Al revisar els currículums de
l’actual i de l’anterior govern central, es descobreix amb preocupació, que la majoria dels seus membres
han desenvolupat les seves carreres professionals o a les administracions
públiques, o dins dels partits polítics, o dins els equips directius de grans multinacionals de serveis que
funcionen com si fossin empreses públiques. Ara ens trobem que els grans mèrits
de la ministra de treball han estat ser càrrec dins el partit o en nom del
partit, per posar un exemple.
La majoria d’aquests personatges,
donen el perfil de com col·loquialment entenem que és un buròcrata. Per la
majoria, un buròcrata és un alt càrrec d’alguna administració pública, que té
despatx i remena papers i que té com a principi bàsic per solucionar els problemes, la creació d’una
comissió de treball o un comite de sabis, amb recursos i personal adients, i que en un temps
prudencial, sis mesos mínim. El primer que farà és dir quin és el problema, que tothom ja coneix; més tard donarà alguna recomanació
i ,amb sort, quan plantegi la solució, i ho farà amb bombos i platerets, el problema aquest ja no existirà, i dic
amb sort, atès que aquests personatges acostumen a viure totalment allunyats de
la realitat i sembla que no entenguin que els diners que manegen són fruit dels
impostos, són fruit de la nostra feina, la de tothom, la de la economia real.
Per a la majoria d’aquests
personatges, el principi bàsic en la seva feina, és el del manteniment del
estatu-quo, el del poder de l’administració central, el manteniment de la cort.
No sembla ser el servei públic el que mou l’aparell per aquesta gent controlat,
i fa molts segles que ho fan. I ara que ja fa temps que no poden espoliar els
recursos de les colònies, ens espolien a nosaltres i així tenen recursos per
subvencionar a certs territoris i continuen amb la feina de concentrar tot el
poder, el polític i l’econòmic, a Madrid.
Però, com a bons buròcrates,
desconeixen que vol dir economia productiva, la del carrer, la nostra, la que
no es mou per molts plans i decrets que faci el govern de torn, la que
necessita finançament per tirar endavant els projectes per créixer, la que genera
treball i riquesa per a tothom. Per aquesta tropa només existeixen les grans
empreses de l’IBEX 35, i és important tenir en compte que 32 d’elles viuen pendents sempre del BOE. Pendents de
les grans obres públiques, atès que són grans constructores o entitats financeres que donaran el finançament. O, tanmateix, pendents de les tarifes regulades dels serveis
bàsics, que ens donen molts cops des de empreses que abans eren públiques i que van ser
privatitzades i així l’amic de torn es va fer ric.
Si algú té la paciència de mirar
els organigrames dels Ministerios, descobrirà un munt de duplicitats, de
departaments inútils, estructura, molta estructura, molts càrrecs que han de
tenir al seu servei molts funcionaris. Uns funcionaris que podrien fer altres
feines on sí farien un autèntic servei públic, als jutjats en fan falta molts,
per exemple, i que els tenen mouen papers per fer important algun buròcrata. I
això és així potser des de Felip II, el que per tres cops va portar a la
fallida la corona.
El nou estat català, ha de mirar
de no copiar rés del sistema administratiu espanyol, ni la seva estructura
centralista i allunyada de la població. Ni les seves lleis majoritàriament
fetes per protegir el poder central. Ni el seu desori pressupostari, que
solament compleix amb els seus. Ens hem de gastar els diners en donar servei a
la població, amb els equipaments i infraestructures adients, dotant de recursos
les polítiques socials perquè ningú es quedi fora. Estem plantejant fer un nou
estat i el podem fer com creiem més adient, no cal seguir cap model, potser
només cal fer el que sempre hem fet a Catalunya, ja ho fèiem en temps dels
Comtes, parlar i pactar, democràcia.
Els fets ens demostren que
aquesta colla de cortesans i buròcrates potser lo de la democràcia els hi
interessa poc o gens, el cert és que ara, adduint el compliment de la llei, ens
volen negar, però obliden que les lleis es canvien quan el poble ho vol.