Farà 38 anys, vaig votar per primer cop. Per decret ens van fer majors d’edat i així vam poder votar allò que ens deien que portaria l’estat espanyol al paradís, la sacrosanta Constitució. Vaig seguir amb interès, l’ambient familiar era procliu, tot el procés d’elaboració d’allò que ens deien que portaria l’estat a la modernitat. Val a dir que aquells anys de la transició van ser realment apassionants, molt semblant al que ara estem vivim a Catalunya.
En els darrers anys de la dictadura, va semblar com si el món del pensament polític de tota mena despertés i, amb les dràstiques limitacions del moment, surtis al carrer, a la premsa. El debat que en privat mai havia deixat d’existir, va començar a ser públic tot plantejat que fer el dia després. I el dia després ens va portar la reinstauració de la monarquia, instaurant un cap d’estat vitalici i que el poble ni va escollir, ni podia canviar. Ens va portar la reinstauració de la Generalitat amb el retorn d’en Josep Tarradellas com a President. Ens va portar a votar, jo encara no, lliurement per escollir els representants a Corts Generals. I ens va portar la sacrosanta Constitució.
Un cop escollit l’any 77’, el primer ‘Congreso’ de representants democràtic, es van posar a redactar la carta magna. Val a dir que en aquells moment, el soroll de sables era constant i va continuar fins passat el 81 i el barruer intent de cop d’estat de Tejero. Els ‘militarots’ i els que pretenien mantenir l’estatus quo franquista, volien imposar el seu parer, estaven convençuts que “todo esta atado y bien atado”. Calia fer creure que tot canviava per no canviar rés i així els de sempre continuarien dominant. Durant uns mesos la notícia era que aquest i aquell altre article, la comissió els havia aprovat, i que molts cops l’acord s’havia aconseguit tot sopant. I cada cop que deien que l’article aprovat podia representar una desviació, certs mitjans, els mateixos que ara, publicaven advertiments per evitar sortir del camí.
Vam arribar al 78 i ens van presentar el gran document. Per decret em van fer major d’edat, ergo podia votar. I, santa innocència juvenil, vaig llegir amb consciència aquell document que ens havia de portar al paradís. Si no em va agradar com s’havia redactat, menys em va agradar el que deia. Creia i crec, que un document tant important com és una Constitució, ha de ser el document de base per la convivència democràtica d’una societat i no pas un reglament per encotillar-la. És un document que parla dels drets que té la ciutadania però no com l’estat ha d’actuar i si que parla de com fer una moció de censura o blinda qualsevol reforma del mateix document. No és un document, aquest és el meu pensament, per establir un marc de convivència de la societat. És un document per reglamentar com ha d’actuar l’aparell de l’estat per mai perdre el poder, atès que aquest és un estat on el que realment importa és que l’aparell que el controla no ho deixi mai de fer i on la ciutadania no som més que súbdits.
I tot i tenint molt clar que era imprescindible tenir una Constitució, una de bona, vaig votar no. Com he dit, no em va agradar com realment s’havia redactat i no em va agradar el document, un reglament. I vaig votar no per demanar que fessin una de nova. Amb els anys, el cert és que estic satisfet d’aquell vot negatiu. Ara ens diuen que es gràcies a aquell document que tenim Generalitat, mentida. Que prohibeix fer un referèndum, mentida. O que els tres poders són independents, mentida. I segons aquest document, tothom a l’estat espanyol té dret a un habitatge, mentida, i a una feina, mentida. Tinc clar, que la majoria dels que tant la defensen no l’han llegida mai. Si ho haguessin fet, sabrien que la carta dels drets dels pobles de l’ONU és de rang superior i va ser ratificada pel Borbó abans d’aprovar la Constitució.
Per a mi, el 6 de desembre serà festa grossa, però no per l’aniversari de la Constitució, si no perquè és l’aniversari dels meus fills bessons. Salut i República.