Pactaran o no?

Mesos de no negociacions, de molta declaració i poc contingut, de molt veto i personalisme, han portat a repetir eleccions a l’estat espanyol, un fet impensable en la feble democràcia espanyola. Una democràcia incapaç de reconèixer que el debat i el respecte són la base de la democràcia. Una democràcia que no castiga la mentida i la corrupció. Una democràcia  que,  massa cops, dona senyals de ser l’embolcall d’un sistema que serveix com a modus vivendi d’un reduït grup de persones, els cortesans, que ens volen fer creure que treballen pel nostre benestar. Una democràcia que accepta, per la que sembla que és admissible conspirar amb accions il·legals contra aquells que puguin anar en contra de l’statuquo. Una democràcia que es basa en el poder central d’arrel castellana, com element d’assimilació i submissió i que espolia els recursos d’alguns territoris de la perifèria, per tal de mantenir el sistema subvencionant altres territoris. Una democràcia  massa jove per estar mantenint uns vicis massa antics, tant vells com la pròpia Espanya. Una democràcia que accepta sense problemes, que els programes electorals esdevinguin paper mullat o que les diverses candidatures canviïn constantment d’opinió. Una democràcia on els diversos actors només estan d’acord en un fet, Espanya no es pot trencar, els drets i els desitjos dels catalans no són importants.

Durant la campanya, hem hagut d’escoltar com els que es presenten com la nova esquerra, aquí associats amb uns que deuen 12M€, ens prometien un referèndum  saben que no el farien i amagaven la seva autèntica ideologia, uns antiquats principis comunistes sembla ser que són els seus referents, cap problema si no fos perquè ho intenten amagar. Hem escoltat a la faraona, la que regenta una comunitat subvencionada, cridar contra els catalans per guanyar vots, uns vots que no ha tingut, atès que ha pogut més un ministre sense escrúpols per conspirar contra Catalunya. El greu problema de l’estat espanyol és com modificar i evolucionar el model productiu per tal de generar feina estable i de qualitat, i poques aportacions hem escoltat al respecte, però el que ha fet guanyar vots és qui ha presentat un posicionament més dur i intransigent davant la reclamació catalana, encara que sia amb accions il·legals.

Els resultats han estat clars, el PP recupera terreny, el que perd C’s, la dreta prefereix l’original al recanvi amb símptomes de neofalangisme. El missatge canviant i ambigu i el fet se ser català, han passat factura a un Rivera que allà mal parla de la societat catalana.

Els socialistes espanyols continuen en caiguda lliure, el llast dels González, Guerra o Bono, no els deixen evolucionar i permeten que nous líders com Susana Diaz, en alguns moments sembla més de dretes que el PP, agafin el relleu i el poder d’un partit que sembla ancorat en el segle XVIII. I que dir del PSC que ja ha deixat de ser un partit federat amb, per ser una secció de, espanyolista com la central, només cal veure com actua l’alcalde de Lleida i que canvia de parer i posicionament cada cop que el califa central o la faraona parlen. En la Transició, el PSOE reconeixia obertament el dret a l’autodeterminació, ara ens insulta i amenaça, està clar que quan la menjadora perilla la gent sense principis canvia d’opinió.

Els de Podemos, Unidos, En Comú o ja no sé com es diuen, els que amaguen la seva base ideològica, sembla que creien que guanyaven o al menys serien la primera força d’esquerres. Han xuclat IU, com aquí van fer amb ICV, però dona la sensació que no ha funcionat. És possible que l’autèntic i respectable comunista s’hagi quedat a casa davant del discurs canviant del candidat i la manca de discurs ideològic i de propostes reals.  A Catalunya han baixat, són els primers però baixen i continuen amb un vot molt concentrat en l’àrea  metropolitana, fet que fa dubtar de la tant proclamada transversalitat social.

A Catalunya els d’ERC som els autèntics guanyadors. Hem crescut en vots, la participació a Catalunya ha baixat no així a Espanya, i creixem en implantació territorial, sent la primera força a Lleida i Girona i en quasi el 50% dels municipis, confirmant el camí a ser la primera força a Catalunya. Consolidant la base per ser el primer partit del nou estat que en breu tindrem. I ho hem fet amb un missatge clar, sense embuts ni ambigüitats i un candidat, el Rufiàn, atípic per ser el candidat d’ERC, però que és senyal de que ERC sí és un partit obert i transversal socialment.

