Cadaqués

Si hi ha un indret que em té el cor robat és Cadaqués. Segons m'han dit, el primer cop que hi vaig anar-hi no tenia ni un any. Clar que aixo és normal, si tenim en compte que el meu avi Jaume hi anava en moto als anys vint i els avis Torras feien el mateix pero en cotxe. I no cal oblidar el lligam més important de tots: els Agustí, la germana de la meva mare, han tingut residència estable des d'els anys vint. Potser aquests lligams, pero per sobre de tot, el poble, el paisatge que l'envolta, la llum de l'hivern, fan que periodicament tingui la necessitat d'anar a Cadaqués.

Val a dir, que gràcies a haver tingut llogada una caseta a principis dels noranta, he conegut el Cadaqués d'hivern, el dels dimarts o qualsevol altre dia de la setmana, el dur Cadaqués d'hivern, fred i sense gent. I encara m'agrada més.

Cadaqués i res més, ja ho diuen. Els records de joventut, bons i dolents, el meu cosí Eduardo és enterrat a Cadaqués, flueixen cada cop que arribo tot baixant de la carretera plena de revols. Les passejades per la Riva, els pic-nics, les hores mortes al Marítim, les nits a Es Porró....la tramuntana, les cales de pedres, l'aroma de mar....Cadaqués. Barques de fusta, temps on no és important l'hora, on cal mirar el vent, els núvols i preveure el retorn, no fos cas que la tramontana no ens deixi entrar.

Cadaqués és un bon lloc per passar-hi aquell temps que es vol tenir de solitud, de reflexió. Cadaqués i res més.