Portem uns dies assistint,
perplexos, al menys jo, a un debat que crec que no és el debat. Ens volen fer creure que el
que importa és saber si el President Mas assistirà a l’entronament del Borbó
entrant. O que si cal que el Borbó sortint estigui aforat, no fos cas que hi hagi qui li reclami quelcom que no sabem. O qui ha de ser el
nou o nova secretari/a general del PSOE o del PSC, per liderar uns partits en caiguda lliure però, pel que sembla, on no es vol plantejar un debat d'idees, només de noms. O veiem com es justifiquen
per recolzar la monarquia aquells que pels seus principis són republicans, tot recordant una història recent que cada cop més planteja dubtes en la seva autoria, i són els mateixos que ens demanen als catalans no mirar enrere, "lo pasado pasado está".
Però el debat real és el del
model d’estat, el de l’estat espanyol, el seu, nosaltres, molts de nosaltres, tenim clar el que volem, la República Catalana. És evident, que és el debat que
no volen fer, no fos cas que la ciutadania digues de canviar quelcom que
desmuntés una estructura, la cort, el que coneixem com la Llotja del Bernabeu,
de la que viuen, i molt bé, aquells que ara coneixem com “la casta”. Estem
parlant d’un conjunt d’alts funcionaris de l’administració central, on inclús
alguns d’ells fan de polítics en el PPSOE, i que creuen que la funció de
l’estat és mantenir aquesta estructura central i no pas la de servir a la
ciutadania. Parlem d’un conjunt d’empresaris, que no són tal, atès que són alts
executius d’empreses de l’IBEX 35, de les grans constructores que tenen com a
principal negoci l’obra pública i viure del crédit, empreses de serveis bàsics regulats pel BOE només preocupades per repartir dividends, i
bancs, bancs que financen aquestes empreses
i a l’estat . I parlem d’uns partits, els dos grans espanyols, en els
que sembla que per aspirar a estar davant primer s’han de fer oposicions i ser
funcionari d’alt nivell o haver treballat sempre pel partit. Uns partits que
han rebut diners, donacions, de moltes de les empreses esmentades, on veiem molts dels antics líders col·locats en els seus consells i cobrant sous fora de tota norma i ética.
Ara el debat és qui canviem per
que rés canviï. I, el cert, és que aquest estat hauria de canviar de dalt a
baix. Fora bo que la ciutadania pogués dir si vol continuar tenint un Borbó o
no. Ha de canviar el model econòmic, l’estat espanyol no es pot conformar en
ser un estat de cambrers i ha de creure en la economia productiva i deixar de buscar on xuclar recursos, ara ho fa amb Europa i amb Catalunya. Ha de canviar el model fiscal, lluitant de veritat el
frau fiscal perpetrat per les grans empreses i les grans fortunes i reduint la pressió
sobre les classes mitjanes, que són les que realment mantenen l'estat. I ha de canviar, i en profunditat, l’administració
central, una estructura que només serveix per mantenir-se, malbaratant
recursos -els nostres diners-, i legislant pels seus interessos.
A tall d’exemple de com funciona
aquest estat, l’àrea de cultura del ministre Wert, propagandista de la FAES, la
fundació que expandeix els pensaments d’un tal Aznar, el pitjor president del govern central en la història moderna de l'estat espanyol. Un ministre d'un govern que sembla entestat en
legislar per preservar el pensament únic de la cort. Però,coneixem quines són les
competències i recursos en Cultura del ministre Wert?
La lectura dels pressupostos
estatals i la de les competències en Cultura del ministeri, informació pública que trobem a internet, ens parla d’una
realitat, la estructura ministerial és excessiva i el malbaratament de recursos,
en conseqüència, és real, i el centralisme en el seu marc d’actuació és
aclaparador.
Les competències del ministeri del
sr.Wert bàsicament són la promoció, protecció i difusió del patrimoni històric
espanyol, les arts plàstiques i audiovisuals, els museus, arxius i biblioteques
estatals, les arts escèniques, les
activitats cinematogràfiques, les
industries culturals i de la tauromàquia. Si, defensar la tauromàquia és una de
les competències.Tanmateix, el ministeri ha de promoure i difondre la cultura
en espanyol, ha de defensar la propietat intel·lectual- SGAE?- , ha de fomentar
i estimular la creació literària, orientar i impulsar les relacions internacionals en l’àmbit cultural i ha de
gestionar el pla d’infraestructures culturals de l’estat.
Per desenvolupar aquestes
competències, el ministre compta amb un pressupost d’uns 566 milions d’euros
anuals i una plantilla de poc més de 1.900 persones, unes quantes són
càrrecs de confiança. Fins aquí, rés allunyat de la “normalitat”
cortesana. Molta estructura, molta burocràcia, molts recursos, molts amics
ocupant càrrecs i poques competències reals. Però la crua realitat del
centralisme, apareix quan parlem dels organismes adscrits al ministeri, on
tenen la seu i els recursos destinats al nostre territori.
Són diversos els organismes
adscrits al ministeri, així trobem la Biblioteca Nacional, l’Inst.Nac. de las
Artes Escénicas, l’Instituto de la Cinematografia, el Museo del Prado, el Museo
Reina Sofia, la Joven Orquesta Nacional, el Teatro de la Zarzuela, la Compañia
Nacional de Danza......tot a Madrid, i només trobem com ens important fora de
Madrid el Museo Nacional del Teatro a Ciudad Real. A Catalunya només trobem el
museu arqueològic de Tarragona. Centralisme cultural que es constata en com es
reparteixen els recursos financers, el Museo Reina Sofía rep més recursos que
el MACBA, el MNAC, la Tapies i la Miró junts.
Serveix per alguna cosa aquest
ministeri? O les seves funcions podrien ser de la Comunidad de Madrid, atès que
pràcticament tota la seva activitat es desenvolupa a Madrid. Això és l’estat
espanyol i és el que no es vol debatre. Nosaltres, en el nou estat que estem
creant, hem de tenir clar, que aquest model no ha de ser el nostre, atès que
hem d’aconseguir un estat on preguntar a la gent no sigui un problema, on l’administració
serveixi per servir i no per ser servida. El debat espanyol ja no és el nostre, encara
que durant un temps ens afecti.