans, però quan un assisteix al Ple Municipal, autèntic termòmetre de l’activitat dels càrrecs electes, i veu poca teca. Tanmateix, no estem veient gaire compliment del pacte de govern, un exemple, en el darrer Ple, la CUP va presentar una moció per tal d’exercir la sobirania fiscal. És aquest un dels punts del pacte de govern. No és el primer cop que la CUP presenta aquesta moció, ho va fer el 2014 i, llavors, l’alcalde Forns hi va votar en contra. 10 mesos porta el govern amb un pacte de govern consensuat i el regidor d’hisenda encara no ha fet que l’Ajuntament pagui els tributs a l’Agència Tributària de Catalunya, serà que l’ús del mòbil no li deixa temps per executar el pacte de govern. I els meus de foto en foto, sense comentaris.

Coalicions per governar

Quan els electors votem, ho fem com volem i com millor creiem pels nostres interessos i desitjos. En el  món municipal són bastant normals els governs de coalicions de tota mena, fets en base a afinitats personals o programàtiques o ideològiques o per raons inconfessables de les que la història és plena. Per fer aquests governs, cal pactar, renunciant  i acceptant, amb humilitat. En un govern de coalició, cal que cada soci conegui i accepti els seus límits i ho faci sense por ni complexes.

A Sitges tenim un llarg historial de governs municipals de coalicions amb perfils diversos. Personalment, vaig participar en un govern amb cinc partits, que va funcionar, crec jo, bastant bé, tot i tenint en compte la manca de coneixement dels límits d’un dels socis. Sota el lideratge de l’alcalde Baijet, vam generar el que es pot considerar el projecte pel  Sitges del segle XXI, ara moltes de les propostes les podem trobar camuflades en el projecte Investor de l’alcalde Forns. Vam equilibrar les finances, llàstima que posteriorment ho van esguerrar, el següent no era un govern de coalició real. I vam incrementar el patrimoni municipal amb equipaments com el Centre de Disseny o el Palau del Rei Moro. El cert és que, dona la sensació, que quan Sitges ha millorat ha estat amb els governs de coalició fets al voltant d’un projecte programàtic definit i acotat. Avui no sembla que l’actual govern municipal tingui un projecte massa clar i uns límits massa definits, molta foto i massa recordar herències rebudes i de moment aproven els pressupostos amb el recolzament del PP i NH, i els meus d’ERC callats, sense comentaris, com també van callar davant el PP quan l’amic Llompart reclamava un posicionament contrari a la Generalitat pel deute, obviant el deute del govern central.

Però si parlem de governs de coalició, ho hauríem de fer del Govern de la Generalitat que neix d’una candidatura de coalició, Junts Pel Sí, feta per un projecte tant clar com és el d’aconseguir la Independència del nostre país, Catalunya. Ho podem veure com una manera diferent de fer política, on, com s’ha vist, no importen els qui, importa el per fer què.

On no sembla que sàpiguen que vol dir això de pactar i consensuar un projecte, amb humilitat i renúncies, és a la capital de l’estat del que encara, i per poc temps, en formem part. És trist veure com el gran debat és qui truca a qui per tenir una entrevista, o qui la diu més fora de to a la premsa. Només sembla que estiguin d’acord en un punt, en dir que els catalans no tenim dret a decidir si volem o no ser un estat, inclús aquells que parlen d’un referèndum, ho fan només per tenir contents els seus socis catalans, atès que ho fan sota un plantejament tant quimèric com impossible.

Els que fa uns mesos reien davant la complicada negociació de Junts Pel Sí amb la CUP, negociació amb un resultant tant sorprenent com esperançador, ara són incapaços de seure en una taula i reconèixer la realitat dels resultats electorals que són la veu del poble. I el poble ha estat clar, a pactar i a regenerar la podrida activitat política de l’estat espanyol. 

publicat a l'Eix Diari, bloc Pensaments

COALICIONS PER GOVERNAR

Quan els electors votem, ho fem com volem i com millor creiem pels nostres interessos i desitjos. En el  món municipal són  bastant normals els governs de coalicions de tota mena, fets en base a afinitats personals o programàtiques o ideològiques o per raons inconfessables de les que la història és plena. Per fer aquests governs, cal pactar, renunciant  i acceptant, amb humilitat. En un govern de coalició, cal que cada soci conegui i accepti els seus límits i ho faci sense por ni complexes.

A Sitges tenim un llarg historial de governs municipals de coalicions  amb perfils diversos. Personalment, vaig participar en un govern amb cinc partits, que va funcionar, crec jo, bastant bé, tot i tenint en compte la manca de coneixement dels límits d’un dels socis. Sota el lideratge de l’alcalde Baijet, vam generar el que es pot considerar el projecte pel  Sitges del segle XXI, ara moltes de les propostes les podem trobar camuflades en el projecte Investor de l’alcalde Forns. Vam equilibrar les finances, llàstima que posteriorment ho van esguerrar, el següent no era un govern de coalició real. I vam incrementar el patrimoni municipal amb equipaments com el Centre de Disseny o el Palau del Rei Moro. El cert és que, dona la sensació, que quan Sitges ha millorat ha estat amb els governs de coalició fets al voltant d’un projecte programàtic definit i acotat. Avui no sembla que l’actual govern municipal tingui un projecte massa clar i uns límits massa definits, molta foto i massa recordar herències rebudes i de moment aproven els pressupostos amb el recolzament del PP i NH, i els meus d’ERC callats, sense comentaris, com també van callar davant el PP quan l’amic Llompart reclamava un posicionament contrari a la Generalitat pel deute, obviant el deute del govern central.

Però si parlem de governs de coalició, ho hauríem de fer del Govern de la Generalitat que neix d’una candidatura de coalició, Junts Pel Sí, feta per un projecte tant clar com és el d’aconseguir la Independència del nostre país, Catalunya. Ho podem veure com una manera diferent de fer política, on, com s’ha vist, no importen els qui, importa el per fer què.

On no sembla que sàpiguen que vol dir això de pactar i consensuar un projecte, amb humilitat i renúncies, és a la capital de l’estat del que encara, i per poc temps, en formem part. És trist veure com el gran debat és qui truca a qui per tenir una entrevista, o qui la diu més fora de to a la premsa. Només sembla que estiguin d’acord en un punt, en dir que els catalans no tenim dret a decidir si volem o no ser un estat, inclús aquells que parlen d’un referèndum, ho fan només per tenir contents els seus socis catalans, atès que ho fan sota un plantejament tant quimèric com impossible.

Els que fa uns mesos reien davant la complicada negociació de Junts Pel Sí amb la CUP, negociació amb un resultant tant sorprenent com esperançador, ara són incapaços de seure en una taula i reconèixer la realitat dels resultats electorals que són la veu del poble. I el poble ha estat clar, a pactar i a regenerar la podrida activitat política de l’estat espanyol.