Convergència ha aguantat, perd alguns vots, però en la seva situació actual de “refundació” aquestes eleccions no ha donat la sensació que és el que més els hi importés en aquests moments. Han jugat amb candidat conegut i poc més. Han deixat de ser el possible aliat per tenir govern a Madrid i ara són indepes i per tant possibles elements per ser massacrats, com hem escoltat en les infames converses del ministre i el exdirector d’antifrau. El seu pragmatisme, que és el que els ha portat a defensar la Independència, ja no és útil per la Cort i desaparegut Duran, veiem com part dels vots d’Unió han anat al PP, que també recupera algun vot que havia anat a la nova dreta antiquada de Rivera.

Aquestes eleccions, al meu entendre, han palesat diverses qüestions. El poder central no té escrúpols per tal de mantenir l’statuquo i la unitat de l’estat passa per davant del més mínim respecte dels principis democràtics que són la base de qualsevol societat europea i moderna i aquest principi és aplicable a tots els partits.

Per els poders espanyols Europa no existeix, només és una font de recursos per pagar aquest somni de gran estat que ja fa massa segles que dona voltes. No hem escoltat als nous partits reclamar el compliment de les directives europees o seguir els plantejaments en infraestructures, ans al contrari, el corredor mediterrani o passa per Madrid o per l’Aragó però no pas per València i Tarragona, increïble.

I el respecte a les diverses identitats passa per canvis constitucionals orientats a aconseguir l’assimilació de forma subtil, passant per l’anul·lació del model d’immersió en la educació i acabant en la recentralització, fet plantejat per totes les candidatures incloses les “alternatives”.

Esperem i desitgem que aquestes hagin estat les darreres eleccions pel Congreso que votem, clar que són capaços de no saber, de nou, pactar i provocar una tercera ronda. Mentrestant nosaltres a la nostra, seguim el camí vers la llibertat, el Govern i el Parlament estan fent la feina que els hi vam encarregar.

publicat a l'Eix Diari, bloc Pensaments

PACTARÀN O NO?

Mesos de no negociacions, de molta declaració i poc contingut, de molt veto i personalisme, han portat a repetir eleccions a l’estat espanyol, un fet impensable en la feble democràcia espanyola. Una democràcia incapaç de reconèixer que el debat i el respecte són la base de la democràcia. Una democràcia que no castiga la mentida i la corrupció. Una democràcia  que,  massa cops, dona senyals de ser l’embolcall d’un sistema que serveix com a modus vivendi d’un reduït grup de persones, els cortesans, que ens volen fer creure que treballen pel nostre benestar. Una democràcia que accepta, per la que sembla que és admissible conspirar amb accions il·legals contra aquells que puguin anar en contra de l’statuquo. Una democràcia que es basa en el poder central d’arrel castellana, com element d’assimilació i submissió i que espolia els recursos d’alguns territoris de la perifèria, per tal de mantenir el sistema subvencionant altres territoris. Una democràcia  massa jove per estar mantenint uns vicis massa antics, tant vells com la pròpia Espanya. Una democràcia que accepta sense problemes, que els programes electorals esdevinguin paper mullat o que les diverses candidatures canviïn constantment d’opinió. Una democràcia on els diversos actors només estan d’acord en un fet, Espanya no es pot trencar, els drets i els desitjos dels catalans no són importants.

Durant la campanya,  hem hagut d’escoltar com els que es presenten com la nova esquerra, aquí associats amb uns que deuen 12M€, ens prometien un referèndum  saben que no el farien i amagaven la seva autèntica ideologia, uns antiquats principis comunistes sembla ser que són els seus referents, cap problema si no fos perquè ho intenten amagar. Hem escoltat a la faraona, la que regenta una comunitat subvencionada, cridar contra els catalans per guanyar vots, uns vots que no ha tingut, atès que ha pogut més un ministre sense escrúpols per conspirar contra Catalunya. El greu problema de l’estat espanyol és com modificar i evolucionar el model productiu per tal de generar feina estable i de qualitat, i poques aportacions hem escoltat al respecte, però el que ha fet guanyar vots és qui ha presentat un posicionament més dur i intransigent davant la reclamació catalana, encara que sia amb accions il·legals.

Els resultats han estat clars, el PP recupera terreny, el que perd C’s, la dreta prefereix l’original al recanvi amb símptomes de neofalangisme. El missatge canviant i ambigu i el fet se ser català, han passat factura a un Rivera que allà mal parla de la societat catalana.

Els socialistes espanyols continuen en caiguda lliure, el llast dels González, Guerra o Bono, no els deixen evolucionar i permeten que nous líders com Susana Diaz, en alguns moments sembla més de dretes que el PP, agafin el relleu i el poder d’un partit que sembla ancorat en el segle XVIII. I que dir del PSC que ja ha deixat de ser un partit federat amb, per ser una secció de, espanyolista com la central, només cal veure com actua l’alcalde de Lleida i que canvia de parer i posicionament cada cop que el califa central o la faraona parlen. En la Transició, el PSOE reconeixia obertament el dret a l’autodeterminació, ara ens insulta i amenaça, està clar que quan la menjadora perilla la gent sense principis canvia d’opinió.

Els de Podemos, Unidos, En Comú o ja no sé com es diuen, els que amaguen la seva base ideològica, sembla que creien que guanyaven o al menys serien la primera força d’esquerres. Han xuclat IU, com aquí van fer amb ICV, però dona la sensació que no ha funcionat. És possible que l’autèntic i respectable comunista s’hagi quedat a casa davant del discurs canviant del candidat i la manca de discurs ideològic i de propostes reals.  A Catalunya han baixat, són els primers però baixen i continuen amb un vot molt concentrat en l’àrea  metropolitana, fet que fa dubtar de la tant proclamada transversalitat social.

A Catalunya els d’ERC som els autèntics guanyadors. Hem crescut en vots, la participació a Catalunya ha baixat no així a Espanya, i creixem en implantació territorial, sent la primera força a Lleida i Girona i en quasi el 50% dels municipis, confirmant el camí a ser la primera força a Catalunya. Consolidant la base per ser el primer partit del nou estat que en breu tindrem. I ho hem fet amb un missatge clar, sense embuts ni ambigüitats i un candidat, el Rufiàn, atípic per ser el candidat d’ERC, però que és senyal de que ERC sí és un partit obert i transversal socialment.

Convergència ha aguantat, perd alguns vots, però en la seva situació actual de “refundació” aquestes eleccions no ha donat la sensació que és el que més els hi importés en aquests moments. Han jugat amb candidat conegut i poc més. Han deixat de ser el possible aliat per tenir govern a Madrid i ara són indepes i per tant possibles elements per ser massacrats, com hem escoltat en les infames converses del ministre i el exdirector d’antifrau. El seu pragmatisme, que és el que els ha portat a defensar la Independència, ja no és útil per la Cort i desaparegut Duran, veiem com part dels vots d’Unió han anat al PP, que també recupera algun vot que havia anat a la nova dreta antiquada de Rivera.

Aquestes eleccions, al meu entendre, han palesat diverses qüestions. El poder central no té escrúpols per tal de mantenir l’statuquo i la unitat de l’estat passa per davant del més mínim respecte dels principis democràtics que són la base de qualsevol societat europea i moderna i aquest principi és aplicable a tots els partits.

Per els poders espanyols Europa no existeix, només és una font de recursos per pagar aquest somni de gran estat que ja fa massa segles que dona voltes. No hem escoltat als nous partits reclamar el compliment de les directives europees o seguir els plantejaments en infraestructures, ans al contrari, el corredor mediterrani o passa per Madrid o per l’Aragó però no pas per València i Tarragona, increïble.

I el respecte a les diverses identitats passa per canvis constitucionals orientats a aconseguir l’assimilació de forma subtil, passant per l’anul·lació del model d’immersió en la educació i acabant en la recentralització, fet plantejat per totes les candidatures incloses les “alternatives”.

Esperem i desitgem que aquestes hagin estat les darreres eleccions pel Congreso que votem, clar que són capaços de no saber, de nou, pactar i provocar una tercera ronda. Mentrestant nosaltres a la nostra, seguim el camí vers la llibertat, el Govern i el Parlament estan fent la feina que els hi vam encarregar.